EMMONA 2012

Dissabte 16 al diumenge 17 de juny de 2012
Sant Joan del les Abadesses (Ripollès)
106km - 8300+ - 25:02:47



A les 6 del mati donen el tret de sortida, a mi m'enganxa parlant amb la Olga Manko, apresuradament ens dessitjem sort. Després de fer un petit recorregut cap amunt pel poble de Sant Joan sortim cap a la recerca del Puig Estela, primer cim que ronda els 2000 metres i a la postre primer pepino de la jornada. Aquesta primera part del recorregut ja és una clara mostra del que ens hi trobarem durant la part alpina de la prova. Conforme anem ascendint ja podem gaudir dels prats verds i d'un tram de fins a 40% de desnivell que per sort, amb les potes ben fresquetes i sense que el sol i la calor facin acte de presència no tinc cap problema en arribar a aquest cim. En aquest punt em trobo amb el Fran Izquierdo amb qui tinc una breu conversa. Un cop a d'alt, crestejem fins a Serra Cavallera per després baixar cap a Pardines per un cami que es deixa fer d'uns 750 metres negatius que acaba amb pista abans d'arribar al poble. Durant tot aquesta primera etapa em trobo còmode, sempre reservant pota ja que vaig avisat de la dificultat i la llargada del recorregut. Tot i així se'm fa llarguet aquesta primera etapa. Arribo a l'avituallament amb gana...sandwich al canto, carrego aigua i isòtonic, un petit descanset i cap amunt altre cop.

Just sortir de Pardines ja ens trobem una pujada d'aquelles que et fan treure fetge, el sol ja comença apretar; la primera part d'aquesta pujada travessa primer per un prat verd, aqui saludo el Bodi que va junt amb demés dels Tallaferros, i poc després ens adentrem en un bosc on més endavant anirem per camp a través. Conforme anem pujant el cami és torna en alguns tramets pedregós fins al Coll dels Tres Pics. Molt guapo tot aquest tram de contrasts en el paissatge i la pujada fins el coll és durilla amb el seu desnivell de 1200+, jo com sempre guardant pota...Al arribar a l'avituallament i control del coll ens espera un plat de pasta que me'l menjo amb una gana terrible (que poquet em dura! jaja) tot descansat sobre una roca amb un solaco que fot que espanta la terra. Les vistes en aqui ja començen a ser realment espectaculars.

Sortint de l'avituallament vé una baixada técnica de 300-, vaig en cuidado ja que un error pot ser fatal, sort que vaig amb bastons. Quan ja estic abaix em trobo a la Vall de la Coma Vaca, el paissatge és realment espectacular, de postal, a partir d'aqui vé una remuntada pel riu Freser, la cosa va pujant poc a poc al principi fins que arribo a un pepinot molt pronunciat que em durà fins al cim de La Marrana, aquesta pujada me la prenc amb calma ja que és d'aquelles que et fa apretar el cul i treure llengua, per sort em trobo fresquet encara que ja duc uns 31kms, en aquest punt conecto amb dos corredors i n'avanço a tres més.

Quan arribo al cim del Coll de la Marrana fa una forta ventolera, fitxo al control i agafo el cami de l'esquerra, puc veure a d'alt de tot el cim del Bastiments (2882), la pujada que em vé ara és dura de collons però pas a pas arribo al cim. Torno a fitxar i segueixo la cresta de pedra que em fa cagar potes avall una mica, ja que és un puja-baixa constant i pronunciat entre les pedres i haig de vigilar molt de no caure. Arribo al Pic del Freser (2835) i tornem al puja-baixa entre les pedres fins coronar el Pic de l'Infern (2869), torno a baixar entre les pedres i les roques i després d'un pas técnic complicat d'aquells que si mires abaix et cagues viu comença una grimpadeta que em durà fins a la Tossa del Gegant (2801) per després agafar un cami que em durà fins al Coll de Nou Creus on puc veure Núria al fons, aqui conecto amb el Toni, un company amb qui he coincidit en algunes curses i entrenaments...aquest tram de la Marrana fins a Nou Creus m'ha tingut en tensió per la seva dificultat, les vistes per això espectaculars i no negaré que he disfrutat com un camell. 

