Cursa dels Cingles

Diumenge 1 de desembre de 2013
Vilaplana (Baix Camp)
30km - 2083+ - 5:02:36

Còrrer la Cursa dels Cingles no entrava en els meus plans, la Trencacims marcava el final del meu calendari de curses de muntanya per aquest any però com que tenia bones sensacions i tenia mono de competir, em vaig decidir a participar-hi. No cal dir que el seu perfil, tipus de terreny i dificultat feia per mi.

Arribo a Vilaplana sobre les 7 i després de recollir el dorsal i saludar a companys i amics m'en vaig cap a la linia de sortida. Les sensacions que tinc són molt bones i tinc moltes ganes de que comenci la festa.

Després del tipic passeig de turno pels carrers de Vilaplana, sempre en pujada, agafem el primer corriol, durant els 3,5km fins a la Cova Maginya em faig una idea del que m'aniré trobant, corriolets salvatges puja-baixa, amb bastanta malesa en  forma d'arrels, troncs i pedra, alguns d'ells amb pendents força dretes i tècnics, d'aquells que no pots alçar la vista de terra ja que sino et pots fotre una bona nata i haver-ne de lamentar les conseqüencies. Fins a la Cova Maginya (572) vaig molt concentrat, sobretot en els trams més tècnics, en d'altres vaig intercanviant paraules amb amics que em vaig trobant. Arribo a d'alt de la primera pujada sense com aquell qui diu enterar-me de res...la baixada, ja és una altra cosa, guapa, tècnica i molt 'guarreta' per després anar planejant fins a l'avituallament on em trobo la Carol, que fa de voluntaria i amb qui aprofito per saludar-la. 

Segueixo ara cap amunt, corriolet maco de pujada amb qui m'acoplo amb la Montse, vaig amb ella durant uns dos quilòmetres, en un dels 'respiros' de la pujada em foto una nata en enganxar-me un peu en una arrel, però sense cap consequència fisica...quan arribem a un tram de pista, m'escapo, vaig finet i tinc ganes de festa. Un xic més endavant, pujada corriolera guapa de 350+ que la faig sense problemes, tant que arribo a la Punta del Sec (963) sense adonar-me...caram, si que estem be...un cop a d'alt m'enganxo amb el Joan Ignasi i el Pau, ambdos de l'equip CER de la Sènia amb els que he coincidit en altres batalles. 

Em passo l'avituallament pel forro i inicio la baixada cagant osties, molt tècnica, amb terreny accidentat i pedregós, la veritat és que és una baixada de 2km deliciosa. Jo sempre amb el Joan Ignasi...fem un tramet més planer i encetem una pujadeta de 70m molt dreta per tornar-los a baixar ben dretament i en aqui iniciem la pujada a la Mussara (980), 370+ en 1'2km que el faig sense cap problema i disfrutant-la. Un cop d'alt, avituallament que faig força fugaç i altra baixada guapa igual d'accidentada que les anteriors...als tres quilòmetres d'anar baixant, arribo a l'avituallament del 20 on haig d'aturar-me a carregar forçes per la pujada a les Antenes (1010), pujada que vista des d'abaix fot por, 700+ en quasi 2km per un tallafocs, on en algún tramet s'ha d'apretar les dents. Haig de dir que vaig avisat del que em trobaré, a la recollida de dorsals ja n'havia sentit parlar d'aquest pepino. 

La pujada durant la primera part se'm fa molt amena, amb algun hatxassu que altre però en la seva última part haig de reconèixer que més que dura se'm fot pesadeta, sobretot per la caloreta que fa. Un cop a d'alt, a l'avituallament em foto una Voll a mitjes amb l'Oriol Codorniu, company meu a l'equip Terradesports i amb el qual ens acabem de conèixer en plè pepino. Amb ell i el Joan Ignasi fem els últims 6km de baixada junts amb molt de brillo. Els primers quatre per corriols ben macos i tècnics com els anteriors i els dos últims pisteros fins arribar a la linia d'arribada.

