dilluns, 19 de desembre de 2011

Carrera x montaña Sierra de Chiva

Dissabte 10 de desembre de 2011
Chiva, Hoya de Buñol (València)
63 km - 3000+ - 9:01:56

Són les 6:55, estic a la sortida amb moltes ganes de que comenci la cursa. Per una vegada no estic gens nerviós, no estic en tensió, que estrany...més aviat estic molt emprenyat perque no he dormit més de dues hores i em fot mal les cervicals i les lumbars producte d'haver dormit en un lloc i posició inadequades. Hem trobo junt amb el Tigre, el Millagui, la Rosa, el Lluís Planagumà, el Rami i el Marc Cuadras, els meus amics "malalts de Chiva". Estem passant i compartint un gran cap de setmana en aquesta localitat a pocs kms de València.
Sóm uns 340 corredors corredors esperant el tret de sortida...les 7:00! comença "la batalla". El primer km i mig és per dins el poble, ja en pujada. No porto frontal, a última hora he decidit no agafar-lo perque tot just seràn 50 minuts de nit i no m'hi cap res més a la ronyonera. Com que estem tots els corredors agrupats no crec que tingui problemes de visibilitat. Ja només començar la cosa ja puja. Vaig al trote una estona petant la xerradeta amb el Pau Gimeno de la Sènia, ens varem conèixer corrent la Marató de la Fageda i ens hem retrobat en aquesta cursa. Just abans de sortir del poble puc veure al Martí Cuadras i el Tigre que van junts, apreto una mica el pas fins que em poso a la mateixa alçada d'ells. Sortim del poble i agafem un petit corriol amb final en roca. Més endavant agafem un camí que ens duu fins un corral i més tard agafem un pista planera que ens porta fins a un dipòsit d'incendis. Durant tot aquest recorregut els tres anem xerrant de batalles i de tot una mica. Al km7 arribem al Alto de la Sardinica i agafem un camí de baixada en mal estat que té una mica de pedra, el Martí Cuadras ja comença a augmentar el ritme i el Tigre i jo anem darrera d'ell.