La baixada del coll fins a Núria pel GR és la canya màxima, disfruto moltissim ja que és llarga, forta i técnica al principi amb força pedra per passar més endavant a ser més suau i més corrible. En aquest tram em trobo el Josep Artigas. Poc després arribo a Núria, sobre les tres de la tarda amb un solaco que pica que dona gust i una calor bestial. A l'avituallament, aprofito per descansar, menjar i xerrar amb el Josep Artigas, l'Assumpta Marimón, el Marc Campal i la "3a" arriben poc després; també aprofito per carregar aigua i isotònic abans d'enfilar cap al Puigmal, tothom em diu que em prepari que l'ascens és durillo.

Surto de Núria junt amb el Toni, just començar a pujar se'ns afegeix un grup de cinc corredors, són les 4 de la tarda i la calor que fot és bestial. El primer tram transcorre entre prats verds per després, conforme anem agafant alçada ens anem trobant més pedra; poc després de creuar el riu la pujada és va pronunciant més i més, ja puc veure el cim del Puigmal a d'alt de tot...comença a agafar la directa, el ritme yak que els meus amics sempre em diuen, ja ningú em segueix, en un no res ja començo l'ascens al cim. La pujada cada cop és més empinada i ja tot pedregosa.

 Puc veure a la "3a" un pèl més amunt. A la Coma de l'Embut el desnivell ja és brutal, quins rampots! apretant el cul vaig pujant i pujant, em sento molt bé, encara que no m'ho acabi de creure estic disfrutant com un camell. Una mica més amunt em trobo una parella de corredors que no són de la cursa i que estàn baixant amb brillo, m'animen i em diuen que em falta poquet per arribar i que vaig de conya. Les últimes rampes és fan dures de veritat però ja sé que queda poquet, poc després ja puc veure la creu del cim i els dos col.laboradors que el custodien...penso: ja està fet! això està xupat!...que equivocat que vaig...em trobo un toll de neu que el passo sense problema, però el segón fa pujada i rellisca un colló!, per molt que ho intento no aconsegueixo pujar, em desespero i em poso nerviós, un parell de relliscades i a la tercera faig força màxima amb els pals, i apretant les dents aconsegueixo que les vambes per fi s'agafin a la neu i pujar els pocs metres que em queden...uuuffff!!!...ja hi sóc a d'alt, arribo amb un somriure d'orella a orella (pensava que no podria pujar), fitxo, em fan la foto de torn (encara l'espero) junt amb un altre company que em precedia i cap avall cagant osties!.

El primer tram de baixada és un pèl técnic, sense tenir res a veure amb els anteriors, tot i així vaig amb precaució, quan arribo abaix, el meu company ja se m'ha escapat i jo al veure que el tiu corre com un dimoni opto per fer el mateix...començo a donar-li canya i veig que tinc les cames voladores, el terreny és planer primer, amb alguna pujadeta per després passar a plà i baixada...començo a córrer com un dimoni, durant el recorregut em vaig trobant a companys totalment enganxats i petats (no han gestionat bé la cursa), els paios flipen quan em van veient passar i que estic tan fresc, m'animen!, em diuen que em queden 12kms de baixada i que li dongui gas...això encara em fot més les piles...una mica més endavant agafo un desviament a mà dreta i cap abaix cames ajudeu-me...més endavant avanço a un grupet de sis corredors que van en plan trekking i un pelet més avall m'entrabanco i quasi m'estrello, això em fa afluixar el pas, penso que haig de tenir seny, encara em falten 50kms i haig de tenir cap i saber gestionar...cambio el pas a CA-CO, de tant en tant em vaig calentant i apreto. Quant menys m'ho penso i després d'agafar un desviament a mà esquerra i envoltat d'arbres ja, em trobo el Rotterdam (no participava), un cremapota amb el qual vaig coincidir amb un entreno per l'Obac fa poc, ell em diu que em falten 500 metres fins a l'avituallament de Corral Blanc i que troti tranquil que ja arribo. Al cap de poc arribo a l'avituallament de Corral Blanc on aprofito per menjar truita de patates amb pà Bimbo i veure alguna cosa i de pas descansar una mica ja que els últims 8 kms he anat ràpid.

