dimarts, 29 de maig del 2012

IRONCAT 2012

Dissabte 12 de maig de 2012
L'Ampolla (Baix Ebre)
3800mts-180km-42,2Km - 12:33:00



Surto de boxes direcció al port natural del Fangar que és on es donarà la sortida, vaig conversant amenament amb un company que està just darrera del box. Estic molt tranquil, res de nervis, porto quatre mesos i mig esperant aquest moment, ha arribat el gran dia i sé que he fet bé la feina, tinc moltes ganes d'iron, l'experiència al Terres de l'Ebre i sobretot les bones sensacions que he tingut entrenant aquestes últimes tres setmanes amb el meu amic Jordi Paz fan que em senti d'aquesta manera. Arribo a la platja, tothom està allà, una jutja ens diu per megafonia que falten cinc minuts per la sortida i jo....encara no he fet el tast de l'aigua!. Ràpidament entro dins l'aigua...mmmm està calenta i tot! i la mar està molt tranquila, com una piscina, res de vent...em coloco a la linia de sortida, a l'esquerra i dels últims, com sempre. Falten un parell de minuts i la jutja de la federació ens explica el recorregut del segment de natació que consisteix a donar tres voltes a un circuit rectangular de quatre boies i després donar la volta a l'espigó i sortir al port nàutic on estàn situats els boxes.

A les set en punt donen la sortida, m'ho prenc amb calma procurant trobar el meu lloc, el meu ritme i sobretot fer unes bones braçades i estar el més còmode possible. Ja arribant a la primera boia ja crec haber trobat aquestes sensacions, ara només és tracta de "dar cera, pulir cera". La mar està en calma, no haig de patir perres, els fantasmes i temors que sempre m'han espantat en aquest segment van desaparèixer al Terres de l'Ebre. Durant les tres voltes, no tinc cap mena de problema i inclus disfruto i tot. Al passar l'espigó, i arribar a boxes em sento molt descansat, sobretot relaxat i convençut per fi de que el swim realment és un pur tramit en un IM.


Començo el segment de bike a les 8:30 amb bones sensacions, he treballat molt la bicicleta, així que l'afronto amb tranquilitat, em proposo fer-lo en 6h i una mitja de 30km/h...no fa vent (cosa estranya al Delta). Aquest segment consisteix en donar sis voltes a un circuit de 30km pels arrossals del Delta de l'Ebre unint les poblacions de l'Ampolla-Deltebre-Camarles i acabant a l'Ampolla.
Durant la primera volta tot va quasi perfecte, rodant còmode, al arribar a l'avituallament de Camarles m'ataquen una plaga de mosquits sense cap consequencia i al arribar a l'Ampolla per poc em passo la rotonda que marca l'inici de volta per desconeixença del traçat, sort del públic que m'avisa jeje. En la segona volta tot perfecte però quan estic a punt d'arribar a Camarles començo a sentir dolor a les lumbars...merda!, em començo a menjar l'olla només en pensar en els 135 kms que em resten...procuro relaxar-me i espantar fantasmes dels meus pensaments i pensar en coses positives. Al tornar a l'Ampolla veig els meus amics i amigues de l'A.E Blancafort Triatló animant-me, i això em fot les piles! no els puc fallar en dic!. Durant la tercera i quarta volta el dolor a les lumbars comença a desaparèixer i em sento molt confiat...però a la cinquena volta comença a bufar el vent, on en el tram fins a Deltebre i tornant de Camarles a Deltebre comença a molestar i a trencar el bon ritme, tot i així estic en la mitja. En la última volta el vent ja és molt emprenyador i insuportable en aquests dos trams fent-me baixar a 22 km/h i on la calor ja comença a agobiar moltissim. Tot i això faig la mitja de temps que buscaba. Abans d'acabar m'apareix una petita plaga d'avispes, la qual una d'elles em pica i com que vaig tot suant em fot una mal bestial, com escou collons!...arribo a boxes amb les potes a punt per afrontar la marató.

