Bagà (Berguedà)
85 Km - 6098+ - 16:15:00 - Abandonament al km 68
Arribava a la Cavalls del Vent amb moltes ganes, es tractava de la meva segona ultra i era molt optimista ja que la primera havia estat tot un èxit, també estava força eufòric pel meu finisher al Half de Berga sis dies abans. Fisicament em sentia bé encara que fins dos dies abans tenia les potes quadrades. El que no m'esperava era que aquesta cursa seria tot un suplici per a mi i que viuria la pitjor experiència en quant a patiment des de que faig esport.
Començem a peu degut el tap de la sortida i seguidament anem trotant fins a la sortida del poble, al meu costat com habiem quedat es troba el meu fidel amic el Tigre. Enfilem camí amunt direcció el Refugi del Rebost (1640) al km 7, fins aqui és una pujada d'uns 850+ alternant pista forestal i corriols amb constants taps. el Tigre i jo estem de "palikeo", les sensacions que tinc són bonissimes i auguro una gran cursa. Arribem al Rebost la mar de bé, quasi ni ens parem, només per omplir els bidons i seguidament enfilem cap amunt direcció el Refugi del Niu de l'Àliga amb cota de 2520m. Són 6 km de pujada i 880+, el paissatge és brutal, d'alta muntanya, maquissim!, quan arribem al Cap del Serrat Gran podem veure el refugi al fons, ens trobem molts corredors agrupats, a vegades inclús agobiant, seguidament ens vé una baixadeta i tornem a pujar fins al refugi. Al arribar allà ens avituallem com podem degut al tap que ens trobem. Les vistes des d'aqui són brutals amb el Pedraforca al fons i les pistes de la Molina a l'altra banda.
Sortim del Refugi de Niu de l'Àliga (Km 13'5), ara ens vé una baixada molt xula i técnica, en aqui haig de vigilar els meus turmells recentment recuperats, les sensacions que tinc són molt bones, el Tigre va tirant a bon ritme i jo el vaig seguint amb algunes dificultats degut els taps que anem trobant. En pocs kms enfilem la pujada a les Penyes Altes (2279), es tracta d'una pujada curta, força empinada i encara que és bastant dura em trobo molt cómode pujant. No arribem a coronar el cim, sortim per l'altra banda i baixem per un corriol molt técnic i pedregós que acaba sortint al Pla de Moixeró on es pot córrer cómodament, en aqui noto unes molesties a la cadera de la cama esquerra, em fa bastant de mal i no puc córrer a gust. Li dic amb el Tigre que necessito parar per estirar. Després de pendrem un Ibuprofeno seguim la marxa, primer pla i després amb baixada per pista, després per un corriolet i seguidament tornem a agafar pista. Portem un bon ritme i ens ajuntem un grup d'uns 7 o 8 corredors, jo continuo amb les molesties però m'ho vaig callant, sóc força optimista i confio en recuperar-me. En pocs kms agafem un corriol de pujada que ens duu fins el Refugi del Serrat de les Esposes (1511) al km 26, on trobem força gent animant, altres corredors i un bon avituallament liquid i sòlid. En aqui aprofitem per carregar piles i en el meu cas un segón Ibuprofeno ja que la cadera m'està fent mal de debó, la meva moral comença a decaure seriosament.Només sortir ens vé un pepinillo de pujada i al arribar a dalt el terreny es torna planer, noto que la cadera em fa un mal cada cop insoportable, em passa pel cap que no podré acabar. Vaig seguint el Tigre però cada cop em costa més, procuro no dir-li res, ell per això em diu que no vol apretar perque vol ser finisher, em sento un xic aliviat pel que em diu. Més endavant deixem la pista i ens adentrem a un corriol planer que després va baixant, el meu dolor va augmentant, em començo a desesperar. Arribem al Refugi de Cortals de l'Ingla sobre les 17:30, només arribar passo pel W.C a "enviar un fax" i després em poso gel fred a la cadera per aliviar el dolor.
Sortim del refugi de Cortals, en pocs kms la cosa fa pujada, és tracta d'una pujada dura de collons que ens porta primer al Coll de la Vimboca i després a la Roca de la Moixa. En aqui arribo molt cascat i patint molt. Seguim pujant, primer ens vé una grimpadeta i després anem crestejant. En pocs kms baixem per un cami força técnic, començo a córrer, la cadera em fa mal però estic cansat de caminar, primer patint, després en calent em sento bé, el Tigre, sempre prudent es queda enrere, tot i així el vaig esperant. Més endavant em trobo un corriol de baixada i em trobo amb un grup de corredors, baixo molt cómode amb els bastons, començo a disfrutar de la cursa altre cop, el dolor se'm fa realment soportable, després d'unes quantes ziga-zagues per aquest corriol ben parit que més endavant és torna força técnic entrem a un pla on podem veure el Refugi del Prat d'Aguiló (2010) on arribem abans de que es faci fosc.
En aquest refugi, situat al km 44 i punt de vida on ens cambiem de roba i aprofitem per menjar i beuren's uns caldos. Em prenc un altre Ibuprofeno, el dolor que sento comença a ser força insoportable, les bones sensacions anteriors ha sigut un miratge, tot i així encara sóc optimista per ser finisher. Després d'avituallar-nos, ja de nit, ens abriguem, ens posem el frontal i ens decidim a continuar.