Cursa molt recomenable, ben organitzada i marcada que farà les delicies dels corredors que els hi agradin els corriols durs i tècnics, amb els seus bons pepinos de pujada i baixada. Cal dir que els avituallaments són molt complerts, amb un total de 7, que per una cursa de 30km és una passada.

NAPAF Ardenya-Costa Brava Extrem

Diumenge 24 de novembre de 2013
Sta Cristina d'Aro-St Feliu de Guíxols (Baix Empordà)
18km - 1033+

Quan el Pere Alsina i la Carme Carmona em van proposar de fer aquesta NAPAF (rutes extremes No Aptes Per A Frikis) per l'Ardenya, Massis de Cadiretes i amb final al mar, no m'ho vaig rumiar ni 5 segons i vaig respondre amb un "Sí" rotund.
En aquesta matinal ens acompanyarien també la Tània Torné i la Magalí. Vaig quedar amb tots ells davant el poliesportiu de Sta Cristina d'Aro i ens vam desplaçar fins a Can Llaurador, a les afores del poble on donaria inici la sortida.
Iniciem la ruta a les 8 del matí i després d'un breu trote d'aproximació arribem al Massís de Cadiretes, a la serra de l'Ardenya.

Passat un pont flotant molt xulo iniciem la grimpada pel pas equipat dels Carcaixells i les seves agulles centrals. Tram molt ben parit i tècnic. Després seguim entre fondalades amb alzinars, corriols verges molt ben parits i ens dirigim cap a la Plana Basarda a la recerca d'un poblat antic ibèric que per arribar fins allà hem de fer un tram de pujada ferèstega sense un camí clar marcat i a camp a través. Jo que són gran passo dificultats per passar entre les branques i demés malesa.
Quan arribem a d'alt, veiem les quatre restes que queden del poblat i em quedo bocabadat de les vistes que tenim, el Massís de Cadiretes darrera, les Gavarres per un altra banda i el mar al fons. Parem a esmorzar i iniciem la baixada a camp obert entre roca, per sort no patina. Al arribar abaix iniciem la pujada per un corriol ben parit fins el Puig de les Cols. Les vistes que podem gaudir en aqui són les millors de la ruta. Amb els Pirineus nevats per una banda, les Gavarres per l'altre, el mar per una altre cantó i tot el Massís de Cadiretes-Ardenya al darrera, o sigui, és veu tot el recorregut que em fet.

Seguidament baixem, fem un tram pistero i agafem un corriol molt guapo que ens ha de dur fins al mar, concretament a Punta Brava-Cala Vigata. Quan arribem en allà se'ns obre un altra món, de color blau i olor a sal. Ara és tracta de bordejar la costa entre blocs de roca fins a St Feliu. Aquest tram és molt tècnic i s'ha de vigilar amb les torcedures de turmells. En aqui em sento en pau, com en trance, el so de les onades arribant a la platja...sensació brutal. Quan estem apunt d'arribar a l'Ermita de l'Elm, tenim alguna que altra grimpada tècnica molt guapa. Maquissim tot aquest tram per la costa!. Quan arribem a l'ermita es dona per finalitzada la ruta.
Donar les gràcies el Pere i la Carme per la gran matinal i recorregut que m'han fet gaudir (i no parlem del gran dinar), i a la Tània i la Magali per la seva agradable companyia.

Una volta pel Pedraforca

10 de novembre de 2013
Saldes (Berguedà)
8'3km - 841+

Amb aquesta sortida enceto les cròniques sobre les meves excursions i demés cremades de pota que crec que poden ser interessants per tothom. Fa temps que penso que val la pena parlar de les sortides que realitzo pel territori català, que a vegades són molt millors i gaudeixo més que les competicions.
Fa cosa de mes i mig i arrel de l'animalada de NAPAF (kaminades extremes No Apte Per A Frikis) per Montserrat que els hi vaig preparar als meus amics caminadors de les terres gironines, la Mª Carme i el Lluís Tuneu ens van proposar fer una sortida al Pedraforca, una caminada molt bonica i molt recomenable per aquest emblemàtic cim de l'excursionisme català.