Al km 9 agafem el corriol de Malos Pasos que fa pujada fins a 700m d'alçada on després va planejant fins a los Tramusales per seguir baixant amb una mica de pedra i després planejant fins a Fuente Umbría (km15) ...quin corriol més ben parit, són 6kms de descarregar pura adrenalina, no cal dir que en aquest tram el Martí Cuadras ens fa apretar el cul.
En l'avituallament de Fuente Umbria aprofito per carregar el bidó de beguda isotònica i menjar una mica de membrillo i seguim. Just sortir agafem un corriol de baixada que enganxa amb un altre corriol de pujada que es diu Rincón de la Campana d'un km de pujada al 30% que arriba fins a un alt (700m) on empalma amb un amb la Senda de Bojet, d'uns 2,5km de baixa força tècnica però molt divertida, nosaltres tres anem força ràpids ja que el Marti continua a bon ritme, després la cosa planeja fins arribar al Barranc de la Parra.
Després de carregar piles a l'avituallament (km 23) començem a pujar pel barranc, les vistes són espectaculars, amb les pareds escarpades alçant-se davant nostre, també podem divisar més amunt la cova de Charnera, ens posem a pujar el corriol, el Tigre el tenim una mica enrere. El Marti i jo anem pujant amb brillo, després de 23kms em sento finet i fort i ja no tinc cap problema en seguir el ritme del Marti, la pujada fa uns 2km, no és dura. En no res arribem fins a la cova on aprofito per descansar mentres esperem el Tigre, el Marti va a donar-li un vistasso a la cova. Quan arriba el Tigre seguim pujant, ara si, aquesta pujada que segueix, fa uns 700m i és durilla fins a arribar a los Cintos de Chernera on ara el corriol es torna rocós i hem d'anar crestant amb molt de compta on agafem un cami que fa una mica de baixadeta que ens porta a Penya Alta (900) on segueix baixant fins a Rincón Blanca, en aqui comença una baixada on els primers 1500m és técnica i en algun punt s'ha de baixar amb corda. En un moment de la baixada perdo l'equilibri mentres anem esperant que els corredors que tenim al davant acabin de baixar i m'emporto un cop del Tigre a la boca en un gest d'ell per parar-me perque no m'en vagi avall. Per sort no ha estat res. Acabem de baixar sense cap problema i seguidament agafem un cami que puja, el Tigre se'ns queda una mica enrera, el Marti i jo seguim fins a la Fuente de la Lándiga (km 31) on ens espera un bon avituallament amb força menjar, una cerveseta i on mentres arriba el Tigre aprifito per "enviar un fax"...fa estona que noto un pes dins meu que no em deixa córrer com voldria.
Just sortir de l'avituallament ens espera la pujada a l'Alto de Yerbas (1023) una pujadeta durilla de cami ample, el Tigre ha sortit un moment abans, el Marti i jo l'atrapem a mitja pujada i seguim amb ell. Les meves sensacions en aquesta pujada són bonissimes i no se'm fa dura per res, a poc a poc em vaig desmarcant i arribo a dalt sol, espero els meus companys que arribin. Un cop ens ajuntem tots ens ve una baixada de cami ample, les vistes són brutals des d'aqui. Més endavant entrem amb un corriol de baixada del 16% bastant técnica...uufff!!!! super guapa!, baixo d'una manera endimoniada, cagant osties! com quan vaig baixar el Turó de l'Home unes setmanes abans...el Marti com sempre enganxat a darrera, en aqui adelantem a uns quants corredors. Quan arribem a baix agafem un altre cami de baixada que després va planejant i acaba pujant, aquest és tot de roques i em de vigilar de no trepitjar malament. Arribem a l'avituallament del km 42 on aprofitem per agafar energies i de pas aprofito per "enviar un altre fax" mentres esperem a que arribi el Tigre.
Sortim de l'avituallament, seguidament començem a pujar la última pujada forta que queda, de 2,3 kms, al principi és del 20% i després és va suavitzant. Em sento com mai, super lleuger! i em torno a desmarcar dels meus companys i a adelantar a més corredors, quan arribo a d'alt (Balasquer) vaig molt enxufat, miro enrera i no veig els meus companys, decideixo seguir tirant perque em sento molt fort. Continuo pujant, ara el cami es ample y suau fins a agafar el corriol de Mal Viaje, baixo pel cami i agafo el corriol de La Castellana, en aqui se'm afegeix el Marti que m'ha seguit l'estela. Continuem els dos junts...el corriol és espectacular, técnic i molt corrible, torno a baixar endimoniadament i adelantem a força corredors. Al arribar a baix agafem un cami planet que ens duu a l'avituallament del 50 (La Maquina). Carreguem aigua i seguim, ara caminant, reservem forçes per més tard, les cames em fan una mica de mal, aquestes baixadetes del dimoni m'han cascat una mica i encara ens queden 13 kms, toca dosificar-se. El Marti i jo anem fent CA-CO xerrant de mil batalles, ara la cosa va pujant suaument, primer per la Vereda de Peñas Viñas i després per l'Altico Chorizo i per acabar una pujada de 800m normaleta fins a Cucala a la Balsilla on trobem l'últim avituallament. 
Després de carregar d'aigua els bidons seguim un parell de kms força plans, per pista primer i seguidament per corriol ample amb una mica de pedra i començem a baixar fins a la Senda de Carcalín on el recorregut és força pedregós i amb un desnivell de l'11%, en aqui encara que les potes estàn cansadetes començem a trotar i a la vegada començo a recuperar forçes. Baixo a tot drap arrossegant el Martí darrera meu, arribem al Corral de Aixarrere on repetim els primers cinc kms de cursa però al revés. Poc després arribem al Azagador de Centinela on baixo cada cop més endimoniadament, veig factible baixar de 9h, aquesta baixada és técnica i molt xula i seguim passant a corredors, la gent ja va amb les forçes justetes i no em sorprén per res la veritat. Quan arribem a la Fuente de Vista Alegre enllaçem amb la carretera on farem els últims kms per asfalt abans d'arribar a Chiva. Finalment arribem el Marti i jo amb 9h 01m 56", no hem baixat de 9h però el temps és lo de menys. Em sento més que satisfet amb la cursa que he fet.
L'organització ha estat impecable, el recorregut molt ben marcat i els avituallaments complerts. He trobat a faltar algún més de liquid per això. Cursa molt recomenable si no l'heu feta mai.
Estic molt satisfet de la bona cursa que he fet, sense molèsties ni caigudes, en haber compartit i disfrutat tota la carrera amb el Marti Cuadres, i molta part d'ella també amb el Tigre. Els dos, grans amics i millors persones. També em quedo amb l'esplèndid i agradable cap de setmana que he passat amb els amics Millagui, Rosa Navarro (2a en femines), Lluis Planagumà, Jordi Rami, Albert Marti i la Beth...els malalts de Chiva!.





diumenge, 20 de novembre de 2011

Marató Pirata de Montserrat

Dissabte 19 de novembre de 2011
Montserrat - Parc Natural de la Muntanya de Montserrat
42Km - 2750+ - 8:15:00




La Marató Pirata de Montserrat és una d'aquelles curses que portava esperant des de feia molt de temps, fa un any no em vaig atrevir ja que les maratons encara no les tenia per mà. El Manuel Tamayo m'en parlava molt bé d'ella. Tenia clarissim que aquesta vegada no podia perdre'm-la, encara que fos arrossegant-me, no tenia clar si arribaria bé de pota després de la èpica del Montseny. També tenia moltes ganes de conèixer l'ambient que si cou en un esdeveniment Koala. I com no, córrer a la muntanya màgica sempre és especial. 