Just sortint del refugi, comença la pujada al Pas dels Gasolans, un dels pepinacos de la cursa. Tot i el meu dolor vaig pujant força bé, és una pujada que fa ziga-zagues, vaig al davant ja que el Tigre va curt de piles i el seu frontal fa poca llum. En menys temps del que esperava arribem a dalt i per sorpresa meva arribo molt bé. Seguim per un terreny molt planer que permet córrer però no podem, caminem a pas ràpid. Més endavant s'ens ajunta un altre corredor que li dona una pila amb el Tigre que junt amb la que em sobra a mi al fi veu "la llum". Agafem un corriol de baixada técnic força pedregós, em de vigilar de no espinyar-nos. Anem baixant fins que arribem a un trencall on agafem una cami de pista que ens durà fins el Refugi de Lluís Estasen, just sota al Pedraforca. Arribem a Estasen sobre les 23:30, jo arribo fet un nyap, em fa molt de mal la cadera, cosa que em provoca com unes rampes, la pujadeta fins arribar el refugi se'm fa eterna. En el refugi saludem al guarda, el Makoki, que és "paisano" nostre de Vilafranca. Li demanem sobretot jo que ens dongui unes birres, el tiu es parteix la caixa, em prenc la birra d'una tirada jaja. Al començar a menjar unes pastes al avituallament em truca el Millagui per veure com estem, el tiu ja ha acabat!!! quin crack!! jaja, li expliquem com ens trobem, el Tigre va enganxat de quàdriceps. Com aquell qui no vol es crea una atmosfera de "cachondeo", els responsables de l'avituallament es trenquen la caixa amb nosaltres i us puc assegurar que no hi ha per menys jaja.
Sortim d'Estasen sobre les 12 de la nit, agafem un corriol que ens durà fins a el Gresolet, és tracta d'una baixada molt técnica i dura que per sort nostra el terreny és sec. En aqui el meu dolor de cadera és torna en tot un suplici! cada metre que faig haig d'apretar les dents, em costa molt seguir a el Tigre, les meves potes, després de 56 kms no estàn per gaires romanços. Arribem el Refugi del Gresolet (1240) sobre la 1 de la matinada, jo estic trinxadissim, aprofitem per menjar una miqueta.
Sortint del refugi ens vé una pujada de 2 kms i 300+, encara que estic trinxat de dolor puc pujar força bé, el que em preocupa durant tota la pujada són els 8 kms de baixada que ens vindràn després, a les baixades és on realment pateixo de debó!. Arribem a dalt, ara ens venen uns quants metres planers i agafem un corriol de baixada...ja estic tremolant!!! ja només fer els primers metres tinc que apretar les dents, sort que tinc dels bastons. El Tigre em diu de baixar el ritme i caminar suau i jo li contesto que correm, que em fa el mateix mal córrer que caminar. Al cap d'un parell de kms noto que no puc, cada cop que recolzo el pes a la pota esquerre veig les estrelles i per postres em fa mal el dit gros del peu dret, com més vertical és la baixada pitjor, només frenar es un suplici. Aquesta baixada se'm fa interminable, els 8 kms se'm tornen el doble, no aconsegueixo veure el final i ja no puc seguir el Tigre.
Se'm comença a passar pel cap abandonar la cursa, i no per feblesa mental sino perque el dolor és realment insoportable i també per prevenir una lesió...començo a pensar en els pros i els contres. Per coco sé que puc intentar arribar però automàticament em vé al cap el que em queda de recorregut, la pujada dels Empedrats fins el Refugi de Sant Jordi o el que és el mateix, 5 kms i 600+ més 12 kms de baixada amb uns 200+ de pujadeta al Coll d'Escriu pel mig i més baixada fins a Bagà...una auténtica quimera per la meva cadera. També se'm passa pel cap aquell entrenament per Collserola en el qual em vaig trencar i vaig tenir d'estar dos mesos sense córrer. Finalment decideixo el que crec que és el més correcte, o sigui ABANDONAR. Aquesta era una paraula que no entrava en el meu vocabulari esportiu però tinc més que clarissim que és la decisió més encertada. Quan acabo de decidir-me puc veure l'avituallament de l'Ermita de Sant Martí al fons, ens deu quedar un km. Li dic a el Tigre que abandono, que no puc més. Per sorpresa meva em diu que ell també abandona, que podria arribar fins a Bagà però que arribaria trinxat, que no vol continuar sol, que li fan mal els quàdriceps, que està fins els collons i sobretot per solidaritat amb mi. Jo li contesto que continui, que si pot tirar que tiri i em diu que res de res, que plega. Una mica més endavant ens trobem un cotxe de l'organització que ens duu fins el control de l'Ermita de Sant Marti on comuniquem que abandonem i entreguem el dorsal. Ens han faltat 17 kms per acabar.Arribo a Bagà força abatut pel meu primer KO però amb la conciéncia ben tranquila, sincerament no crec que haguera pogut acabar. El que m'ha quedat clar és que la pròxima vegada hauré de planificar millor les coses, no és seriós fer un half i sis dies més tard una ultra amb tant de desnivell positiu.