Em queden 4kms fins a Planoles, la baixada és técnica, enmig del bosc, estic a cota 1750, en aqui adelanto a un company argentí crec que va enganxadissim de potes i un pèl més avall em trobo amb el Gerard d'Olot, rodem junts i anem parlant durant la baixada (!) jeje. Al cap de poc arribem a Planoles on trobem l'avituallament/control i on tenim la bossa amb la roba neta. Hi ha un molt bon ambient, en aqui trobo a gent i amics coneguts com l'Assumpta, l'Àngela, el Massa i el José Povedano. Em cambio de roba i em poso cremes a les potes. Poc després arriba la "3a", incombustible aquesta dona, tot un exemple a seguir!.
Surto de Planoles i vaig cap a conquerir el Coma Ermada i el Covil, penúltim pepino que hem de pujar. Just abans de començar a pujar conecto amb un grup de quatre corredors, el Gerard també se'ns afegeix. Començem a pujar per un corriol boscós i amb molta vegetació, la pujada és va tornant cada cop més i més i més vertical, per sort encara em sento bé de potes, els meus companys porten un ritme guapo guapo, no sé si podré aguantar-lo però jo a darrera d'ells, enganxat a les seves potes! jeje. Una mica més amunt se'ns enganxen tres companys més els quals em adelentat. El corriol per això és la ostia amb patinet de xulo...apretant les dents i el cul, com no, arribem al Coma Ermada(1872) i carenem la Serra del Montgrony on una mica més amunt arribem al cim del Covil (2004), en aqui parem per agafar aire i posar-nos el frontal ja que és quasi de nit, en tot aquest tram ens hem cascat 900- en uns 5kms...uuffff!!!.

Sortim del Covil direcció a Campelles per un camí llarg i pedregós de baixada, técnic al principi per després ser un puja-baixa constant, anem tot el grupet junts, el corriol és guapissim, el ritme que duem és força ràpid, abans d'arribar al camí asfaltat ja se'ns han despenjat tres companys. Una mica més endavant haig de parar per treure'm les pedretes que m'han entrat a la vamba...quan m'incorporo em poso a córrer com un boig per reincorporar-me amb els meus companys, vaig passant a demés corredors que van caminant però ni senyal del meu grup...flipo amb lo ràpid que han anat. Poc després arribo a l'avituallament de Campelles on aprofito per menjar pasta i repondre liquids, i....arriben els meus companys! jajaja, és veu que els he adelantat i ni me n'he enterat!! jajajajaja....cada dia estic més petat de l'olla.
En aquest avituallament és retiren tota la quadrilla i només quedem el Jaume, un home de Banyoles de 64 anys (makinot!) i jo. Els dos ens quedem en "quadros" veient que els altres dos és rendeixen...el Gerard ja ha tirat darrera de la "3a".
Més avall de Campelles, agafem un sender xunguillo i técnic que fa forta baixada que en uns 45 minuts ens durà fins a Ribes on trobem el seguent avituallament i ens trobem a quatre companys més que han abandonat (un d'ells el que baixava escopetejat del Puigmal a Planoles).