Són les 5:20, estem tots els corredors del grup de les 5:30 a la sortida de El Bruc, els Koala's ens fan el punk briefing, sóm 28 corredors, ens fem la foto de previa a la sortida. Em sento bé fisicament i estic molt motivat, tinc unes ganes terribles de marató...5:30, comença la marató...sortim de El Bruc i ens encaminem cap a la muntanya màgica, el primer tram és de pista, el Bodi i el Jordi Ballesta ens faràn de guia, jo vaig junt amb el Josep Maria i el Terminator dels Patidors de Torrelavit. En un parell o tres de kms agafem el Cami dels Francesos i cap amunt, comença el pepino de la jornada, és tracta d'una pujada que ens porta de cota 500 a 1219, pujada dura de collons i amb molta pedra. Durant la pujada ens anem explicant batalletes amb el Josep Maria i amb l'Ildefonso Roldán. Hem conec aquesta pujada pam a pam però és el primer cop que la faig de nit. Després d'una hora i quart arribem a les escales que ens duràn a la miranda de Sant Jeroni, a d'alt fot rasquilla, arribem quan es comença a fer de dia, les vistes són impressionants, tenim un mar de núvols per sota nostra. Ens fem les fotos de torn, barreta al canto, apagada de frontals i cap avall a tot drap. Ara ens dirigim cap a Collbató, passat l'ermita de Sant Jeroni agafem el cami del Torrent de Sta Maria fins el Pla dels Ocells, cami molt xulo i corrible,en aqui el grup es trenca, jo i dos companys més ens perdem, al cap de poc aconseguim enllaçar amb el grupet que tenim davant nostre. 
Ara ens ve un corriol molt xulo que em fa xalar com un nen xic. Al cap de poc agafem el Pas de Tencabarrals i poc després arribem al cami nou de Sant Jeroni, a l'alçada del funicular de Sant Joan. En aqui ens estàn esperant tots els companys que teniem davant nostre. Amb tot el grup reagrupat seguim pel Cami Nou de Sant Jeroni direcció cap a la miranda on poc després de passar el mirador agafem el cami nou del Francesos. Es tracta d'una baixada corriolera de les guapes, realment impressionant! amb molta pedra i molt técnica. A mitja baixada em menjo un tronc i em faig un cop al cap, per un moment veig les estrelles però jo cap avall a fondu jeje. El grup es torna a trencar. Al arribar a la pista de la Vinya Nova, el Jordi Mestre (bon cremador de pota) i jo ens equivoquem de cami però poc després rectifiquem, ens trobem amb el Marçal (crec que era ell) i girem cua direcció Collbató, en aquest tram de pista apreto el cul i li foto canya, al arribar al poble conecto amb el grupet que tenia per davant. En aqui començo a notar unes molesties al peu esquerra, a l'endemà de la Marató del Montseny vaig notar el mateix dolor, aquells 12kms de baixada endimoniada m'estàn passant factura...Ara anem direcció a les coves del Salnitre on a la Font de l'ermita de la Salut ens espera el primer avituallament.

L'avituallament Koala és realment collonut i molt complert, la coca està deliciosa, i les galetes també...les wolls ni tocar-les jaja.
Ara agafem el cami de la Santa Cova direcció a el Monestir, tot pujada, sobre uns 300+, cami durillo però molt xulo, el paissatge és brutal, les vistes no gaire per la boira. Durant la pujadeta vaig xerrant amb els meus inseparables amics Patidors, em proposo no desenganxar-me d'ells perque no tinc ganes de tornar a perdre'm i tenir que apretar el cul innecesariament. En aquest tram conec a l'Oriol Vidal, bon cremador de pota també. Quan arribem al Pla de Sant Miquel baixem fins al Monestir, ja portem la meitat del recorregut. A la font de la plaça ens reagrupem una part del grup, en allà es troben els dos guies, em faig les fotos de torn, carrego aigua i sortim. 

Fins agafar el cami de l'Arrel hem de pujar les escales, i tot sigui dit, després de 21kms les potes cremen molt!, el peu em fa força mal, les molesties augmenten però això no em fa perdre l'ànim. Quan agafem el cami  anem direcció a Santa Cecilia pel GR-172. Aquest tram de 5km és brutal, quins corriols més ben parits i variats, trams força técnics, altres no tant, amb pedra i sense, força planer i corrible. La descàrrega d'adrenalina és bestial i a pesar de les molesties al peu estic disfrutant molt. Cal dir que en algun tros hi ha perill de caure per culpa de que la pedra està mullada. Comença a sortir el solet, les vistes des d'aqui són molt xules. Arribem a Santa Cecilia on ens espera el segón avituallament, que es tan complert com el primer. Estic una mica cansat, em preocupa dolor del peu, falten 15kms i m'estic menjant l'olla, hauré de tirar de coco, per sort és el meu punt fort.

