dijous, 29 de setembre del 2011

Taga 2040 Evo

Diumenge 18 de setembre de 2011
Sant Joan de les Abadesses (Ripollès)
22'6 Km - 1718+ - 3:38:00


Aquesta cursa marcava el meu retorn a les curses de muntanya després d'una aturada de dos mesos per recuperar-me del final de la temporada anterior en la qual tanta tralla a les potes em vaig fotre. Hi arribava amb un rodatge de només 12km en pista. Vaig estar tot aquest temps recuperant cames fent alguns rodatges d'asfalt per entrenar la cursa a peu del Half de Berga, així que m'encomanava al meu coco i al bon estat de les meves cames.
Són les 9 en punt, donen la sortida, jo com sempre em quedo a la part de darrera, aquest cop amb més motiu ja que per manca d'entrenament en muntanya i estan en fred no vull tenir un ensurt muscular. Just sortir del carrer principal passem pel pont de l'edat mitja que hi ha just a l'entrada del poble i enfilo carrer amunt, al sortir d'aquest agafem un camí que segueix amunt, en aqui ja es forma el primer tap. Sempre em fot molt aquests embussos però aquesta vegada no m'importa molt ja que és la primera cursa que faig en dos mesos. Quan es desembussa seguim amunt, tot i així el camí ja planeja una mica, el terreny està tot enfangat i plè de pel.lacs, he d'anar sortejant, em costa molt adelantar a gent perque el camí és força estret, tindré paciència em dic. Fins al primer avituallament que trobo al Coll d'Art (1000), al km 3 es van formant taps, cada cop em poso més nerviós perque vaig dels ultims. En aquest punt, el camí és fa més dret i comença a pujar, aprofito per avançar alguna posició que altre, el camí serpenteja i en algun punt haig de grimpar una mica. Conforme anem agafant alçada la boira és més densa i va caient una mica de plujim. 
Arribem al segón avituallament a la Collada de Can Camps (1170) al km 5, la boira es va fent més espessa i ja noto una mica de vent. Deixem el  camí estret i el paissatge és obert, entre prats verds i baques aprofito per anar avançant posicions, el grup de corredors ja s'estira i el camí marcat cada cop és més dret. Segueixo amunt, som un grupet d'uns cinc corredors, el desnivell ja comença a calar a les cames i la sensació de fred que tinc va en augment. Procuro no mirar amunt, es millor així perque la veritat és que aquesta desanimaria a molts. A mitja pujada arribem al Pla de Maus (1400), al 6,4. Aqui hi ha un avituallament liquid on aprofito per veure aigua i seguir cap amunt...aixeco la vista i veig que el terreny es torna més vertical pero em sento bé de cames i animat per pujarlo a bon ritme. Segueixo pujant sempre avançant a gent en aquesta pujada, el terreny es va tancant i a vegades torna a camp obert, el fang que hi ha és bestial i cada cop em trobo amb més pel.lacs. Al cap de poc ja em trobo a d'alt del primer cim, el Puig Estela (1900) al km 8. Fins aqui ha estat durillo, sobretot l'ultim tram.
Després de passar el control en aquest alt toca crestejar i baixada, es tracta d'una baixada força técnica, a camp obert, haig de vigilar a on poso els peus, un mal moviment i adéu turmells. Al arribar abaix a la Portella (1700) al km 10,5 ens ve la pujada que ens durà fins al cim del Taga (2040), es tracta d'una pujada no tan pronunciada com l'anterior però hi ha molta boira, fa vent i fred, en aquest punt em trobo a molts corredors baixant del cim que fan el trajecte de tornada. En uns minuts arribo al cim, toca avituallar-se i a baixar s'ha dit!. Aquesta baixada la faig a tota pastilla, no és gens perillosa, en aqui ja començo a abançar a altres corredors, la boira és molt espesa, arribo a la Portella i torna a venir pujada fins al Coma d'Olla (1700) Km 14. En aquest punt la boira és bestial, no veig la senyalització, no veig res de res, em poso molt nerviós, em trobo a camp obert i em poso a cridar desesperat, per sort un noi de l'organització em sent i per les seves veus trobo el camí, en dos minuts el veig i m'indica la senyalització i em diu que no té pèrdua.
Baixo per un corriol força vertical, el terreny está tot mullat, rellisca, però sento l'alé del que em vé darrera, no em pot passar, no el deixaré passar! baixo a tot drap, me la jugo, si caic cagada! arribo abaix, el corriol fa pujada, apreto les dents, torna a baixar, varis revolts, arribo a camp obert. La boira no em permet veure la senyalització però un noi de l'organització ens indica el camí. Ara vé una baixada forta i amb els nervis...ostia al canto! de morros, no ha passat res, no m'he fet mal, merda!! em poso el dorsal com puc i segueixo. Mig dolorit arribo al control de la Collada de Can Camps (1170) Km 17'5, al intentar marcar amb el xip em dono compta que no el porto..merda!! a la caiguda i al treure'm els guant dret l'he perdut, sense pensar aviso de l'incidéncia i tiro milles abaix, creuo un cami forestal i agafo un altre corriol de baixada, força técnic per cert i tot enfangat, vaig pensant en que em descalificaràn però més que res em sap greu perque hauré de pagar el xip i perque serà la primera vegada que em descalifiquen. Jo estic a tope per arribar, no constarà a les classificacions pero creuaré la linea d'arribada. Quan acabo de baixar aquest corriol arribo a la part alta del poble, vaig "xuscadissim"!, uns quant girabolts pels seus carrers, torno a creuar el pont medieval i arribo a l'arribada del passeig, tothom animant, jo a tope! creuo la meta pero no puc fitxar...descalificat!!!...un altre dia serà, em queda un mal sabor de boca però satisfet per la cursa que he fet i pel meu bon retorn a les curses de muntanya.