A les 8 del matí quedo amb els meus amics al aparcament del Mirador del Pedraforca, situat un xic més amunt de la població de Saldes i molt aprop del refugi Lluís Estasen. Haig de dir que arribo molt calent i babejant de gustera. Abans d'arribar a Saldes i conduïnt per la carretera em trobo de morros amb la impressionant i imponent vista del Pedraforca amb la seva màgica enforcadura que almenys a mi em deixa embruixat.

Al mirador em trobo amb el Pere, la Carme, Maria, Mª Carme, l'Enric, el Lluís T i el Lluís P. Junts sortim direcció al Refugi Lluís Estasen amb moltes ganes de viure una matinal màgica i bonica. Al arribar al refugi enfilem amunt direcció el Coll de Verdet seguint les marques del PR. Fins allà el camí puja que dona gust i podem gaudir d'unes vistes espectaculars del massís i del Cadí que tenim a darrera. Quan arribem d'alt el coll fot una ventolera acollonant però és parada obligatoria, ja que des d'allà tenim unes vistes del poble de Gòsol i de tot el paissatge espectacular que envolta a aquesta població. Seguidament comença la grimpada cap al cim per la paret nord, primer ens trobem una canal ben parida i força dreta que fa les delicies del personal. Aquesta primera part és la part més complicada de la ruta. Un cop a d'alt tot és crestejar amb una serie de baixades i pujades grimpaderes fins a coronar cim. Cal dir que durant tot l'ascens ens arribaven bocanades d'aire que et feien trontollar i acollonien una mica. En tot moment és poden gaudir d'unes vistes espectaculars.

Quan coronem el cim baixem fins a la tartera, nosaltres baixarem per la banda que porta al Refugi Lluís Estasen que per desgràcia es troba en mal estat. Us recomano la de la banda de Gòsol que està en millor estat. La banda de Saldes per això és espectacular en quant a vistes. Per sort han habilitat recentment un caminet alternatiu a que evita baixar per la precaria tartera que patina un colló i mig i et pots fer molt de mal. Tot i així en la seva part final aquest caminet va alternant amb algun petit trosset de tartera.
En la baixada per aquest caminet habilitat i baixar uns metres, em calento, em desmarco dels meus amics i baixo cagant llets avall! jeje, era inevitable la veritat. Tanta bellesa paissatgistica i tan brutal baixada no es podia baixar caminant. Al arribar al refugi vaig esperar a que vinguessin els meus amics. Em va saber greu deixar-los en allà d'alt i no acompanyar-los la part final però ja em coneixen i entenen que com a cremador de pota és molt fàcil que caigui en les temptacions del 'lado oscuro' i em foti a córrer.
Un cop arribats els meus amics baixem fins al Mirador (punt d'inici) i gaudim de les impressionants vistes al Cadí que tenim en allà. Un cop acabada la sortida baixem a Saldes a hidratar-nos en un bar.
Gràcies per la companyia grans amics i en especial a la Mª Carme i el Lluis T per liar-nos a tal fantàstica i bonica sortida.

Trencacims

Dissabte 2 de novembre de 2013
Paüls (Baix Ebre)
51km - 4000+ - 10:10:56

La Trencacims era la última cursa de la temporada, ja feia un mes que el cos em deia que parés però em feia molta il.lusió fer aquesta cursa per l'entorn on es desenvolupava i per la seva duresa i desnivell. Tenia molt clar que seria la última. Arrivaba amb certa incertesa, la nefasta marató que vaig córrer a St Llorenç Savall sis dies abans em feia sentir-me molt insegur, no sabia en quin estat físic em trobaria, per si de cas vaig estar-me tota la setmana descansant. El que em tranquil.litzava és que en aqui ho podria donar tot sense reserves, buidar-me i amb una mica de sort acabar la temporada 'a lo grande'.

