UT Molló

1 i 2 de març de 2014
Ripollès/Alta Garrotxa/Vallespir (Catalunya Nord)                            
70km - 4000+ - 14:00:00

Etapa 1: Molló-Beget-Lamanère-Prats de Molló-Torre de Mir-Espinavell-Molló (48km-2500+)

Sortim de Molló sobre quarts de vuit del matí i la previsió meteorològica és força bona, quatre núbols i poca cosa més. Sóm 23 intrèpids cremapotaires de les quals veig algunes cares noves i d'altres ja conegudes d'altres saraus. La comitiva està encapçalada pel Capi Artigas que com sempre ens té preparat un recorregut canela fina del qual tinc unes ganes bojes de tastar.
Al sortir del poble agafem una pista que ens porta fins d'alt d'un prat, en aqui enfilem baixada per una serie de corriols ben parits, no gaire tècnics, força tapadets per la vegetació i que va paral.lel a la Riera de Beget que fan les delicies del personal. Ja hem entrat a l'Alta Garrotxa, terreny totalment desconegut per mi. Arribem a Beget i ens parem a fer una petita mossegada a la plaça del costat de l'esglèsia del poble. Després de la breu aturada enfilem la pujada cap al coll del Malrem, es tracta d'una pujadeta per corriol de 4km i 700+ que va fent algunes voltes sense ser vertical i excessivament dur. En algun tramet va tapadet pels arbres però en la seva major part va a camp obert i ens fa gaudir d'unes vistes brutals a tota les muntanyes que l'envolten. Arribem a d'alt del coll on ens està esperant el Massa que té pinta d'anar petadet o que s'ha perdut. Aquest coll, situat d'alt d'un prat amb unes vistes guapes fa de frontera entre Catalunya i França. Ens fem la foto de turno i seguim camí a Lamanère.

Fins a Lamanère fem tot el recorregut per corriol força tapat pels arbres, el dia ens acompanya i el terreny està sensacional per poder còrrer a gust. Arribem a la carretera, i d'aqui cap el poble que per cert té una pinta molt xula, amb el riu Le Taix creuant-lo. Ens aturem en un bar per fer una altra mossegada i una cerveseta ben fresqueta. Després de l'avituallament seguim la marxa direcció al santuari de Le Coral per un tram de pujada per una fageda molt ben parida, molt semblant a la de la Vall d'en Bas o el Montseny. En aqui és crean varis subgrups, jo no em desenganxo del Capi, la Laura, el Jaume i el Valentí. Més endavant ens enganxem amb el Bodi, la Pilar, La Mercé, el Josep, Josep A. Aranda, el Pau i el Jordi. Seguim de pujada fins arribar a La Coral on ens esperem a que arribin la resta de la comitiva. I d'aqui seguim junts per pista fins el Col de La Guille.

Ara seguim de baixada per camí ample i corriol per dins el bosc, en aqui m'en vaig darrera la Pilar que ha sortit cagant llets avall...colló, com hi va la tia!. Seguim junts fins arribar a un prat amb vistes al Canigó i tot el seu Massís, i al seu costat el Costabona. Quan arriba la resta seguim per un caminet plè de cagades de vaca per enllaçar amb un corriol molt guapo de baixada per dins el bosc, en aqui la penya va encesa amb el Bodi i el Pau Alegre enxufats camí avall. Jo al darrera...quina baixada uff!! 'disfrutona' a més no poder. Entre tanta delicia i adrenalina arribem a Prats de Molló, capital de la comarca del Vallespir on ens reagrupem tot el grup. En aqui fem parada tècnica en una plaça on ens deleitem de la música d'una xaranga amb vistes a una calçotada popular que s'hi fa en allà. Quines ganes de menjar calçots i butifarra que m'agafen!...però tocarà conformar-se amb uns entrepans de pà bimbo i una estrella.