dijous, 15 de setembre del 2011

Cursa de Panxampla

Diumenge 1 de Maig de 2011
Alfara de Carles (Baix Ebre)
30KM - 2150+ - 4:44:00



Aquesta cursa era molt esperada per mi, recordo que un any abans, m'he la vaig trobar per internet i quan vaig veure el desnivell que tenia i la seva duresa no em vaig atrevir a inscriure'm. Aquest any les coses eren ven diferents, em sentia fort per afrontar-la i més tenint la marató de Zegama i la de Berga a un mes vista. Panxampla suposava un test excel.lent de cara a afrontar aquestes dues maratons.
Com m'agraden les curses del Circuit de les Terres de l'Ebre!, em tenen enganxat, aquesta és la tercera que faig en un mes, i la segona a Els Ports, amb l'al.licient que coneixeria una altra part d'aquestes muntanyes, igualment dura que la part dels Faigs.
Aquesta vegada em vaig desplaçar a Alfara de Carles, a la comarca del Baix Ebre, a 12 km de Tortosa en plè Parc Natural d'Els Ports. Erem 90 corredors, i no m'estranya que fossim pocs, perque la cursa era dura de collons. Els organitzadors ja deien que era tot un repte acabar-la, jo ja en tenia una idea feta de quan vaig còrrer a la Sènia. A Els Ports mames pedra i roca per un tubo, i les potes pateixen moltissim. I pel que escoltava que deien els demés corredors, van aconseguir acollonir-me una mica.

Donen la sortida a les 8, i passem per alguns carrers d'Alfara. Just quan sortim del poble començem a pujar per un camí plè de pedra amb força pendent, cada cop més empinat, la roca ja fa acte de presència. Aquesta primera pujada és de 5 km i 470m de desnivell, anem pujant fins al primer avituallament que està al Pel Ras (800m), fins arribar a aquest punt tenim que grimpar una miqueta. Seguidament encara ens queden 100m més de desnivell fins arribar al primer cim que és el Tossal del Montclí (900m), aqui la boira és força espesa i fa bastant de fred, cal dir que el cel està ennubolat. El descens d'aquest cim és molt técnic i perillós, en un punt s'ha de baixar amb corda per una petita de canal i després la baixada és fa empinada i dura per culpa de la pedra fins arribar al Los Bassis (620) al km 7,5, on trobo el segón avituallament. A partir d'aqui comença la pujada més bèstia i dura, molt tècnica (pedra i roca com no) també que és fa eterna, són 2 km amb un desnivell de 500m fins arribar a l'Espina (1120) on trobo el control i l'avituallament.

Estic al Km 10 i porto 2h de cursa, flipo només de pensar amb el que em queda, però em trobo molt bé i sóc molt optimista. 1Km més enllà em perdo pero al cap de 200m no sé si per intuició, em dono compta i giro enrere. Aconsegueixo enganxar-me a un grupet de 3 corredors on 3km més enllà comença el descens més bèstia, tècnic, vertiginós i punt culminant de la cursa; un descens en forma de tartera que s'ha de baixar com els esquiadors, lateralment i anant frenant constantment. Aqui "xalo" com un nen xic, la sensació d'adrenalina que tinc no l'he experimentat mai...ooohhh!!!! impressionant!!. Quan arribo abaix em perdo breument per culpa de la mala senyalització en aquest punt i enllaço amb un corriol de perdra i roca que passa per la Cova dels Adells i continua fins al Coll de Morera on trobo un altre avituallament. Durant tot aquest tros vaig junt a un altre corredor.

A partir d'aqui vé una pujada de 400m molt tècnica, més pedra i roca com no. Jo em trobo molt bé i en aqui começo a adelantar gent. Passat el Masdeu (910) comença un descens per un corriol tècnic molt guapo! en aquest punt "xalo" molt. Aquestes tipus de baixades em tornen boig per la adrenalina que desprenc...estic en tensió constant!!. Aquest corriol desemboca a El Toscà (508) que està situat al km 22, a partir d'aqui oooohhhh!!! hi ha pista!, cal dir que sóc al.lergic a la pista però per una vegada me'n alegro jaja. Una mica més enllà la cosa comença a planejar i em trobo amb un corriol plè de fang i amb un petit rierol. Cal dir que és molt perillós perque hi ha algo de roca i rellisca molt, però jo vaig llençadissim i vaig adelantant, i adelantant més i més corredors. Em trobo realment pletòric mental i físicament. Només em dic que a disfrutar!!!!!.