Sortim de Santa Cecilia i tornem a agafar el GR-172 direcció Can Maçana, el camí és brutal, més corriols i trams tan xulos i variats com els anteriors i en alguns llocs les vistes són impressionants. En un lloc em de pujar unes escales i uuuffff!! com em cremen les potes, quin mal! jajaja. Més endavant se'm escapen el Josep Maria i el Terminator, i em quedo sol junt amb dos companys més. L'últim km o dos abans d'arribar a Can Maçana el corriol és torna pista, el dolor al peu és torna molt soportable i em començo a relaxar de ment. Arribem al tercer i últim avituallament Koala de Can Maçana, estem al km 33, estic cansadet, les potes ja em pesen però m'és igual, estic disfrutant molt. En aquest avituallament és produeix la nota divertida de la marató, ens han preparat una gimcama molt peculiar que consisteix en colocar-nos un ull de pirata, portar dues olives en una cullera que duem a la boca, anar fins a un arbre i donar la volta, seguidament agafar un tros de poma amb la boca, menjar-la, després agafar un sugus amb la boca que es troba dins una safata plena de farina i per acabar beure un brevatge pirata que no sé que carai era, tenia pinta de moscatell, ron cremat o algo per l'estil.

En aquest avituallament ens reagrupem uns quants, i ens trobem amb el grup de les 7 del matí que han hagut de retallar el recorregut per poder arribar a l'hora del dinar. També em trobo amb l'Angela, gran cremadora de pota!, sempre és un plaer trobar-me amb ella.
Sortim de Can Maçana direcció el Refugi de Vicenç Barbé, el primer tram és pista, el sol ja llueix, tenim unes grans vistes, seguidament anem pel Torrent dels Cirerers, ens esperen uns 100-200+ de pujadeta maca, aquest tros fins el refugi el faig quasi tot amb el Bodi, el senyor Gegant! un makinot de "pota negra", admirable els reptes que assoleix aquest home, tot un exemple a seguir. Quan arribem el refugi ens reagrupem amb els companys que teniem al davant i ara ens ve la part final, uns 6kms de baixada, agafem el torrent del Lloro i cap avall a fondu!. Aquesta part final és espectacular, quin corriol més ben parit! aqui xalo moltissim, molt divertit i técnic, amb pedra i sense, tot un "colofó" per a una marató fascinant. Les molesties al peu hi són però puc aguantar bé i seguir perfectament el ritme dels meus companys, em sento fort i puc apretar bé. És curiós com el cos pot recuperar-se, a Santa Cecilia estava trinxadet i a falta de 4kms em sento de pm.
A falta d'un parell de kms el grup és trenca, jo em trobo amb els de davant, amb mi com no s'hi troben el Josep Maria i el Terminator, que forts que estàn, quins cracks!. Poc després arribem a El Bruc els tres junts. L'ambientasso a l'arribada és brutal. Estic super feliç, ha caigut la meva deuena marató, patida com totes, la més especial no sé, totes ho són però la meva primera MpM la recordaré sempre. Gràcies Koala's per fer-me viure aquestes sensacions tan maques que he pogut gaudir, quina marató més ben parida que teniu, enhorabona, em trec el barret gent. Enhorabona també a tots els que la vau poder acabar.


dimecres, 9 de novembre de 2011

Marató del Montseny

Diumenge 6 de novembre de 2011
Sant Esteve de Palautordera (Vallés Oriental) - Parc Natural del Montseny
43Km - 2600+ - 6:19:57


La Marató del Montseny serà un d'aquelles curses que recordaré tota la vida, inoblidables les sensacions que vaig poder viure aquell matí plujós d'un mes de novembre. És l'animalada més bèstia que he fet en aquests any i mig que porto fent "el cabra pel monte". I no per la dificultat del recorregut, que ho era i molt, no tenia res a envejar a la Zegama-Aizkorri, sinò per les condicions tan adverses en que la varem tenir que córrer. Els 350 corredors que varem pendre la sortida vam ser 350 herois...pluja des del km 0 al 42, vent i fred infernal  sobretot en les cotes més altes van posar a prova la nostra resistència fins arribar a limits extrems. Mai podré oblidar la meva arribada al Turó de l'Home i l'ajuda que em varen oferir els voluntaris de l'organització en arribar a l'avituallament en aquella caravana al mig de l'intempèrie. En totes les animalades que porto fetes fins ara, mai habia portat tan al limit el meu cos. Encara ara se'm fot "la gallina de piel" en recordar aquells moments i totes les emocions viscudes durant tota aquella marató per moments infernal.