Ara ens queda l'últim pepinaco de la jornada, el Taga i a la postre el nou tram d'aquesta edició. El primer tram de pujada el vaig pujant bé, el Jaume marca un ritme fort però el puc seguir bé, però quan ja començem a ascendir de debó el pic el tiu em marca un ritme que aquesta vegada si em fa cremar les potes i treure fetge de veritat! per molt que m'esforci a apretar el cul em costa seguir-lo...ell que em va veient patir, es va parant un minut de tant en tant perque jo agafi aire i reenpendre junts l'ascens. En l'últim tram, ja megavertical i després de pendre'm un gel conectem amb la "3a", un tiu que va enganxadissim, dos tius més que no recordo el nom i el Gerard que em diu que està somiant en arribar a la Creu del cim....jajaja el tiu va fatigadissim. Arribem al cim del Taga (2040) després d'hora i mitja d'ascens i la baixada técnica fins a Cou de Jou per mi és realment un alivi i en poc temps ja estic refet de la fatiga de l'ascens. Les potes fan una mica de mal però puc tirar la mar de bé i afrontar amb total garanties els últims 12kms que resten per acabar la prova.
Quan sortim de Cou de Jou ens queda una llarga baixada per un bosc frondós per després passar per diversos corriols amb petites pujadetes i baixades fins arribar al poble ja de dia. Aquests 12kms se'ns fan eterns! ja que fins als últims dos kms no veiem el poble per res i  això et va minvant la moral. Quan ja estem a punt d'arribar a la pista municipal, el Jaume i jo ens mirem i decidim acabar la locura amb un bon esprint. Arribo a la linia d'arribada amb un sprint ben parit com mai he fet, amb el meu makinot de company al costat i com no, amb una felicitat rebossant i un gran somriure d'orella a orella.
També cal dir que el meu amic Jordi Marti "Millagui" és va cascar la cursa en poc més de 22h, quin màkina que està fet!. Enhorabona tiu!!!.

Marató de Muntanya de Berga

Diumenge 27 de maig de 2012

Berga (Berguedà)

42Km - 2950+ - 7:03:13

 

La Marató de Berga marcava el meu retorn al trail running i a les curses de muntanya després del meu periple per les triatlons de llarga distància. Bonissima experiència amb les triatlons, hi tornaré!. La veritat és que tenia un mono de muntanya bestial, tenia moltissimes ganes de tornar al meu medi després de més de dos mesos des de la Marató de la Vall del Congost i tres mesos sense entrenaments amb desnivell. Arribava  a Berga cagadet, ja que coneixia aquesta dura prova, per cert era la primera cursa que repetia, sabia que patiria de valent ja que dins el meu interior sabia que no estava per res recuperat de l'ironman. Tota una insensatesa per part meva i mala planificació inscriure'm en aquesta prova....o no. Em va encantar fer-la l'any passat i tenia que repetir perque aquesta marató és tot un repte, això si, com tinguis un mal dia es pot convertir en tota una odissea, com al final va acabar sent.

Sortim a les 7 del Passeig de la Industria i ja enfilem cap amunt per Sant Francesc, creuem la carretera de St. Llorenç i agafem un cami cap amunt que pica que dona gust. Al km 3 trobem el control de la pista de la Figarassa, aprofito per beure aigua en l'avituallament, creuem la pista i cap amunt altre cop, ja portem 200 metres de desnivell positiu i ara ja comença a picar de debó, és tracta d'un tram de 2kms amb quasi 600 metres de desnivell + que et fa treure fetge de valent, per sort ja me la conec aquesta i encara que no estic en el meu millor dia la pujo força còmode, el grup de corredors és comença a estirar. Arribem al Cim de la Figarassa (km 5) on trobem l'avituallament on aprofito per beure més aigua. Després d'una petita baixadeta que em serveix per agafar una mica d'aire i relaxar les potes després de tanta pujada tornem a pujar altre cop, vinga'n! a apretar el cul de nou! jeje. Tres kms més endavant trobo l'avituallament de la Font del Tagast, en aqui recordo que l'any passat ja vaig arribar trinxadet. Aqui em trobo al Bodi, no se'n perd ni una el el sr Gegant! aprofito per saludar-lo de nou i mantenir una breu conversació i segueixo endavant. 