Al cap de poc em vé l'ultim descens, curtet per això de roca i pedra fins passat el Pas de Peret (Km 24) i més enllà després de creuar el riu per uns tablons de fusta enllaço amb un trosset de pista on trobo l'ultim avituallament. Al cap 1km surto a la carretera on 500m més enllà agafa un corriol que em porta fins a Alfara. En aquest punt el sol fa acte de presència i comença a fer calor, quina sort! perque si hagués sortit abans haguera flipat mandarines! jeje. 1km per dins el poble d'Alfara i cap al Polisportiu on està situada l'arribada.
Aquesta és la cursa més dura que he realitzat fins ara, feliç d'haber assolit el repte d'acabar-la i molt content per la marca que he fet. Un 10 a l'organització, circuit ven senyalitzat (encara que em vaig confondre en la tartera). Avituallaments ven posicionats, no tan ven provisionats com a La Sènia pero totalment suficients. Aquesta cursa m'he l'apunto per l'any que vé perque val molt la pena repetir-la. Per la seva duresa i per l'entorn que és realment brutal.

dimarts, 13 de setembre del 2011

Cavalls del Vent

Dies 27-28-29 de juliol de 2011 (3 etapes)
Parc Natural del Cadí-Moixeró
80km - 6096+ - 19:40:00


Després de descansar deu dies sense pràcticament fer res d'esport, recuperant-me de l'esforç realitzat a la UT-UI d'Andorra que em va deixar una gastroenteritis del quinze i sense poder córrer en una setmana tocaba fer la travessa de la Cavalls del Vent, em feia molta il.lusió fer-la ja que era la primera vegada que feia una cosa d'aquests tipus, també m'interessava conèixer el recorregut de cara a la cursa sub 24 que fan al octubre i en la qual estic inscrit. En aquesta travessa m'acompanyaven el Jordi Cols "tigre" i el seu amic Ernest de Bescaràn, també runner. La idea era fer-la integrament caminant i en tres etapes per poder disfrutar de l'entorn però sabent de quin peu calçen aquest parell tenia clarissim que seria un CA-CO (caminar-córrer). 

Dia1 Refugi del Serrat de les Esposes - Refugi Lluis Estasen

Són les 7 del matí, acabem d'arribar al Refugi del Serrat de les Esposes (1511) des de Riu de Cerdanya, des d'aqui comença la nostra aventura. Enfilem pista forestal en amunt direcció al Refugi dels Cortals, són uns 100m +, la temperatura és ideal ja que ha estat plovent durant tres dies seguits, el cel esta un pèl tapat però sense perill de pluja. Al cap de mitja horeta agafem un corriol, en aqui el Tigre troba un cep ben collonut al marge del camí..en una mitja horeta més a pas ràpid arribem al refugi, d'aqui  agafem un trosset de pista que al cap de res les marques taronjes ens fan agafar un altre corriolet que va planejant i pujant, és un corriol força técnic i molt xulo!, anem pujant fins arribar al Coll de Vimboca i a partir d'aqui la pujada es va accentuant, al ritme que portem ja començar a apretar les potes,. 

En tres km arribem al Serrat de la Muga (2208) en aqui fem una parada técnica per menjar una barreta i aprofito per posar-me els guants però no puc, tinc les mans gelades i necessito que l'Ernest m'els posi jaja, per alguna cosa em diuen Yakman l'home de gel jaja. Si no fos per la boira en aqui les vistes serien impressionants. Seguim pujant amunt, arriba un punt que em de grimpar un pelet i llavors la cosa s'estabilitza, en aqui hi ha una banda en la qual podem disfrutar de les vistes. Seguim, arribem a un punt que agafem una baixada técnica entre una mica de tartera, estem als voltants del pic del Comabona, però no el pujarem. Aprofitem per córrer, el paissatge aqui és impressionant.