Sortim a les 8 en punt de la plaça de Sant Esteve (233), està plovent força, vaig acompanyat de l'Ernest i el Tigre, junts formem el trio que varem fer la travessa de la Cavalls del Vent el mes de Juliol. Just sortir del poble ja ens mullem els peus com ja estàvem avisats. Això em posa nerviós ja que pot produir ampolles i llagues als peus. En fi, p'alante...El recorregut va pujant suaument, genial per poder escalfar bé. Passat l'avituallament liquid de Mosqueroles la sensació de fresqueta i vent augmenta i durant un tram de 3kms la pujada és va pronunciant força. Del km 7 al 8 ens ve una baixadeta xula per recuperar una mica de forçes i acabar d'escalfar les potetes. Continuo acompanyat dels meus dos amics, anem comentant la jugada i explicant-nos batalletes de la vida cosa que fa que aquesta primera part del recorregut sigui força distreta. En un km arribem a l'avituallament de Fontmartina (785), en aqui el tigre se'ns ha escapat i anem fent l'Ernest i jo. Des d'aquest punt fins al pròxim avituallament al km 14, ens anem trobant amb tot un seguit de corriols de pujada, baixada i plans molt xulos. En un d'aquests corriols atrapem el Tigre i se'ns ajunta. Passat l'avituallament de Les Illes (814) ens ve un corriol de dos kms i arribem al control de Sant Bernat (845). Fins aqui la cursa ha estat força placentera encara que la pluja ens fa la punyeta. A partir d'aqui comença el festival, 5 kms de pujada forta, al cap d'un km el Tigre se'ns queda enrere perque vol ser previsor, l'Ernest i jo seguim a la nostra.



Comença la pujada dura fins al Matagalls, conforme anem guanyant alçada, la pluja, sempre incessant i el vent és fan més presents. La pujada és forta i una mescla de pedra i terreny fangós en alguns trams, cada cop és fa més empinada, les meves potes començen a sentir dolor, noto agulletes a les caderes i la fatiga va augmentant. En aquest punt jo vaig seguint l'estela de l'Ernest que porta un bon ritme, anem avançant a corredors, en aqui hem trobo el Ricky i el Presi dels Patidors de Torrelavit, amb ells vaig poder gaudir d'un entreno nocturn no fa molt.

Quan anem arribant a d'alt sento que les mans les tinc bastant congelades, hem noto exhaust i la boira, vent i pluja és va fent força insoportable. Quan arribem a d'alt del Matagalls (1696, no arribem a la creu), estic força "pajaru", el terreny va crestejant una mica i de sobte s'alça una ventolera super freda que em glaça el cap, el cervell i les idees..em quedo "out" durant uns segons i les mans no em responen. Quan aconsegueixo recuperar-me em trobo amb un control i avituallament liquid, o sigui dos voluntaris que porten el mati allà plantats amb només la protecció d'una tenda de campanya apuntant els dorsals i donant aigua...Impressionant!!! us puc assegurar que s'han de tenir els ... ben posats per aguantar aquestes condicions tan adverses.....Passat el control em trobo amb l'Ernest que m'està esperant.
Ara ens trobem amb un tram de baixada bastant técnica però molt agradable de córrer d'uns 4km però força perillós, ja que hi ha molta fulla i fang en alguns trams que fa que no sàpigues on poses els peus. En aqui noto que en alguns llocs volo, hem sento volar!, no noto cap dolor, fa molt de temps que no notava aquesta sensació tan agradable corrent. Arribant abaix ens trobem l'avituallament de Sant Marçal (1106), agafem forçes i anem tirant. ara ens venen 3 kms molt durs, són uns 500 de d+. Quan començem a pujar la cosa ja puja molt empinat i noto que les forces estàn podent amb mi i la pluja, el fred, el vent i la fatiga van augmentant, i cada cop es fa tot més insoportable. Per variar torno a tenir les mans congelades i cada cop em costa seguir el ritme de l'Ernest, pel camí em trobo el Rubén Valle, el Jordi Rami que va enrampat i al Xavi Agulló, tots ells gran amics cremadors de pota!. Jo sempre darrere l'Ernest. El terreny torna a ser una mescla de fang i pedra i conforme anem guanyant alçada la climatologia e´s torna verdaderament infernal. Abans d'arribar al Coll d'Agudes (1645) perdo a l'Ernest, no puc seguir-li el ritme i abandono la idea de forçar per anar junts. Noto que em quedo sense energies, quina pàjara carai!!. Quan arribo a d'alt veig la llum!!, ufff per fi s'ha acabat el suplici..en aqui em trobo amb una noia amb hipotermia, ufff!!! el temporal que hi trobo en aquell moment és infernal. El voluntari de l'organització em diu que en 2 kms arribem al Turó de l'home són dos kms planers però que se'n fan molt durs perque no tinc forces, el corriol sembla una petita riera, no ha parat de ploure des de que hem començat!!!! en alguns llocs em venen petits subidons d'adrenalina que fa que agafi un bon ritme però al cap de pocs minutets em vaig apagant, em sento pàjaru total i el vent i el fred és infernal!!! (més tard em van dir que eren d'uns 100km/h i -12 graus de temp) mai he sentit res semblant des de que corro.