Dos quarts de set del matí, em trobo en el Casal municipal de Paüls a punt per passar el control de material, després de saludar i xerrar amb alguns companys i amics, passo el control i em dirigeixo cap a la sortida. En allà i a la espera de que comenci la cursa continuo petant la xerrada amb més amics i coneguts....7 del matí, donen la sortida, comença festa!.
Sóm uns 150 corredors, la sortida fa goig ja que a banda i banda del carrer hi ha la gent portant torxes...tot molt maco.
Just sortir del poble, al km 2'5 comencem a pujar direcció a la Mola Grossa, o sigui uns 1000+ en els 5 primers km, 'casi ná'. Aquests primers kms m'els passo un xic ratllat ja que no he agafat els bastons i m'estic començant a arrepentir, mentres vaig pujant em vaig mentalitzant de que ja no hi ha volta enrera i tocarà apetxugar amb les conqüències siguin les que siguin. Entre aquests pensaments arribo al primer avituallament, continuo, aixeco la vista i veig una pujada ben parida entre la roca i un tiu fent sonar l'esquellot, quan arribo a ell i giro la vista, ja flipo amb les vistes brutals que tinc darrera...segueixo amunt, paso per un pas molt estret, uff! brutal!, és el pas de la finella...ja em començo a calentar del 'subidón' que m'agafa...quan surto d'allà fot una ventolera bestial, però jo ja estic moralment renovat i em sento molt be fisicament. En no res pujo un xic més i faig cim, ja tinc la Mola Grossa al sac i els primers 1000+. Segueixo crestejant més feliç que un tornavis deleitant-me de les vistes. Baixada guapa i arribo al primer control on hem trobo un parell de corredors que s'han fet mal i han abandonat.

Segueixo, patxim patxam, pujadeta i baixada tècnica rocosa fins arribar al barranc i enfilo cap al Tossal d'Engrilló, on fot una ventolera bestial, passo control i altra cop de baixada, passo per la Font del Montsagre on em creuo amb la gent que fa la Marxa que m'animen quan em veuen passar. Ara petita pujadeta, baixadeta ben parida cagant llets i de sobte em trobo amb una pepino rocós...uff! m'encanta! quina pinta més guapa que té. Començo a pujar, no puc evitar mirar a banda i banda deleitant-me amb les impressionants vistes dels Ports. Em sento fort, feliç, quina sensació més xula. Arribo a d'alt amb un somriure d'orella a orella, el pepino s'ha m'ha fet curt la veritat. Passo control, i altra baixadeta ben parida per tornar a pujar, al arribar a d'alt, un voluntari m'indica que ja baixem cap a Sant Roc, menys mal perque ja tinc gana jeje.

La baixada a Sant Roc és brutal, corriol ben parit de qüasi 5km que primer els faig cagant llets i els dos últims amb un grupet de tres corredors que em trobo. Arribo a l'avituallament amb gana, em bec una cervesa amb unes llesques de pernil dolç i formatge. Ja porto 23km i 2000+ al sac. Em sento fort per afrontar la resta, les potes estàn finetes i el disfrute és total.
Surto amb un noi amb el que faig el primer km de pujada, després agafem un parell de quilòmetres pisteros fins al següent avituallament on carrego aigua a sac, seguidament agafo un corriol de pujada, ara comença el tercer pepino, o sigui 3km i qüasi 500+ positius fent cim a l'aigua del Tord. La pujada és dreta, durant aquesta avanço a alguns companys, en aqui agraixo no haver agafat els bastons perque em farien nosa, el terreny és tapat per la vegetació però no s'acaba mai. Quan arribo a d'alt em sento un xic cansat però al començar a baixar em trobo un avituallent liquid i em diuen que ara és tot baixada. Aquesta baixada la faig cagant llets, disfrutant-la molt, aquest any he millorat força la tècnica de baixada, durant aquesta perdo les marques un parell de cops, imagino que per culpa d'algún cabronàs que ens les ha tret, amb aquest parell de pèrdues m'espero si baixa algún company per tal de no perdre'm més, és millor tenir més de dos ulls...en baixen tres, collonut doncs, m'enganxo a ells fins arribar a l'avutuallament del 30. Avituallament fugaç i cap a endavant que això ja està xupat.