Arribem a baix, una petita pujada entre prats verds i baques i ja podem veure el Refugi de Prat d'Aguiló, una mica de "trote" i ja arribem al refugi. En aqui aprofitem per esmorzar-dinar, "enviar uns fax" i seguim camí cap al al Refugi de Lluis Estasen, tenim sobre unes 3h però em de coronar el gran pepino de la jornada que és el Pas de Gosolans. El terreny va pujant, seguim un corriol estret que va fent eses, és força accentuat i amb el pes de les motxiles i el ritme que portem, sempre ràpid i constant fa cansar molt. Tot el voltant és escarbat i pedregós, alta muntanya total. Quan arribem a d'alt el Pas de Gosolans (2430) el paissatge és brutal, tot una extensió plana de prats, quina verdor!, i si no fos per la boira les vistes serien impressionants. Després de les fotos de torn seguim el caminet entre els prats en direcció a la Serra Pedregosa i d'aqui una baixada entre prats també en alguns trams força técnica, la boira cada cop és més bestia. Al cap de poc arribem fins al Collell (1845), en aqui la boira ja deixa d'estar present, i agafem una pista en direcció al Refugi de Lluís Estasen, ja estem al massís del Pedraforca, no el podem divisar perque hi ha boira al cim. Seguim la pista i al cap d'uns minuts ens cau un xàfec, al principi força intens però en deu minuts para de ploure. Ara ja és tot baixada fins al refugi. Arribem al refugi sobre les 15h i pensem que hem anat massa ràpid, calculavem arribar a les 17-18h, quina mala planificació que portem jajaja. En aqui soparem i passarem la nit, això si, que no faltin les birrilles per la tarda.


Dia 2 Refugi Lluis Estasen - Refugi del Rebost


Ens llevem a les 6:00 del matí i baixem per esmorzar i seguir el nostre camí, el Makoki (el guarda del refugi) ens prepara un gran esmorzar que consisteix en una torrada amb dos ous ferrats i pernil passat per la paella, ens dóna el dinar per emportar i sortim direcció cap al Refugi del Gresolet. Just sortir d'Estasen agafem un corriol que fa baixada, és un tram molt complicat perque la nit abans va estar plovent tota la nit i rellisca molt, ens hem d'anar agafant amb els arbres i branques que ens anem trobant. En uns 40-60' arribem al Refugi del Gresolet, fitxem i enfilem camí amunt cap el Coll de la Bauma (1577), una pujada de 2 km i 350m d+, és fa durilla però anem fent, al arribar a d'alt agafem una pista de baixada que ens porta cap el Coll de la Bena i després cap el Collet de Murcarols i després cap el Bastareny (904), l'alçada mínima de la nostra ruta, tot aquest tros no té cap tipus de dificultat técnica, en aquest tram tot és bosc, res a veure amb l'altra banda del Cadí. Al arribat al Bastareny començem a pujar, ens queden uns 5 km de pujada fins al Refugi de Sant Jordi i uns 660 d+, uuuffff!!! la que ens espera, el sol ja apreta!. 


Al cap d'1km trobem els Empedrats on el terreny és tot pedra i em de travessar el riu sortejant pedres, el paissatge és realment preciós i fresc, realment impresionant. Passats els empedrats agafem un corriol de pujada que amb el sol que està fent ens trinxa les potes. Jo vaig darrere del tigre i l'Ernest però arriba un punt que em sulfuro i començo a tirar a pinyó, els meus dos companys flipen amb la meva empenta però és que em moro de ganes d'arribar el refugi i no estic per osties. Arribem al refugi exhausts del pepinaco que acabem de pujar i ens aturem al Refugi de Sant Jordi per fitxar i dinar.
En una hora sortim cap a fer l'ultim tram de la jornada que ens portarà fins al Refugi del Rebost. Ens queden uns 12 km i 650m d+, o sigui un parell de puja-baixes i un pepinaco. Sortim del refugi escopetejats cap avall, fot bastanta calor, baixem fins a Escriu, llavors trobem una petita pujada dura de 200m d+ en 1'5km que ens duu fins el Collet d'Escriu i llavors agafem un tram de baixada que ens porta fins a Cal Tigent, aquest tram de baixada el fem corrent. Aqui comença el nostre "pique", anem folladets cap avall, agraim que aqui anem coberts del sol gràcies als arbres alts que hi han, al arribar abaix passem el riu, i cap amunt direcció el Collet de la Ferreria i el refugi, tot aquest tram el fem corrent. És un tram adequat per córrer, anem molt picats, jo agafo la davantera i el tigre i l'Ernest van llepant pota. En uns 3-4 Km passem la carretera i agafem una altra camí de pujada, el tigre és despenja i ens quedem sols l'Ernest i jo. El camí cada cop puja més i més, sort que el sol no ens toca, el camí és brutal però es fa molt dur, al cap d'un parell de kms l'Ernest em fot l'atxassu definitiu que m'és impossible seguir, com puja el molt "cabrón" jajaja, desisteixo de seguir-lo, tot i així el vaig veient de lluny, segueixo pujant, una mica "pàjaro" per cert. La pujada se'm fa eterna però com que ja estic curtit en aquests tipus de patiment mental, amb molta paciéncia arribo al Refugi del Rebost sobre les 16'30 de la tarda. El tigre arriba uns 5 minuts més tard que jo, quasi m'atrapa el tiu!. El que tenia que ser una caminada tranquila acaba sent una cursilla de trail running. En el refugi, ens dutxem, fem unes birrilles, descansem, sopem i a sobar-la!. Ara ens queden 19 km i 800m d+. Ja quasi ho tenim fet això.