Quan arribo al Turó de l'Home (1707) em vé una ràfaga de vent per darrera que em tira cap endavant, per poc no m'espinyo!! impressionant!!! Ufff!!! al arribar em fan entrar a dins d'una autocaravana on hem trobo amb l'Àngela i les seves companyes que em donen escalfor i una beguda calenta que em fot les piles!!. Estic al limit, no m'aguanto. Tot i així em donen la vida quan em diuen que 100m més avall ja no fa vent i la temperatura és més agradable.
Surto de l'autocaravana activat amb la bona nova que m'han donat. Sé que em venen 13 kms de baixada, quin descans per la meva ment!!!!. Surto disparat corriol avall, són corriols molt técnics, amb molta pedra i fang però a mi m'es igual, jo vaig al limit, si m'espinyo a pendre pel c..! ja no hi ha volta enrere, vaig just de forçes i ho penso donar tot i sobretot disfrutar que ja he patit prou!. Vaig baixant tot "follat", la gent quan em veu es van apartant, jo cada cop em sento més fort i sobretot sento que estic volant. Encara que el terreny és perillós, les meves velles Trabuco s'agafen de pm. 3 kms de disfrute total més avall conecto amb l'Ernest i seguim junts.

 Arribem a Fontmartina, bevem i cap vall altra cop, el terreny en aqui ja no és tan pedregós però si mooolt enfangat, les potes ja m'acusen l'esforç dels primers kms de baixada però per el que queda s'ha d'anar a fondu. Anem a matar el tema!. Arribem a Mosqueroles, últim avituallament, bevem i cap avall altra vegada, fang, aigua, pluja i més fang!. A 1km de l'arribada ens trobem amb la última sorpresa, ens toca crear un riu totalment desbordat, la gent de l'organització ha habilitat una corda per poder agafar-se i creuar, entrem a dins, el corrent és força dur però a veure qui té collons de deixa-se anar de corda jajaja. Arribem a l'altra banda i ja ens queda un km d'un petita pujadeta que és fa terrible i llavors tot baixada i planer fins a linia l'arribada. Aquest últim km el faig "pàjaru" total però supercontent de l'esforç èpic realitzat. L'Ernest m'ha d'anar esperant. Uns últims metres i arribem junts a l'arribada.
Aprofito aquestes linies per felicitar a tots els corredors que la varen poder acabar, als que ho varen intentar, i sobretot a l'organització i a tots els voluntaris per l'esforç titànic que varen realitzar perque no ens faltes de res i sortis tot bé. L'any que vé s'ha de repetir, esperem que sigui tot lo contrari i podem gaudir d'una temperatura i un dia ideals.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Cavalls del Vent 2011

Dissabte 1 d'octubre de 2011
Bagà (Berguedà)
85 Km - 6098+ - 16:15:00 - Abandonament al km 68


 
Arribava a la Cavalls del Vent amb moltes ganes, es tractava de la meva segona ultra i era molt optimista ja que la primera havia estat tot un èxit, també estava força eufòric pel meu finisher al Half de Berga sis dies abans. Fisicament em sentia bé encara que fins dos dies abans tenia les potes quadrades. El que no m'esperava era que aquesta cursa seria tot un suplici per a mi i que viuria la pitjor experiència en quant a patiment des de que faig esport.

Són les 9:50 del matí, ens trobem tots els participants a la plaça de Bagà des d'on sortirà la cursa. Em trobo entre els meus amics Tigre, Millagui, Rubén Pinyol, Josep Saumell, Junior, Xavi Agulló i servidor. Estem amb unes ganes terribles de que començi la cursa, sóm uns 750 corredors, la plaça està abarrotada i l'ambient és impressionant. L'speaker fa la presentació, s'acosta el moment, sona l'himne d'El Ultimo Mohicano i seguidament donen la sortida!.