Conforme hem anat guanyant alçada el paissatge cada cop és més xulo, els camins i corriols és tornen més durs i técnics fins a arribar a quasi 2000 metres d'alçada. Ara ens espera una baixadeta a camp obert primer en en forma de camí pedregós i després de prat verd on aprofito per apretar una mica el ritme; arribo a l'avituallament i control de Rasos de Peguera (km 12'5). Segueixo endavant junt amb un grupet de quatre corredors per pista ample de baixada, en aqui continuo amb pas accelerat però ja començo a notar que avui no serà el meu dia ja que les potes les noto una mica cansadetes. Sobre el km 16 agafem un cami que comença pujant molt suau que ens portarà fins a l'avituallament liquid de Casa El Ferrús on ens reben amb pitus, esquellots i animant-nos a tope!!. 

A partir d'aqui comença la pujada de 700+ i poc més de 3kms que ens faràn treure fetge a tots els corredors...jo ja vaig preparat, ja me la conec aquesta!. Ja per començar puc observar el maravellós paissatge en el qual puc veure belles parets que s'alçen majestuoses, molt altes, que només observant-les acollonen! se'm cau la baba amb tal prodigi de la naturalesa. Una miqueta més endavant comença l'ascens a la Gallina Pelada pujant l'Estret, el millor que és pot fer en aqui és evitar mirar amunt perque sino et desespera moralment, és una pujada pedregosa entre roques i terra primer i després és torna en roca pura (Roques Blanques) cada cop més i més vertical i on és té que anar grimpant. En aqui ja puc veure a gent que és va parant per agafar aire i forçes...i no m'estranya!!!. En plena pujada em trobo a la Dolors Morcillo que em diu que l'any que vé no hi tornarà, que és molt dur!! (tots pensem el mateix, però a l'endemà ja pensem en tornar...almenys jo! jeje). Encara que em sento pujant millor que l'any passat i no paro per res, ja noto que tal pepino m'està trinxant les potes, i no cal dir que treure fetge aqui és inevitable!, l'última part és megavertical i costa avançar i és fa una eternitat....amb paciéncia arribo a d'alt de tot on aprofito per respirar i trotar el que les potes em deixen per la cresta que em durà fins el sostre de la prova, la Gallina Pelada (2300). 

Després de coronar aquesta pesadilla de muntanya ens vé la baixada fins al refugi d'Ensinja. Aquest tram baixa força, per un caminet estret a camp obert alpí, les vistes són impresionants, les potes em fan molt de mal degut a l'esforç anterior i noto els primers síntomes de que patiré de valent avui, l'esforç que vaig fer a l'Ironcat ja comença a ser present a les cames (cosa d'esperar). Arribo a l'avituallament del Refugi exhaust,  necessito repondre liquids i menjar fruita. Segueixo endavant per un caminet fals planer on intento trotar però no puc aguantar més d'alguns metres obligant-me a caminar, vaig fent així a estones. Els demés companys també van igual que jo, cosa que m'anima, molts només caminen.

Al km 23 comença el tram de baixada més técnic i més llarg (3kms i 600-) amb una mica de tartera primer, molt vertical que has d'anar serpentejant perque sino t'en vas avall i conforme vas baixant, sortejant troncs i roques. Baixada dura de collons ons els abductors, isquios i quàdriceps pateixen la ostia!. Al arribar abaix, agafo un tram de pista a l'esquerra que fa baixada, en aqui em trobo al Joan Llopart (tampoc se'n perd ni una, a totes les maratons que vaig sempre hi és), compartim una conversació explicant-nos batalletes, anem junts un km fins arribar a l'avituallament de la Font de Cal Coix, al km 25 on aprofito per beure i sobretot per remullar-me les potes que les pobres em cremen i treuen fum, a partir d'aqui vé la que és per mi la temuda Oubaga de Peguera, pujada de quasi tres km i 400+ que us puc assegurar que amb la fatiga acumulada i amb les potes trinxades de tot el tute anterior és un infern!!!! l'any passat sort de les bromes del Ruben Pinyol que sino no aguanto tal patiment. Aquesta vegada em toca pringar-la sol amb la companyia del meu coco de pirat crema pota.