Dia 3 Refugi del Rebost - Refugi del Serrat de les Esposes

Sortim a les 8 del matí després d'un bon esmorzar a base de cafè amb llet, suc de préssec, torradetes amb mantega, melmelada i una miqueta d'embotit. Fins a arribar al Refugi Niu de l'Àliga (2520) ens separen uns 6 km i 880m d+, la pujada és molt dreta i dura i conforme anem agafant alçada notem que la rasca cada cop és més intensa. El paissatge és va tranformant en alta muntanya i es torna realment espectacular. Arribem a un punt on el terreny es torna verdós i pedregós a la vegada, el cami fa eses i és estret, va fent pujada i fot un vent bestial. El dia és clar, al arribar a d'alt ens trobem en una vall, ens queden uns 300m d+ de pujada. En aqui m'agafa una "pàjara", em costa seguir el ritme dels meus companys, em fa mal la cadera per culpa de la caiguda que vaig patir dos dies abans. El vent és insoportable tot i així els meus companys m'esperen i al cap de poc podem visualitzar el refugi, després d'una baixada força técnica arribem a una vall on ens queden les pistes de la Molina a mà dreta. Nosaltres enfilem la ultima pujada fins a arribar al refugi, a mitja pujada ens aturem perque veiem a una "manada" d'isards, tots famelles amb les seves cries, si no hi han 30 isards no n'hi ha cap, i no exagero! ens quedem bocabadats en veure tal imatge, és maquissima. Després de les fotos de torn acabem de pujar fins a arribar al refugi, on fitxem i ens prenem una birra. Des d'aqui es pot veure el cim del Pedraforca al fons. Ara ens queden 12km i 350m d+, això ja està xupat, tot baixada excepte la pujada a les Penyes Altes.
Sortim del Niu de l'Àliga escopetejats cap avall, baixem 5 km del tirón, per un caminet de baixada molt técnic, tenim que vigilar perque una caiguda pot ser força dolorosa, l'entorn és maquissim, una estampa preciosa!. Ara ens queda 1 km de pujadeta per un corriol fins a arribar a Penyes Altes, les ultimes rampetes es fan durilles, coronem a les 11'45, les vistes de la Cerdanya des d'aqui són brutals. Ara ens queden 6 km més de baixada, primer un corriol molt guapo on li fotem molta canya, ens tornem a picar un altra cop, l'etapa d'avui està sent trail running total! quan arribem al Coll de Moixerò ens trobem en una vall plena de vaques i moltissima boira, molt densa en aqui, seguim el cami estret que passa aquesta vall fins que arribem al Coll de la Trapa (1824) en aqui agafem un corriol molt técnic de baixada, és fa durillo perque és força llarg i empinat, el terreny rellisca molt, en aqui pateixo una caiguda sense lamentar res de res, Quan arribem abaix, el camí planeja una mica però segueix baixant. En aquest punt el tigre i l'Ernest visualitzen uns rossinyols i es posen a buscar bolets jajaja. Jo m'estic enfredant i segueixo sòl una estona. Per sort, just quan m'equivocava de camí, els meus companys m'atrapen i em porten pel bon camí, ja ens queda quasi res per arribar al final de la nostra travessa, tres pujadetes de no res i per fi arribem al Refugi del Serrat de les Esposes (1511) on dos dies abans va começar la nostra aventura.
De la Cavalls del Vent m'emporto una gran experiència, vaig disfrutar molt de la meva primera travessa, ja tinc al cap de fer-ne d'altres pels Pirineus. Vaig disfrutar sobretot de la gran companyia dels meus amics Jordi Cols i l'Ernest. Quins cracks!!. El dia 1 d'octubre el Cols i jo repetirem, aquesta vegada en format ultratrail sub-24h, però això ja serà una altra història.



dimarts, 6 de setembre del 2011

Andorra Ultra Trail: Ultra Iniciàtic

Divendres 15 de juliol al diumenge 17 de juliol de 2011
Ordino (Principat d'Andorra)
103km - 6800+ - 26:15:14

Perfil2011Inicia

L'Ultra Iniciàtic d'Andorra marcaba el repte principal de la meva temporada i el final d'aquesta, també marcaba el meu debut en les ultres de llarga distància. Enrera quedaven moltes curses de muntanya, alguns triatlons, travessies en aigues obertes, la satisfacció de ser finisher en totes elles, molts entrenaments, molts kms i les meves potetes ben cremadetes!!.
Haig de rconèixer que les dues setmanetes previes a la ut estaba ben cagat!, tenia un no se què a l'estòmac que em tenia molt neguitós, només pensar en el patiment que m'esperaba em posaba els pèls de punta i això que no en tinc. No em sentia per res preparat per tal animalada, jo venia del marató trail i el màxim de distància que habia assolit eren els 58km del 7 cims. Els meus entrenaments els vaig fer integrament a Montserrat, i cap d'ells va passar de 30 kms i de 1800+. El màxim de desnivell positiu el vaig fer a la marató de Berga (3000+). Així que amb aquests números i amb els turmells tocats i les potes d'aquella manera em presentaba a la sortida d'Ordino.


