dimecres, 18 de desembre del 2013

Cursa dels Cingles



Diumenge 1 de desembre de 2013
Vilaplana (Baix Camp)
30km - 2083+ - 5:02:36


Còrrer la Cursa dels Cingles no entrava en els meus plans, la Trencacims marcava el final del meu calendari de curses de muntanya per aquest any però com que tenia bones sensacions i tenia mono de competir, em vaig decidir a participar-hi. No cal dir que el seu perfil, tipus de terreny i dificultat feia per mi.
Arribo a Vilaplana sobre les 7 i després de recollir el dorsal i saludar a companys i amics m'en vaig cap a la linia de sortida. Les sensacions que tinc són molt bones i tinc moltes ganes de que comenci la festa.

Després del tipic passeig de turno pels carrers de Vilaplana, sempre en pujada, agafem el primer corriol, durant els 3,5km fins a la Cova Maginya em faig una idea del que m'aniré trobant, corriolets salvatges puja-baixa, amb bastanta malesa en  forma d'arrels, troncs i pedra, alguns d'ells amb pendents força dretes i tècnics, d'aquells que no pots alçar la vista de terra ja que sino et pots fotre una bona nata i haver-ne de lamentar les conseqüencies. Fins a la Cova Maginya (572) vaig molt concentrat, sobretot en els trams més tècnics, en d'altres vaig intercanviant paraules amb amics que em vaig trobant. Arribo a d'alt de la primera pujada sense com aquell qui diu enterar-me de res...la baixada, ja és una altra cosa, guapa, tècnica i molt 'guarreta' per després anar planejant fins a l'avituallament on em trobo la Carol, que fa de voluntaria i amb qui aprofito per saludar-la. 



Segueixo ara cap amunt, corriolet maco de pujada amb qui m'acoplo amb la Montse, vaig amb ella durant uns dos quilòmetres, en un dels 'respiros' de la pujada em foto una nata en enganxar-me un peu en una arrel, però sense cap consequència fisica...quan arribem a un tram de pista, m'escapo, vaig finet i tinc ganes de festa. Un xic més endavant, pujada corriolera guapa de 350+ que la faig sense problemes, tant que arribo a la Punta del Sec (963) sense adonar-me...caram, si que estem be...un cop a d'alt m'enganxo amb el Joan Ignasi i el Pau, ambdos de l'equip CER de la Sènia amb els que he coincidit en altres batalles. 
Em passo l'avituallament pel forro i inicio la baixada cagant osties, molt tècnica, amb terreny accidentat i pedregós, la veritat és que és una baixada de 2km deliciosa. Jo sempre amb el Joan Ignasi...fem un tramet més planer i encetem una pujadeta de 70m molt dreta per tornar-los a baixar ben dretament i en aqui iniciem la pujada a la Mussara (980), 370+ en 1'2km que el faig sense cap problema i disfrutant-la. Un cop d'alt, avituallament que faig força fugaç i altra baixada guapa igual d'accidentada que les anteriors...als tres quilòmetres d'anar baixant, arribo a l'avituallament del 20 on haig d'aturar-me a carregar forçes per la pujada a les Antenes (1010), pujada que vista des d'abaix fot por, 700+ en quasi 2km per un tallafocs, on en algún tramet s'ha d'apretar les dents. Haig de dir que vaig avisat del que em trobaré, a la recollida de dorsals ja n'havia sentit parlar d'aquest pepino. 
La pujada durant la primera part se'm fa molt amena, amb algun hatxassu que altre però en la seva última part haig de reconèixer que més que dura se'm fot pesadeta, sobretot per la caloreta que fa. Un cop a d'alt, a l'avituallament em foto una Voll a mitjes amb l'Oriol Codorniu, company meu a l'equip Terradesports i amb el qual ens acabem de conèixer en plè pepino. Amb ell i el Joan Ignasi fem els últims 6km de baixada junts amb molt de brillo. Els primers quatre per corriols ben macos i tècnics com els anteriors i els dos últims pisteros fins arribar a la linia d'arribada.
Cursa molt recomenable, ben organitzada i marcada que farà les delicies dels corredors que els hi agradin els corriols durs i tècnics, amb els seus bons pepinos de pujada i baixada. Cal dir que els avituallaments són molt complerts, amb un total de 7, que per una cursa de 30km és una passada.







dimecres, 4 de desembre del 2013

NAPAF Ardenya-Costa Brava Extrem

Diumenge 24 de novembre de 2013
Sta Cristina d'Aro-St Feliu de Guíxols (Baix Empordà)
18km - 1033+


Quan el Pere Alsina i la Carme Carmona em van proposar de fer aquesta NAPAF (rutes extremes No Aptes Per A Frikis) per l'Ardenya, Massis de Cadiretes i amb final al mar, no m'ho vaig rumiar ni 5 segons i vaig respondre amb un "Sí" rotund.
En aquesta matinal ens acompanyarien també la Tània Torné i la Magalí. Vaig quedar amb tots ells davant el poliesportiu de Sta Cristina d'Aro i ens vam desplaçar fins a Can Llaurador, a les afores del poble on donaria inici la sortida.
Iniciem la ruta a les 8 del matí i després d'un breu trote d'aproximació arribem al Massís de Cadiretes, a la serra de l'Ardenya.

Passat un pont flotant molt xulo iniciem la grimpada pel pas equipat dels Carcaixells i les seves agulles centrals. Tram molt ben parit i tècnic. Després seguim entre fondalades amb alzinars, corriols verges molt ben parits i ens dirigim cap a la Plana Basarda a la recerca d'un poblat antic ibèric que per arribar fins allà hem de fer un tram de pujada ferèstega sense un camí clar marcat i a camp a través. Jo que són gran passo dificultats per passar entre les branques i demés malesa.
Quan arribem a d'alt, veiem les quatre restes que queden del poblat i em quedo bocabadat de les vistes que tenim, el Massís de Cadiretes darrera, les Gavarres per un altra banda i el mar al fons. Parem a esmorzar i iniciem la baixada a camp obert entre roca, per sort no patina. Al arribar abaix iniciem la pujada per un corriol ben parit fins el Puig de les Cols. Les vistes que podem gaudir en aqui són les millors de la ruta. Amb els Pirineus nevats per una banda, les Gavarres per l'altre, el mar per una altre cantó i tot el Massís de Cadiretes-Ardenya al darrera, o sigui, és veu tot el recorregut que em fet.





Seguidament baixem, fem un tram pistero i agafem un corriol molt guapo que ens ha de dur fins al mar, concretament a Punta Brava-Cala Vigata. Quan arribem en allà se'ns obre un altra món, de color blau i olor a sal. Ara és tracta de bordejar la costa entre blocs de roca fins a St Feliu. Aquest tram és molt tècnic i s'ha de vigilar amb les torcedures de turmells. En aqui em sento en pau, com en trance, el so de les onades arribant a la platja...sensació brutal. Quan estem apunt d'arribar a l'Ermita de l'Elm, tenim alguna que altra grimpada tècnica molt guapa. Maquissim tot aquest tram per la costa!. Quan arribem a l'ermita es dona per finalitzada la ruta.
Donar les gràcies el Pere i la Carme per la gran matinal i recorregut que m'han fet gaudir (i no parlem del gran dinar), i a la Tània i la Magali per la seva agradable companyia.