La marató és el segment que més inquietut em causava, ja que a Terres de l'Ebre vaig començar fatal i vaig tenir males sensacions. Aquest cop començo de conya i les potes responen, el meu principal enemic (i el de tothom) serà la insuportable calor a més de 30 graus. El recorregut consisteix a fer sis voltes de 7kms per tot el passeig maritim de l'Ampolla que inclueix un petit tram de terra. Fins al km 24 vaig de fàbula, a un bon ritme i amb molt bones sensacions però al final de la cinquena volta la calor ja em comença a perjudicar de valent. Encara que no he parat d'hidratar-me en els dos avituallament que té cada volta ara mateix em sento axafat...tocarà tirar sobretot de coco, com sempre. Sort de tots els amics del club que no paren d'animar-me sense parar a cada volta. També els meus amics i companys de fatigues, a la postre participants també, Jordi Paz, Marti Quadras i Pep Sanchez Delgado que durant les dues vegades per volta que ens anem trobant m'animen també i això em dona vidilla. La cinquena volta se'm fa durissima i a cada avituallament em tiro gel a les potes perque m'estàn bullint. Encaro la última volta molt fatigat però pensant que ja acaricio el repte i petit somni. Quan estic a punt d'arribar a l'avituallament de la primera part del circuit que és on et donen la goma blanca que marca el final de la marató i l'èxit, em sento marejat i amb ganes de vomitar...decideixo parar uns minuts per recuperar-me, no he caminat en cap moment però em veig obligat a aturar-me per despejar-me. M'hidrato bé a l'avituallament i en un parell de minuts em sento millor i torno al lio. Em manquen poc més de tres kms per acabar...els últims dos kms els tiro de coco però corrent, amb el cap ben alt...quan passo pel control de xip al final de l'espigó em queda un km...estic contentissim!, encaro la recta final...puc veure el crono que marca 12h:30', ni sabia el temps que duia ja que no duc crono...ja puc veure els meus amics amb el magnum de cava a punt per desgorjar...creuo la linia d'arribada amb un somriure d'orella a orella...ja sóc Ironman!!! repte aconseguit!!!. Em donen l'ampolla de cava, quasi no tinc ni forçes per remenar-la jeje, massa cansament i emocions juntes, ja s'encarrega Super Paz del tema jeje. Al acabar, un massatge i com nou. Al anar a boxes a buscar la bicicleta i les bosses vaig pensant en que vull fer un altre Ironman!, torno pedalant cap a l'apartament amb aquest pensament i més feliç que un tornavis.



diumenge, 20 de maig del 2012

Triatló Terres de l'Ebre



Diumenge 22 d'abril de 2012
Sant Carles de la Ràpita - Jesús-Tortosa (Baix Ebre)
3000-85km-20km - 6:17:03



Falten cinc minuts per les 8 del mati, acabo de sortir de l'aigua per fer un tast del seu estat, estic força nerviós, he passat una setmana força dura psicològicament, aquests 4 mesos que porto preparant l'Ironcat estàn començant a pesar com una llosa. Em trobo a la sortida de la Platja de Les Delicies, sóm uns 190 participants, hi ha bon ambient. Estic amb el Tigre, el Juanra, Super Paz, el Víctor de Santos i l'Arnau, ens dessitjem sort. L'organitzador ens explica el recorregut del tram de natació que consisteix en fer dues voltes a un circuit triangular de 1500 metres. Ja queda poquet per la sortida...20 segons, 10, 5...donen la sortida!. Em coloco a la part esquerra i dels últims, vull nedar còmodament i no vull rebre osties encara que en aquesta distància no és tan important. No sóc bon nedador i com més relaxat nedi millor. La mar està picadeta i fa vent, cosa normal en aquesta zona, i això encara em posa més nerviós. Fins arribar a la primera boia em mentalitzo psicològicament de que endavant!, que passaré el tall de la natació. Arribo a la primera boia amb un grup de quatre nedadors, sembla que anem a la par i la cosa té pinta de que anirem junts tota l'estona, així que vaig fent la meva. Quan acabo la primera volta em sento molt relaxat a pesar de que l'estat de la mar toca la pera. Estic nedant còmodament i cada cop veig més clar que no tindré cap problema per passar el tall. Durant la segona volta continuo acompanyat dels altres tres nedadors. Quan surto de l'aigua no puc evitar de mirar els jutges per veure si em tallen...però no és el cas, estic content i molt tranquil. Surto de l'aigua amb 1:12:00 i vaig cap a boxes on em disposo a preparar-me pel segment de bike.