Són les 22h, estic a la sortida de d'Ordino, queda una horeta perque comenci l'animalada de la meva vida fins al moment com a corredor, i no em deixo de preguntar-me una i una altra vegada "que collons fotu aqui!", tinc els nervis "a flor de piel", estic junt amb el meu amic i runner Jordi Rami. Ell està més tranquil, en aquests moments previs anem xerrant i amb moltes ganes de que comenci "la guerra". Portem des de les 16h a Ordino i la espera desespera!!!. En la sortida ens trobem uns 400 corredors, els de l'U Iniciàtic compartirem alguns trams junt amb els que corren la Ultra Mític (112km 9800+). En el primer que m'hi quedo és que jo vaig de pardillo total, tots porten bastons menys jo! ostres!! que "collons hi pinto jo aqui", no donc ni cinc centims per mi...Falten 10min, ja em passat el control de sortida i estem a l'espera, de cop i volta em dono conta que em fa mal el taló del peu..Merda! perque coi vaig anar al Pedraforca i vaig baixar per la tartera corrent! seré borinot!...ja no hi ha moment per lamentar-se, aniré "a muerte", fins on pugui arribar...Ja arriba el moment, l'speaker està fent la presentació i comencen els focs artificials que donen l'inici a l'aventura!.
Just sortint d'Ordino agafem una pista forestal, jo amb els nervis que porto he sortit un pel embalat. No puc afluixar el ritme, estic flipant amb la imatge que tinc al davant, una filera bestial de llums a causa dels frontals.


Les meves sensacions tot i així són molt dolentes, el taló em treu de polleguera i em sento amb les cames pesades. El camí va pujant a poc a poc fins que arribem al km 6, el primer pepino, la pujada al Pic del Clot del Cavall (2600), es tracta d'una pujada que em rebenta les cames ufff!!!!! em moro! no puc, en aqui continuo pensant que estic fent aqui i que tota aquesta història em vé gran. Continuo, sempre endavant i la pujada cada cop més empinada. Tot i així em recreo observant la imatge que deixa la llum dels frontals movent-se. Porto quasi dues hores d'ascens i això no s'acaba mai. Se'm passa pel cap de retirar-me però alhora penso amb tota la gent que m'han estat donant suport i anims els dies previs i ja només per ells val la pena lluitar. Quan més fet pols estic per fi coronem...uuuffff!!!! em sento en l'olimp, estic molt cansat, a veure si em recupero. Ara toca baixar a sac, la baixada es força técnica amb uns corriols ben macos, després de baixar la cosa planeja i al passar per un riu aprofito per beure, no les tinc totes però m'he quedat sense aigua i necessito beure. Em sento una mica recuperat, al arribar al peu del Comapedrosa (km 16), trobo el primer avituallament i control, on aprofito per beure caldo i menjar unes galetes, en aqui ens separem dels que corren l'Ultra Mític, nosaltres no pujarem el Comapedrosa. Ara vé baixada, em trobo al km 20 i ens dirigim cap a la Portella de Sanfons (2600), el segón pepino i amb una pendent del 22%, entremig hi ha el segón avituallament en un refugi (km 22) del qual desconec el nom. Aquests dos kms se'm fan eterns i la pujada m'està matant, no s'acaba mai, per fi arribo al refugi fet caldo, passo el control i aprofito per menjar i beure. Al sortir continuo l'ascens, encara em queden 2'5 kms de patiment, la lluna plena en aquest punt és espectacular, el terreny es obert, jo vaig molt apurat i ja penso molt seriosament en retirar-me però pensant pensant arribo al cim. El subidón que sento aqui em fot les piles per seguir. Ara torna a venir baixada, un corriol molt estret, és molt técnic, baixo força ràpid, pateixo una caiguda però res a lamentar. Baixant baixant arribo al Coll de la Botella (km 27), tercer avituallament i primer tall. En aqui em dono conta i m'animo, i em començo a creure que si que puc aconseguir-ho!. Em diuen que ara venen 16 kms de baixada per corriols fins a Caldea. Poso la directa i cap avall. Aquesta baixada no és molt técnica però si super rodadora i em serveix per recuperar les cames. Arribant a Escaldes, ja de dia, noto que els turmells, la planta dels peus i el taló em fan figa però mentalment ja no hi ha dolor!. Arribo a Caldea (km 43) segón temps de tall a les 7 del matí.