Sortint d'aqui em desmarco dels meus companys, petita pujadeta suau que és deixa fer be, baixadeta corriolera guapa i ara si, una pujada de 300+ que em deixa les potes toves i altra baixadeta fins a l'avituallament de la Font de la Canaleta on puc recuperar forçes en forma de pà amb embotit i una altra cerveseta fresqueta.
Enfilo la pujada al coll de les Canals amb un somriure d'orella a orella, disfrutant perque les potes estàn be, durant aquesta pujada avanço a alguns companys, al arribar a d'alt, petita baixadeta rocosa com no i la última pujadeta fins al passador de la Punta de l'Aigüa, les vistes en aqui dels Ports són altra cop espectaculars. Ja puc assaborir el fi de festa!. Baixo enxufat fins a la Font del Montsagre, on faig un avituallament fugaç en forma de dos gots d'aigüa i des d'aqui enfilo el camí a la inversa del principi de cursa baixant cagant llets, assaborint el finisher i de postres el final d'aquesta genial i gran temporada que he fet. Enrera queden hores i hores d'entrenaments, un fotiment de desnivell, de compartir molts kms amb grans amics que he fet durant el camí, d'altres anònims, molts d'altres en sol.litut...pel camí queden moltes alegries i poquissimes penuries. Durant aquests 7kms de baixada tècnica i rocosa, i sense aixecar la vista de terra, assaboreixo aquests últims quilòmetres més feliç que un tornavís. Arribo a Paüls feliç, molt feliç...amb un somriure d'orella a orella.
  

Marató de Sant Llorenç Savall

Diumenge 27 d'octubre de 2013
Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)
42km - 1831+ - 6:05:51

Aquesta marató m'arribava en el pitjor moment de la temporada, i si haig de ser sincer no en tenia cap ganes de fer-la ja que en tres setmanes havia corregut la Marató del Montsec i la UT Comtes d'Erill i sumat a totes les animalades que portava acumulades em sentia buit fisicament i saturat mentalment. Però ja que tenia la inscripció pagada i en una setmana acabava la temporada em vaig animar a fer-la.

Sortida ràpida i tothom va cagant llets, just sortir del poble ja ens ve tram de pista que serà la tònica pràcticament durant els 16 primers quilòmetres. Durant aquests 16 em limito a posar el 'molinillo' i córrer amb pilot automàtic. Tot i així em noto amb les potes que em fan mal i ja puc intuïr que avui ho passaré malament i els 42km se'm faràn eterns, tot i així penso en positiu perque puc córrer. A partir del km 16 comença la cosa a pujar, pujar caminant ho puc fer be però llàstima que aquest primer 'repetxó' és curtet i altre cop tornem a córrer, tot i així les vistes en aqui són brutals. Fins a l'avituallaemt de Coll de Grua començo a tenir mal de panxa, merda! ja només em faltava això. Quan arribo a l'avituallament em paro a enviar un 'fax'.....i altre cop a córrer! i per afegir la calor fa acte de presència. Quan arribo a l'encreuament de més amunt de Can Robert que porta a la Mola em sento ben enganxat de pota....comença la pujada de debó a la Mola, un xic més amunt servidor i tres companys agafem un camí que no ens porta a res. O sigui, un cabronàs s'ha dedicat a cambiar les cintes per fer-nos desviar cap al no res. Per sort o intuició rectifiquem ràpidament i tornem enrere on ens trobem un grupet de deu companys més que també han seguit el mateix camí que nosaltres. Tornem al camí bo, la pujada dels Monjos se'm fot una calamitat, les potes no tiren, i la calor m'està trinxant, haig de tirar de cap. Quan tinc l'ermita de St Llorenç a tocar respiro aliviat i veig el cel, arribo a la Mola ben pàjaro, a l'avituallament bec força liquid i surto ràpid ja que si em paro encara m'hi quedaré. D'aqui fins a Coll d'Eres corro relativament a gust, he ressucitat i això m'anima molt. Aquest és un tram força pedregós, ràpid i amb algún puja-baixa, a falta d'un km per arribar a l'avituallament em sento enganxat altra cop, arribo a Coll d'Eres salvat per la campana.