Ja sobre la bici em disposo a afrontar els 85km, just sortir de Sant Carles direcció a Amposta entre camps d'arròs i carreteres amb asfalt xunguillo, el vent comença a fer la guitza, i el seu sò no deixa de fer-me companyia. Al cap de deu kms m'haig d'aturar perque el dorsal em penja d'un sol forat i estic a punt de perdre'l, m'el guardo a la butxaca del trimono. Fins a Amposta el recorregut és plà però a partir d'aqui fins a la Sènia fa pujada amb algún petit puja-baixa. Fa un dia assoleiat però el vent és emprenyador, en fi, toca aguantar-se i mirar d'apretar el cul perque surti una mitja de velocitat acceptable. Durant aquest tram em vaig trobant a diferents corredors, alguns d'ells amb uns pepinos de bicis d'escàndol. Al arribar a l'avituallament de la Sènia situat al km 50 segueixo cap a Mas Barberans i Roquetes, és tracta d'una carretera secundaria poc transitada i un pel trenca cames però sobretot amb tendència a baixada, cosa que s'agraeix moltissim i el vent en aqui ja no molesta tant. Abans d'arrinar a Mas Barberans em trobo aturat a la cuneta al Victor que ha tingut una punxada i no té camera. Quina llàstima, segur que anava a tope i hagués fet un tiempazo. Arribo a Jesús-Tortosa amb bones sensacions però amb la incertesa de com estaràn les potes quan començi a còrrer.


Just sortint de boxes i començar a còrrer noto que tinc les cames com adormides, no em pesen com altres vegades però no em sento bé, potser no he treballat prou aquesta transició cosa que em proposo a treballar-la a tope durant les tres setmanes que queden fins l'ironman. El circuit, totalment plà, és d'una sola volta de 20kms pràcticament per pista de terra, cosa que agraeixo molt. Són les 12:30 i fot una calor bestial! les potes no tiren com han de tirar, començo a patir, no puc evitar deixar de pensar en l'Ironcat i el que m'espera si em trobo en aquesta situació...uuufff!!! esquivo aquests mals pensaments i procuro pensar en coses positives. Al km 5 em trobo al Paz i l'Arnau que van totalment llençats, quins cracks!. Sobre el km 7 em trobo el Tigre, com m'alegro de veure'l en acció! va bé el tiu!, s'ha estat quasi dos mesos lesionat i té l'IM de Lanzarote a la cantonada i porta poc entreno. Al cap d'un km m'adelanta el Victor de Santos, l'organització l'ha deixat fer el segment de run però no ha pogut acabar el de bike per la punxada que ha tingut.
La calor és espantosa, al arribar al km 10 el circuit torna cap a direcció Jesus, en aqui decideixo apretar el cul i allargar la gambada, cosa que al cap d'un parell de kms les sensacions milloren. Arribant al km 15 ja començo a adelantar a alguns corredors que van enganxats, jo, encara que una mica fatigat em sento molt bé i noto que les cames em tiren. Els últims dos kms se'm fan durillos sobretot per la calor però no afluxo per res el pas i arribo a la meta amb 1:46:57 que fan un total de 6:17:03.
Acabo content per que m'he pogut refer i perque no, d'haver acabat el meu primer doble olimpic, sobretot d'haver passat el tall sense cap problema el tall de natació cosa que vol dir que estic dins els parametres i aquest mal pensament deixarà de ser un maldecap...encara que amb l'amargor de que hagués pogut fer un millor temps i que hi ha molta feina a fer encara per afrontar amb garanties l'Ironcat.
Aquest tricap de setmana acaba a Sant Carles de la Ràpita amb un dinar de germanor de la familia Blancafort Triatló entre "rises" i explicant-nos batalles, degustant unes tapetes i una bona paella en un bar.




dilluns, 7 de maig del 2012

Marató de la Vall del Congost

Diumenge 18 de març de 2012
Aiguafreda (Vallès Oriental)
43 km - 3200+ - 6:43:38




Quantes ganes que tenia de córrer aquesta cursa, portava esperant-la tot just un any ja que l'any passat finalment no la vaig poder córrer. El seu desnivell i dificultat és elevat i la fa unes deles maratons més dures del calendari. Fa quasi tres mesos vaig tenir el gust de participar en un dels entrenaments que monten els organitzadors i vaig poder tastar de primera mà el que us comentava abans. En aquesta edició havien cambiat els primers sis kms del recorregut fent-los més suaus i més ràpids...en l'entrenament en que vaig participar aquests sis primers kms eren demoledors.