Després de descansar una mica i un masstage a les potes i la planta dels peus surto cap a l'ascens més llarg de la ut, m'esperen 14'5km d'ascens amb un desnivell de 1800+ i un 12% de pendent, és un tram que va des de Caldea fins a la Collada de Passons, en plena Vall de Madriu. Sortint de Caldea m'ajunto amb un parell de runners, el Joan Vicent Banyuls i el Jose Solanes, dos companys valencians. Amb ells començo a pujar per un camí empedrat, el paissatge és realment espectacular i la pujada cansina, però al anar amb els meus dos companys tot es fa més fàcil, arribem a d'alt a una vall i d'aqui agafem un camí que continua pujant i pujant fins a un refugi, aquests 14'5km se'ns fan eterns perque no hi ha cap avituallament, quan arribem al refugi de l'Illa i tercer tall estem exhausts, passem el control i cap amunt, entre llacs, les vistes són precioses!! quan corem la Collada de Passons (2800) ens vé una baixada molt técnica amb molta pedra, tot seguit arribem al llac d'Engolasters i d'aqui 5kms de bona baixada entre prats fins a les Bordes d'Envalira (67km).
Sortint d' Es Bordes ens dirigim cap a Soldeu, en aqui m'agafa la primera "pàjara", m'estic morint de son, porto 29 hores sense domir, el Joan em dona una pastilla de cafeina que a poc a poc em fot les piles..d'aqui agafem un camí que ens portarà cap a la Baladosa (km 75). A l'avituallament passem el control i anem de camí al penultim pepino, la Cresta de la Cabana Sorda (2650). Ens esperen 5 kms d'ascens brutal. El paisatge com sempre es espectacular. Arribant a d'alt, a falta de 200 metres comença a fer molt de vent i a fer fred. En aquest punt vaig "pàjaro" perdut, no tinc forces i em costa tirar, porto 80 kms i molt cansament a les cames, però no penso en abandonar, arribat aquest punt haig d'arribar al final!. El Jose i el Joan em van esperant, ells estan més forts i aconsegueixen fer-me arribar a d'alt a la Cresta, en aqui el vent encara es més fort, ara ens espera una baixada técnica fins al refugi del seguent control. En el refugi agafo forces i carrego d'aigua els bidons, ara anem cap a la Collada dels Meners (2700) l'ultim pepino de la ut, cal dir que anem molt justos de forces. Començant a pujar, el Joan està cascat del genoll i li fot mal al caminar, i al Jose li fa mal la cama i li costa caminar. I el cansament és molt gran. Tot i així jo agafo forces de no ser a on i començo a tirar del carro amb energia, em moro de ganes d'acabar. Ens plantejem coronar el cim abans de que es faci fosc, son les 20h. Són 4km de patiment, un pepinot empinat, puja puja i puja, les potes fan mal, jo vaig tirant i els meus companys darrera, haig d'anar esperant-los i animant-los, i ells a mi també. Gran companyerisme!. Després d'una eternitat, coronem aquest cim salvatge, arribem exhausts a d'alt i quasi de nit, fa molt de fred i vent i encara ens esperen 16km de baixada .


La baixada fins a l'ultim control (km90) es fa eterna, la baixada passa per llocs que a falta de llum diurna es torna molt complicada, i les forces van molt justes, arribat a aquest punt estic tirant de coco perque les potes quasi no responen, tot i així em permeto córrer 2 kms a fonduu fins al control. En aqui espero a que arribin els meus companys, aquests cada cop els hi costa més caminar i els és impossible córrer, ells em diuen que tiri sol però després de quasi 50kms junts els hi dic que res de res, junts fins al final.
Continuem tirant i al cap d'uns 3kms ens despistem i ens perdem, tardem ben vé 10 minuts en trobar la pist bona, ens adentrem en un corriol que ens porta fins al Serrat, en aquest punt seguim la carretera i després agafem una pista forestal, només ens queden 7 kms per acabar i estem fets pols, les cames no responen, només podem caminar, procurem caminar ràpid perque l'ansietat per acabar és molt gran, ens anem animant i sobretot xerrem, són quasi 60km junts i això crea un vincle. El final està aprop, ja veiem el poble d'Ordino, estem trinxats, un ultim esforç, entrem dins el poble, la poca gent que hi ha pels carrer ens aplaudeixen, són la una de la matinada, un ultim revolt, ens esperen la dona, el fill i els amics del Jose i el Joan. El Joan agafa el cotxet amb el seu fill per entrar tots junts a l'arribada...amb un somriure d'orella a orella!...repte aconseguit!!.

Triatló de Vinaròs

Diumenge, 12 de juny de 2011
Vinaròs (Baix Maestrat)
1500m - 40Km - 10Km - 2:45:12

Tenia moltes ganes de que arribés aquesta cursa, era el meu primer triatló en modalitat olimpica, però dues setmanes abans, sincerament pensaba que tenia tots els números de no poder-me presentar. Les animalades insensates que portava realitzant els ultims tres mesos: cursa si, cursa també, diumenge si i diumenge també  amb desnivells considerables i molts kms a les cames, i per acabar de rematar les maratons de Zegama i Berga amb una setmana de diferència..."la guindilla" arribaria set dies més tard sense temps per recuperar-me i en forma de triatló!. No l'habia preparat especificament, arribava molt cansat i amb les potes molt enganxades!! això si, amb una il.lusió bestial! . Yak! Animal! Insensat!! sempre deixant-he calentar! jajajja.
A les 8 quedo amb el Víctor de Santos, mákina i presi del club on estic ara, l'A.E Blancafort. Agafem el dorsal, adhesius etc. I ens anem a boxes on ens acreditem i ens preparem. Sincerament em sento molt estrany perque jo sóc trail runner i nosaltres només necessitem un dorsal i tirem milles jaja. Preparo tot com puc. Em dono conta que m'he deixat la tovallola a casa! confio en no haber-m'he deixat res més. Ufff!!! la paraula pardillo em vé al cap! tinc molt a aprendre, En fi, lo esencial ja ho tinc.