Seguim direcció a la Torre de Mir, una fortalesa que està d'alt d'una muntanya. Des de Prats de Molló no la perdem de vista en cap moment. És basicament una pujada sostinguda per camí ampla i a camp obert, d'uns 7km i 900+. Anem pujant sempre gaudint de bones vistes, va fent...i no s'acaba mai...la vas veient allà d'alt...cada cop més aprop...però no hi arribes mai...sumat al meu mal de panxa em desespera...a mig camí em paro a 'enviar un fax' o lo que surt...i segueixo pujant...em despenjo...arribo a un prat on m'esperen els meus companys asseguts, mentres arriba la resta de la gent paro a descansar i a deleitar-me de les vistes al Costabona i el Massís del Canigó...puc veure també el poble de Prats de Molló en allà abaix, ben petit...i la p... Torre just al costat nostre...quan arriba la resta, foto de torn i seguim la marxa...pujadota corriolera ben dreta...uff!!...ja quasi la tenim diuen per allà...quan més fins els cataplins estic per fi coronem...'havemus' Torre!!!, per fi ja hem arribat a la p... Torre!!!!!. Ja posats hi pujem a d'alt per unes escales ben estretes. Quina passada de vistes!...gaudim de vistes al mar, amb el Cap de Creus i la costa francesa ben visibles, del Massis del Canigó just al costat nostre i del gran Costabona al darrera.

Sortim direcció a Fabert, atravassem el Coll de Fabert per un prat molt ben parit i fresat, i seguim de baixada per prats primer i  després pisteta fins arribar el poble, ja al nostre territori català. D'aquí baixem per pista fins a Espinavell, on podem veure la torre del campanar mig feta pols pero en peu. L'última part de la ruta la fem per corriols primer i pisteta per acabar fins a Molló.

Molt guapa i durilla la etapa d'avui, la pujada a la Torre de Mir era on radicava la gran dificultat del recorregut, que personalment m'ha deixat ben tovet de potes.

Etapa 2: Espinavell-Costabona-Coll de Siern-Coll de Pregón-Espinavell (24km-1500+)

Sortim d'Espinavell i la cosa ja va cap amunt només començar, encara que fa un dia espectacular fa una ventolera del quinze i no tenim clar si podrem fer cim o no. Pujem uns quatre quilòmetres fins a Coll de Pregón per un tram amb força pista. Al arribar a d'alt tenim unes vistes espectaculars de tota la Vall del Tech amb el Canigó i sobretot el Costabona ben imponents. En aqui el Capi decideix que finalment anirem a pujar el cim, però per la banda catalana i no per la francesa com estava previst. La baixada, això sí, la farem per la banda francesa. Seguim pujant per camí fresat entre prats fins al Coll de Sern on poc després ens aturem a esmorzar amb vistes al Coll de Pal i a la Vall de Camprodón.

En aqui seguim pujant, ara sí que la cosa s'enfila de debó, al cap de poc ja anem trobant clapes de neu. Conforme anem pujant el vent cada cop és més punyetero, això sí, les vistes són brutals i orgàsmiques en tot moment. Després de superar un tramet molt vertical seguim per camí fresat en algún trosset, i d'altres imaginariament 'per la patilla' trobant clapes de neu en tot moment. 11km i 1300+ després coronem cim sota una vent acollonant que si et despistes una mica en surts volant!!. En aqui d'alt fa un dia assoleiat i clar, per no sortir volant per culpa del vent ens quedem sentadets i ben arresserats a terra on aprofitem per deleitar-nos durant una bona estona de les màgiques vistes que tenim mentres el Pau penja una cinta en una de les creus en record de la Teresa.

Ara toca la baixada, força dreta la primera part entre l'herba i la pedra. Quan trobem un lloc per poder resguardar-nos del vent fem una altra queixalada. Seguim avall fins a trobar un caminet fresat, on poc després i gràcies el GPS del Pau trobem un altra camí que ens portarà fins al riu. Aquest camí va fent voltes però per culpa de les clapes de neu i la vegetació feréstega anem perdent-li la pista per després trobar-lo ben visible dins del bosc, i ja en aqui es torna un corriol ben parit fins arribar al riu. Ara enllaçem amb una pista nevada que anem seguint fins a trobar el desviament que ens portarà novament al Coll de Siern. Aquest tram pistero sobre la neu és fa molt divertit per lo ràpid que es pot córrer, però en la seva part final es torna un xic feixuc.

Agafem el desviament corriolero que ens porta al Coll de Siern primer, i seguim a la inversa el camí fresat que em fet a l'anada i ens porta de nou a Coll d Pregón, a la inversa és un tram ràpid de baixada que deixa córrer bé. En aqui ens reagrupem tot el grup i baixem cagant llets els quatre quilòmetres que resten per corriol primer i pista en la seva part final fins a Espinavell.
En acabar gaudim d'un dinar de fi de festa al Restaurant Can Jordi d'Espinavell. Estic molt content d'haver gaudit d'un altre sarau màgic amb la famila Tallaferro. Que Grans que sóu!!!, les vivències i sensacions viscudes en aquestes ultres pirates tallaferrenques no tenen preu. Gràcies amics!!!.