Arribava a aquesta marató molt motivat però mentalment pensant exclusivament amb l'Ironcat, el primer gran repte que tinc aquest any i que estic preparant amb molta cura i amb moltes ganes. En un mes i mig no havia fet desnivell de muntanya, només havia corregut per pista i ben planet degut a que la cursa a peu del IM és tot pla. Això si, portava molts kms running a les potes, per rodatge no seria. La setmana abans havia corregut la Punk trail de Sallent, i encara que vaig tenir bones sensacions i vaig acabar molt content del resultat, si arriba a durar un parell de kms més rebento fetge. Aquesta cursa la vaig acabar amb les potes ben quadrades...quadramenta que vaig arrossegar durant quasi tota la setmana.
Sortim a les 7 des de la plaça de la Rectoria, com sempre conservador ja que estic informat de la dificultat de tot plegat i conec una part del recorregut. Durant els primers kms que van cara amunt vaig junt amb el Ruben Pinyol, amic i company de fatigues. Anem a un ritme molt suau i anem explicant-nos batalletes. Al principi anem per corriol i després per pista. Al arribar a la pista la cosa fa baixada, en aqui deixo al Ruben i vaig tirant i avançant a diversos corredors. Més endavant deixem la pista i agafem un corriol de baixada, a partir d'aqui comença més o menys el recorregut original. Una mica més endavant arribem al primer avituallament/control situat al km5, sortint d'aqui creuem un rierol i començem a pujar per un corriol amb bastant desnivell, d'uns 5km de llargada, en aqui avanço a alguns company, entre ells el Jordi Ballesta amb el que mantinc una bona conversa i més endavant m'acabo enganxant a dos dels Patidors, el Ricard, amb el que he compartit entrenos i el Bonfi, amb ells ens anem explicant batalles i fa que durant els kms que resten de pujada la cosa sigui més amena. Arribem al Collet de la Font (1100), km10 i punt més alt de la cursa on trobem un nou avituallament i control, en aqui aprofito per recuperar liquid i menjar una mica i tiro cagant osties cap avall on un pel més endavant m'acabo enganxant amb el Ricard. Són 5 kms de baixada corriolera tècnica força pronunciats amb molta pedra, el Ricard tira fort i jo darrera seu. La veritat és que disfrutem com a camells en aquest tram. Tot i així quan arribem abaix de tot em sento trinxat de les potes i de la adrenalina despresa.



Arribats al km 15 trobem un altre avituallament (El Paraiso) i a continuació seguim cap amunt per un corriol de 2km pronunciats, abans de coronar El Paraiso ens adelanten els tres primers corredors de la Mitja, quins màkines!. Després de coronar ens venen 1'5km de baixada técnica fins arribar a l'avituallament del km 19, al Pla dels Llobins on carreguem piles. Seguidament trenquem a l'esquerra i cap amunt altre cop, ara ens vé una forta pujada d'aquelles dures que si no te les prens en calma reventes, ens anem trobant a varis corredors, alguns parats a banda i banda trinxats de les potes. El Ricard i jo com hem anat reservant pota ens trobem en condicions de seguir pujant la mar de bé, com durant tota la estona que portem junts seguim xerrant de les nostres batalles cosa que fa la pujadota més amena i després d'un tram de baixada on recuperem una mica de pota arribem a l'avituallament previ a l'ascens al Purgatori, que pel que tothom m'ha explicat és ben dret, tot un bon pepinot!.