A les 8'45 sortim el Víctor i jo de boxes i ens anem a la sortida de la natació que està just al costat. Fa un dia radiant, calentem braçada dins l'aigua i ens preparem per sortir. Sóm uns 120 nedadors. Jo no estic gaire nerviós, ja puc estar content de prendre la sortida, si les potes no em fallen segur que l'acabaré, però em fa por la cursa a peu. Dos dies abans habia fet un rodatge de 40' molt penós, les potes no em tiraven.
Falten 5 minuts, ens expliquen el recorregut, hem de fer un circuit de 750m dos cops seguint les "boyes", sortir de l'aigua i tornar a entrar.
A les 9 comença la tri!, jo em quedo a darrera de tot, no vull rebre osties. L'aigua és el meu taló d'Aquiles, el que tinc clar és que haig d'anar fent i no posar-me nerviós. Al passar la primera "boya" veig que no vaig sol, això em fot les piles. La mar està planeta, continuo, sempre acompanyat d'un parell de persones a banda i banda. Arribem a la platja, ja hem fet els primers 750. Veig que vaig dels ultims però al davant tinc gent a poca distància, entro a dins i tiro milles. Passo els primers 300, continuo amb dos persones a banda i banda, "que bé" penso "no sóc l'ultim". Arribo a la platja altra cop i cap a boxes. No puc deixar de mirar enrere, encara falta gent per arribar. A boxes em costa una mica treure'm el neopré però me'n surto, al voler-me posar les sabatilles de bike em dono conta que m'he deixat els mitjons al cotxe.."seré pardillo" penso, demés d'enfadar-me em parteixo la caixa la veritat. Surto amb la bici caminant (com ha de ser) però al cap de res m'assec al sillin (inconscientment) i em vé un jutge que em treu targeta groga!, jajajajja!!! el tiu m'explica que haig de sortir caminant fins la linia blava. Sort que porto el casc posat i cordat. Sincerament surto de boxes partin-m'he la caixa! jajajajjaj!! i dient-m'he a mi mateix que segur que ja no em tornarà a passar més. Lliçó apresa!.

En el sector bici començo junt amb un grupet de cinc corredors, a la que sortim del poble noto que les sensacions no són gaire bones, s'em enganxen les cames i em costa aguantar el ritme que imposa el grup. Tot i així aconsegueixo tirar com puc i que no s'escapin procurant de no fer drafting. Al 7 km comença la primera de les dues rampes que té, en aqui aconsegueixo enganxar-me de nou al grup, després de planejar una mica ens vé la segona, aquesta és dura, una mica llargueta i em provoca dolor a les cames. Aguanto el "tirón" com puc, després bé una baixada llarga i va planejant fins tornar a Vinaròs on començem a segona volta de 20km. En aquesta volta em sento més fort i al tornar a la primera pujada adelanto a dos corredors i a la segona pujada n'adelanto a tres més. Però les cames em continuen fent mal. Ja començo a patir per quan em vingui el circuit a peu...al arribar de nou a boxes, em calço les vambes i surto cap a córrer, només sortint de boxes ja noto que ho passaré força malament i que les dues maratons anteriors em passarán mooolta factura. En fi, vaig decidit a aguantar un ritme que em permeti seguir en cursa perque vaig molt enganxat de potes. Cal dir que fa una calor bestial!, el circuit consta de tres voltes, tot plà i pel passeig maritim.

La primera volta encara l'aguanto força bé però en la segona, ja només començar-la noto que les cames no em responen, llavors em toca tirar de coco com les ultimes dues setmanes on he passat moments baixos. La calor cada cop m'agobia més però intento pensar en coses positives. Els ultims revolts de la segona volta se'm fan eterns. Només pensar que encara em queda tres kms i escaig em fot malalt! però res! ja quasi ho tinc, ara ja no només tiro de cap, tiro de cooor!!!. Per motivar-me penso amb la satisfacció que sentiré quan arribi a la meta. La volta se'm fa eterna, ultims revolts, els que més trinxen però aquest cop ja està, ja ho tinc. També penso que necessito un descans competitiu. Necessito unes setmanetes sense curses....arribo a la recta final, veig la meta, estic trinxat, la creuo...ja s'ha acabat el patiment! sento una gran felicitat. Ja tinc la meva primera triatló olimpica al sac.