Començem a peu degut el tap de la sortida i seguidament anem trotant fins a la sortida del poble, al meu costat com habiem quedat es troba el meu fidel amic el Tigre. Enfilem camí amunt direcció el Refugi del Rebost (1640) al km 7, fins aqui és una pujada d'uns 850+ alternant pista forestal i corriols amb constants taps. el Tigre i jo estem de "palikeo", les sensacions que tinc són bonissimes i auguro una gran cursa. Arribem al Rebost la mar de bé, quasi ni ens parem, només per omplir els bidons i seguidament enfilem cap amunt direcció el Refugi del Niu de l'Àliga amb cota de 2520m. Són 6 km de pujada i 880+, el paissatge és brutal, d'alta muntanya, maquissim!, quan arribem al Cap del Serrat Gran podem veure el refugi al fons, ens trobem molts corredors agrupats, a vegades inclús agobiant, seguidament ens vé una baixadeta i  tornem a pujar fins al refugi. Al arribar allà ens avituallem com podem degut al tap que ens trobem. Les vistes des d'aqui són brutals amb el Pedraforca al fons i les pistes de la Molina a l'altra banda.



Sortim del Refugi de Niu de l'Àliga (Km 13'5), ara ens vé una baixada molt xula i técnica, en aqui haig de vigilar els meus turmells recentment recuperats, les sensacions que tinc són molt bones, el Tigre va tirant a bon ritme i jo el vaig seguint amb algunes dificultats degut els taps que anem trobant. En pocs kms enfilem la pujada a les Penyes Altes (2279), es tracta d'una pujada curta, força empinada i encara que és bastant dura em trobo molt cómode pujant. No arribem a coronar el cim, sortim per l'altra banda i  baixem per un corriol molt técnic i pedregós que acaba sortint al Pla de Moixeró on es pot córrer cómodament, en aqui noto unes molesties a la cadera de la cama esquerra, em fa bastant de mal i no puc córrer a gust. Li dic amb el Tigre que necessito parar per estirar. Després de pendrem un Ibuprofeno seguim la marxa, primer pla i després amb baixada per pista, després per un corriolet i seguidament tornem a agafar pista. Portem un bon ritme i ens ajuntem un grup d'uns 7 o 8 corredors, jo continuo amb les molesties però m'ho vaig callant, sóc força optimista i confio en recuperar-me. En pocs kms agafem un corriol de pujada que ens duu fins el Refugi del Serrat de les Esposes (1511) al km 26, on trobem força gent animant, altres corredors i un bon avituallament liquid i sòlid. En aqui aprofitem per carregar piles i en el meu cas un segón Ibuprofeno ja que la cadera m'està fent mal de debó, la meva moral comença a decaure seriosament.
Només sortir ens vé un pepinillo de pujada i al arribar a dalt el terreny es torna planer, noto que la cadera em fa un mal cada cop insoportable, em passa pel cap que no podré acabar. Vaig seguint el Tigre però cada cop em costa més, procuro no dir-li res, ell per això em diu que no vol apretar perque vol ser finisher, em sento un xic aliviat pel que em diu. Més endavant deixem la pista i ens adentrem a un corriol planer que després va baixant, el meu dolor va augmentant, em començo a desesperar. Arribem al Refugi de Cortals de l'Ingla sobre les 17:30, només arribar passo pel W.C a "enviar un fax" i després em poso gel fred a la cadera per aliviar el dolor.

Sortim del refugi de Cortals, en pocs kms la cosa fa pujada, és tracta d'una pujada dura de collons que ens porta primer al Coll de la Vimboca i després a la Roca de la Moixa. En aqui arribo molt cascat i patint molt. Seguim pujant, primer ens vé una grimpadeta i després anem crestejant. En pocs kms baixem per un cami força técnic, començo a córrer, la cadera em fa mal però estic cansat de caminar, primer patint, després en calent em sento bé, el Tigre, sempre prudent es queda enrere, tot i així el vaig esperant. Més endavant em trobo un corriol de baixada i em trobo amb un grup de corredors, baixo molt cómode amb els bastons, començo a disfrutar de la cursa altre cop, el dolor se'm fa realment soportable, després d'unes quantes ziga-zagues per aquest corriol ben parit que més endavant és torna força técnic entrem a un pla on podem veure el Refugi del Prat d'Aguiló (2010) on arribem abans de que es faci fosc.
En aquest refugi, situat al km 44 i punt de vida on ens cambiem de roba i aprofitem per menjar i beuren's uns caldos. Em prenc un altre Ibuprofeno, el dolor que sento comença a ser força insoportable, les bones sensacions anteriors ha sigut un miratge, tot i així encara sóc optimista per ser finisher. Després d'avituallar-nos, ja de nit, ens abriguem, ens posem el frontal i ens decidim a continuar.