Avituallament fugaç, surto cagant llets cap avall sabedor que la baixada al Marquet de les Roques és de les meves, tècnica, dura i amb pedra. I de baixar si que puc avui. Aquesta baixada se'm fa molt agradable i la disfruto molt. Un cop avall més pista, més kms corrent amb les potes enganxades. Pujant a Era Ventosa connecto amb un grup gran de corredors, la pujada es fa dura però jo em sento aliviat perque aquestes pujades són lo meu. Em sorprén veure tanta gent amb sobrecargues i amb rampes. Un cop a d'alt petita baixadeta, avituallament, i la pujadeta al Castell de la Pera, la calor ens trinxa a tots. Ja només falten 8kms. La primera baixada fins a l'avituallament liquid de més avall és dreta i les cames em foten mal. Fins a la Muntada molta pista de baixada que la faig amb "molinillo". 

Sortint de l'últim avituallament, ja només queden 4km, ja s'acaba el suplici!, petita pujadeta de res, més pista i baixada final a Sant Llorenç.
D'aquesta cursa m'emporto una gran lliçó, no s'ha de subestimar mai els 42km, jo em pensava que era una cursa fàcil i res de res, és molt ràpida i punyetera, i sino dossifiques a la segona meitat ho pots pagar car. En quan a l'organització per mi va ser perfecte, molts avituallaments i molt ben marcada. I com no, córrer pel Parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac és una passada.

UT Comtes d'Erill

Dissabte 12 d'octubre de 2013
El Pont de Suert (Alta Ribagorça)
82km - 5000+ - 15:45:10

Les primeres edicions d'una cursa sempre crean incertesa, no saps per on et sortirà l'organització, ja que organitzar un event de tal magnitut com una ultra trail ha de ser complicat, però tenia la sensació que aquesta seria una ultra collonuda, seguint la seva pàgina de facebook es podia veure que aquesta gent muntaven aquesta animalada amb totes les ganes i il.lusió del món. Em feia molta il.lusió córrer-la, ja que no coneixia la Vall de Boí i a mi la alta muntanya em fascina i és en el terreny on em trobo més còmode. I cal dir que el perfil del recorregut, amb aquestes curves tan ben parides em fotia ben 'calent'.

Sortim del Pont de Suert tocades les 8, fot rasca però només sortir del poble agafem un seguit de corriols ben macos i ràpids que van seguint el riu i ens fan entrar ràpidament en calor. En aquests primers kms vaig amb la companyia de l'Albert i l'Oriol, el gran tàndem i grans companys de l'equip Ultra Lleida. Encara que em trobo be de pota estic fred i no acabo de trobar el 'cop de pedal'...calma Yak que això és llarg i hi ha temps per tot. Passat el primer avituallament a Llesp, agafem un tram de pista de baixada per després agafar un altre serie de corriols ben parits. Els meus dos companys s'escapen i decideixo anar al meu rotllo, cada cop em vaig sentint més bé i vaig seguint així fins a Barruera (km 14).

En aqui comença el festival, el moment que esperava, sino afino en aquest pepino ho porto clar, ja només sortir del poble i enfilar cap amunt començo a sentir-me finet, deu ser el paissatge cada cop més alpí i el seu desnivell de 800+ que m'està fotent les piles. No puc evitar mirar enrere per observar durant uns segons les vistes i paissatge espectaculars. Un cop a d'alt, la baixada la faig 'a muerte', se'm dona be baixar, he millorat molt en aquest sentit. La baixada és força dreta al principi per després conforme anem perdent alçada és torna pedregosa i técnica. Un cop abaix, avituallament liquid que el faig fugaç i enfilo tot solet cap a Taüll, ja he trobat el 'cop de pedal', ara tan sols és tracta de disfrutar com un cotxino. El tram fins a Taüll és molt maco també, amb uns corriols ben macos amb un paissatge de bosc frondós en alguns trams màgic. Arribada al poble, avituallament sòlid, sandwitch al canto i cap al gran pepino.