Com que ja anem avisats, la pujada al Purgatori ens la prenem amb molta cura i amb calma, sempre reservant però sense adormir-se, ens trobem forts i això ens sorprén força. Tot i així cal dir que et deixa ben trinxades les potes aquesta pepinot i podem comprovar que li escau perfectament aquest nom. Entre conversa i convera arribem a d'alt on podem veure alguns corredors fent estiraments i descansant ja que van ben quadrats de cames. En un tres i no res arribem a Bellver on ens espera un gran avituallament on trobem de tot, també hi trobo el Marc Campal que m'ofereix suc de cibada que li nego (al cap d'una estona m'arrepentiria perque m'hagués anat de conya, però en aquell moment no m'entrava) aqui aprofito per carregar forces de cara el tute que ens espera. Em sorprén lo fresc de potes en que arribo a aquest punt del recorregut, estic a tope per afrontar la segona part. Després d'unes fotos que ens fa l'Assumpta Marimón fem cap cap al Tagamanent que en uns deu minuts coronem, "fitxem" al control i cap abaix s'ha dit. La baixada que ens vé ara fa uns 4kms de llarg i uns 650-. Es tot un pepinaco cap avall, amb forçes pendents i força tècnic, el Ricard i jo ens llencem a fondu cap avall, l'adrenalina, la concentració i la tensió que experimento en aquest tram és brutal, sempre vigilant on poso els peus per no caure. La veritat és que aquest tram finalment se m'acaba fent bastant llarg, em dona la sensació de que no s'acaba mai i arribats a l'avituallament que trobem abans d'acabar-la, les potes se m'han carregat força.


Poc després arribem a la carretera, creuem i enfilem muntanya amunt, ara ens vé la temuda Trona, de 450+. Aquesta pujada el Ricard i jo ens la anem prenent amb calma ja que anem sota avis, tot i així  ens sorprén que ens deixa fer, ens esperàvem que fos més bèstia, no ens fiem per això. Al cap d'un parell de kms ens trobem un avituallament on tornem a carregar piles. Ara ens trobem a camp obert i el sol i la calor ja comença a picar, tornem a arrencar i la cosa ara si que comença a pujar dret, això si que és el que m'havien dit. Uns metres més amunt escolto un crit darrera meu, és el Ricard que se li acaba de pujar un bessò i és troba al terra dolorint-se. Em diu que continui jo sol, que no pot continuar i necessita parar (poc després va poder continuar i acabar).

Continuo cap amunt, em trobo al km 32 i superfresc de potes, he sabut dosificar-me i ara em sento volador, començo a accelerar el pas i a passar a companys, primer em trobo amb el Josep Maria Oliva que va molt enganxat, em comenta que s'ha espinyat baixant i que no pot córrer però que va aguantant. Una mica més endavant em trobo al Bodi, quin crack! fa una quatre dies que el van operar i la setmana anterior va ser finisher a la UT Les Fonts de Xerta, realment impressionant aquest home!, tot un exemple el sr Gegant. Segueixo endavant, la cosa cada cop és posa més dreta però jo vaig a tope, com mai, no hi qui em pari jeje. Segueixo passant a companys, abans de coronar aquest pepino, al km 35'5, em trobo amb el meu company dels Senglar's Manuel Tamayo, el saludo i segueixo, ja vaig enxufadissim. Quan arribo a dalt, a camp obert altra cop, la cosa ja planeja, em trobo al Jordi Rami i més endavant a l'avituallament al Mans Sella i al Josep Maria Romeu dels Patidors, en aquest avituallament dos glops d'aigua i tiro milles, ja no hi ha pausa possible, haig d'aprofitar aquest moment de "subidón".


Ara em trobo una baixada técnica a dins el bosc ja, la baixa com posseit pel dimoni i passant a companys que ja van fatigats, les sensacions que experimento són brutals, no puc parar, no hi ha pausa possible i més sabent que queden 5 kms. Poc després arribo a l'avituallament de Valldaneu on bec més aigua i cap amunt per un corriol de 200+ dret dels macos. Segueixo trobant a companys.....al arribar a d'alt, torno a baixar per un corriol ben parit fins a l'avituallament del Grau del Sunyer, més aigua i cap avall cagant osties. Em falten poc més de dos kms i veig que segur que baixaré de 7h (amb 8h ja ho donava per bó). Al arribar a baix, una mica de pista i ja puc veure les primeres cases. Poc després arribo a la linia d'arribada igual d'enxufat que deu kms abans i més feliç que un tornavis per la gran cursa que he realitzat. Ara una dutxeta amb aigua ben freda (no funcionava el calentador), el tradicional pà amb botifarra i woll inclosa, i a petar-la amb els amics cremapotes. Aquests grans moments realment no tenen preu i ja només per això val la pena "estrujar-se" les potes.