Conforme vaig pujant es van incorporant més gent fins arribar a un grupet de 4 persones on ningú té forces ni per parlar ni collons d'adelantar a ningú, aqui tothom està treient fetge i passant el seu calvari particular. La cosa cada cop és va fent més i més interminable i la calor minva físic i mentalment fins a tornar-se en tot un calvari!...amb moltissima paciència arribem tots quatre a d'alt de tot, agafem la pista que ens durà fins a la caseta de Rasos de Peguera altre cop, aquesta baixada super senzilla em va bé per agafar aire però em costa, les cames no estàn per osties! i encara em queden 12kms!!!!!!!. 

A l'avituallament em prenc un gel (no notaria cap millora més tard). La petita pujadeta de pista de les Soques se'm fa eterna però anar fent, jo mai paro. Al arribar al km 30 vé la baixada, que la faig amb un company que me anat trobant durant tota la cursa, un tal Jordi Soler, entre ell i jo ens anem arrossegant i fent-nos relleus. La baixada alterna pista amb corriols de fang i després pedra. Es fa dura per que és tècnica i les cames pateixen un colló. Després ens trobem una breu pujadeta on passem l'avituallament de Coll d'Estela primer per seguir baixant per corriols técnics i de fang fins al control del Santuari de Corbella (km 35) on se'ns afegeix el Marc Castejón, corredor del Penedès també. Seguim baixant fins creuar la carretera i agafar un altre corriol d'aquests xulos i durillos. 

Ara l'enemic és la fatiga sobretot la calor!!!!, i el tram no afavoreix res de res, del km 37 al 40 és un puja-baixa infernal on has de pujar i baixar escales en alguns trams. Fins aqui he anat agafant la davantera en el grupet de tres però ja em noto "pajaru" i em venen arcades, per postres em fotu un pinyaco per culpa de la fatiga que porto a les potes, el Marc em té que aixecar i tot. En veure que no m'he fet mal segueixo cap endavant, sense parar i si fa falta caminar és camina. Cada cop veig menys factible el baixar de 7h, cosa que cada cop m'importa una m...., només penso que acabar és un verdader èxit!. Per sort el Jordi agafa la iniciativa i ens arrossega els demés...pura solidaritat muntanyera, no ens conèixem de res! el tiu hagués pogut tirar i fotren's una destralada del quinze i es queda amb nosaltres girant-se i aminorant la marxa si fa falta.

Arribar fins al santuari de Queralt se'm fa realment tota una odisea, i el sol i la calor piquen que dona gust, per estones em venen petits marejos. Del Santuari fins a Berga són 3kms baixant escales i després per un camí amb trams de terra i pedra; tinc les potes realment cremades, ara si que estic realment cremant pota! en el bon sentit de la paraula jajaja. Ja puc veure el final, tinc Berga sota els meus peus i només veig el Jordi que em marca el pas i també procuro de no perdre la vista de terra per no caure ja que la baixada és dura i ho ha pedres. També cal dir que anem escopetejats!. El Marc es va quedant un pel enrera però va fent, ja ho té a tiro també. 

Quan arribem a Berga jo ja vaig "pajaru" total però res de caminar! com a l'Ironcat!. Després de passar per alguns dels seus carrers arribem al Passeig de la Industria on està l'arribada. Faig l'últim sprint (si és pot dir sprint) apretant les dents fins creuar la linia d'arribada. Ara si! estic molt feliç!! i baixant 25 minuts el temps de l'any passat. La medalla que em penjen em sap a gloria (i això que és lletja), més que mai!. Ara li donc encara més valor en quins collons que vaig tenir l'any passat en cascar-me Zegama i Berga en 7 dies de diferència...i com m'he cascat Berga després d'un Ironman en 15 dies de diferència. D'aquesta experiència en trec que haig de recuperar com cal, descansar més i millor, ser més cerebral, i tornar més progressivament en quant a volum als entrenaments després d'una animalada...lliçó apresa!. Haver acabat aquesta dura marató realment m'omple d'orgull i em fa sentir molt feliç.