La pujada al Corronco és de 1000+ en 10km, en el primer tram, la pujadeta va fent, per més endavant anar-se'n empinant més i més, com mola!, miri per on miri se'm cau la baba amb tanta bellesa de paissatge, quan arribo a la primera part de la pujada m'haig d'aturar per treure l'iphone i fer fotos, amb el dia tan espectacular i descobert que fot s'ha d'aprofitar per inmortalitzar aquests moments....després d'un trosset planer fem baixadeta curta fins a Ginebrell on faig avituallament fugaç i endavant. Tram de pista pastós al canto per després enfilar la pujada al coll previ al Corronco, bon pepino empinat però preciós!!!!. Arribo a d'alt amb un somriure d'orella a orella, faig la cresta i corono cim, quines vistes més espectaculars!, en aqui em paro uns minutets a txalar de les vistes i fer xerrera amb els voluntaris, ben parits els tius.

Ara bé el tram complicat de baixada, 1250- en 7'7km de pura adrenalina, la primera part és força dreta i tècnica, haig de vigilar de no espinyar-me i traçar be però ho tinc per mà dels meus entrenos d'alta muntanya pel Ripollés i baixo cagant llets i sense por...uuueeee, quina descàrrega d'adrenalina, quin disfrute!. Arribo a l'avituallament de Sant Salvador enxufadissim. El faig fugaç aquest també i segueixo cagant llets, em trobo fort.

Tramet d'asfalt i pista pastós d'uns 3-4km que els faig amb brillo per tal de treure-me'ls de sobre. Al agafar camí altre cop aquest ja és tot pedregós i durillo, tram de pujadeta que se'm fa feixuc per després baixar per un corriol força técnic i pedregós i pujadeta feixuga altra cop, s'acosta la nit...arribo a Peranera un xic castigat, però uns gots de caldo i un petit descans em foten les piles.

De Peranera a Viu són uns 10km relativament força planers amb molta pista, tramet ràpid que faig ja de nit bona part d'ells acompanyat de dos nois que fan tàndem, quasi no creuem paraules, ells a la seva i jo a la meva...la qüestió és córrer amb brillo per treure'm els kms de sobre...en aqui arriba la gran putada de la nit, les marques no són reflectants i en un tram em perdo, cagun!, em foto histèric i nerviós, perdo 10 minuts ben bons fins que aconsegueixo córrer a saco cap enrere i trobar el camí. Més endavant, ja en un camí de molta pedra em torna a passar el mateix, em foto dels nervis i de mala llet, per sort aquesta vegada aconsegueixo trobar ràpid el camí. Amb tanta adrenalina i nervis arribo a Viu enxufat. Avituallament ràpid, ja no puc menjar més, estic fins els ous de bimbos amb nutella però em passen una cerveseta fresqueta que em fa feliç...Gràcies!.

Surto de Viu amb el Carles Franquesa (a dia d'avui ja és nou company cremapota a qui aprecio) i un altre noi que va enrampat desde Barruera! uff! quins ous, ole el tiu!!. Última pujada de 300+ que és fan molt bé i la gran baixada, 8km força pedregosos i força tècnica en alguna part on em desmarco dels meus companys i la faig cagant osties. Arribo a la Font de la Mena, un got d'aigua i faig els últims 4km de puja-baixa molt enxufat. Arribo al Pont de Suert fort, amb unes sensacions bonissimes, l'últim tramet fins a meta el faig amb un somriure d'orella a orella...com he disfrutat! ooohhh!!! de les curses que més he gaudit i que millor m'he trobat.