Just sortint del refugi, comença la pujada al Pas dels Gasolans, un dels pepinacos de la cursa. Tot i el meu dolor vaig pujant força bé, és una pujada que fa ziga-zagues, vaig al davant ja que el Tigre va curt de piles i el seu frontal fa poca llum. En menys temps del que esperava arribem a dalt i per sorpresa meva arribo molt bé. Seguim per un terreny molt planer que permet córrer però no podem, caminem a pas ràpid. Més endavant s'ens ajunta un altre corredor que li dona una pila amb el Tigre que junt amb la que em sobra a mi al fi veu "la llum". Agafem un corriol de baixada técnic força pedregós, em de vigilar de no espinyar-nos. Anem baixant fins que arribem a un trencall on agafem una cami de pista que ens durà fins el Refugi de Lluís Estasen, just sota al Pedraforca. Arribem a Estasen sobre les 23:30, jo arribo fet un nyap, em fa molt de mal la cadera, cosa que em provoca com unes rampes, la pujadeta fins arribar el refugi se'm fa eterna. En el refugi saludem al guarda, el Makoki, que és "paisano" nostre de Vilafranca. Li demanem sobretot jo que ens dongui unes birres, el tiu es parteix la caixa, em prenc la birra d'una tirada jaja. Al començar a menjar unes pastes al avituallament em truca el Millagui per veure com estem, el tiu ja ha acabat!!! quin crack!! jaja, li expliquem com ens trobem, el Tigre va enganxat de quàdriceps. Com aquell qui no vol es crea una atmosfera de "cachondeo", els responsables de l'avituallament es trenquen la caixa amb nosaltres i us puc assegurar que no hi ha per menys jaja.

Sortim d'Estasen sobre les 12 de la nit, agafem un corriol que ens durà fins a el Gresolet, és tracta d'una baixada molt técnica i dura que per sort nostra el terreny és sec. En aqui el meu dolor de cadera és torna en tot un suplici! cada metre que faig haig d'apretar les dents, em costa molt seguir a el Tigre, les meves potes, després de 56 kms no estàn per gaires romanços. Arribem el Refugi del Gresolet (1240) sobre la 1 de la matinada, jo estic trinxadissim, aprofitem per menjar una miqueta.

Sortint del refugi ens vé una pujada de 2 kms i 300+, encara que estic trinxat de dolor puc pujar força bé, el que em preocupa durant tota la pujada són els 8 kms de baixada que ens vindràn després, a les baixades és on realment pateixo de debó!. Arribem a dalt, ara ens venen uns quants metres planers i agafem un corriol de baixada...ja estic tremolant!!! ja només fer els primers metres tinc que apretar les dents, sort que tinc dels bastons. El Tigre em diu de baixar el ritme i caminar suau i jo li contesto que correm, que em fa el mateix mal córrer que caminar. Al cap d'un parell de kms noto que no puc, cada cop que recolzo el pes a la pota esquerre veig les estrelles i per postres em fa mal el dit gros del peu dret, com més vertical és la baixada pitjor, només frenar es un suplici. Aquesta baixada se'm fa interminable, els 8 kms se'm tornen el doble, no aconsegueixo veure el final i ja no puc seguir el Tigre.

Se'm comença a passar pel cap abandonar la cursa, i no per feblesa mental sino perque el dolor és realment insoportable i també per prevenir una lesió...començo a pensar en els pros i els contres. Per coco sé que puc intentar arribar però automàticament em vé al cap el que em queda de recorregut, la pujada dels Empedrats fins el Refugi de Sant Jordi o el que és el mateix, 5 kms i 600+ més 12 kms de baixada amb uns 200+ de pujadeta al Coll d'Escriu pel mig i més baixada fins a Bagà...una auténtica quimera per la meva cadera. També se'm passa pel cap aquell entrenament per Collserola en el qual em vaig trencar i vaig tenir d'estar dos mesos sense córrer. Finalment decideixo el que crec que és el més correcte, o sigui ABANDONAR. Aquesta era una paraula que no entrava en el meu vocabulari esportiu però tinc més que clarissim que és la decisió més encertada. Quan acabo de decidir-me puc veure l'avituallament de l'Ermita de Sant Martí al fons, ens deu quedar un km. Li dic a el Tigre que abandono, que no puc més. Per sorpresa meva em diu que ell també abandona, que podria arribar fins a Bagà però que arribaria trinxat, que no vol continuar sol, que li fan mal els quàdriceps, que està fins els collons i sobretot per solidaritat amb mi. Jo li contesto que continui, que si pot tirar que tiri i em diu que res de res, que plega. Una mica més endavant ens trobem un cotxe de l'organització que ens duu fins el control de l'Ermita de Sant Marti on comuniquem que abandonem i entreguem el dorsal. Ens han faltat 17 kms per acabar.
Arribo a Bagà força abatut pel meu primer KO però amb la conciéncia ben tranquila, sincerament no crec que haguera pogut acabar. El que m'ha quedat clar és que la pròxima vegada hauré de planificar millor les coses, no és seriós fer un half i sis dies més tard una ultra amb tant de desnivell positiu.