dijous, 21 de juny de 2012

EMMONA 2012

Dissabte 16 al diumenge 17 de juny de 2012
Sant Joan del les Abadesses (Ripollès)
106km - 8300+ - 25:02:47



A les 6 del mati donen el tret de sortida, a mi m'enganxa parlant amb la Olga Manko, apresuradament ens dessitjem sort. Després de fer un petit recorregut cap amunt pel poble de Sant Joan sortim cap a la recerca del Puig Estela, primer cim que ronda els 2000 metres i a la postre primer pepino de la jornada. Aquesta primera part del recorregut ja és una clara mostra del que ens hi trobarem durant la part alpina de la prova. Conforme anem ascendint ja podem gaudir dels prats verds i d'un tram de fins a 40% de desnivell que per sort, amb les potes ben fresquetes i sense que el sol i la calor facin acte de presència no tinc cap problema en arribar a aquest cim. En aquest punt em trobo amb el Fran Izquierdo amb qui tinc una breu conversa. Un cop a d'alt, crestejem fins a Serra Cavallera per després baixar cap a Pardines per un cami que es deixa fer d'uns 750 metres negatius que acaba amb pista abans d'arribar al poble. Durant tot aquesta primera etapa em trobo còmode, sempre reservant pota ja que vaig avisat de la dificultat i la llargada del recorregut. Tot i així se'm fa llarguet aquesta primera etapa. Arribo a l'avituallament amb gana...sandwich al canto, carrego aigua i isòtonic, un petit descanset i cap amunt altre cop.



Just sortir de Pardines ja ens trobem una pujada d'aquelles que et fan treure fetge, el sol ja comença apretar; la primera part d'aquesta pujada travessa primer per un prat verd, aqui saludo el Bodi que va junt amb demés dels Tallaferros, i poc després ens adentrem en un bosc on més endavant anirem per camp a través. Conforme anem pujant el cami és torna en alguns tramets pedregós fins al Coll dels Tres Pics. Molt guapo tot aquest tram de contrasts en el paissatge i la pujada fins el coll és durilla amb el seu desnivell de 1200+, jo com sempre guardant pota...Al arribar a l'avituallament i control del coll ens espera un plat de pasta que me'l menjo amb una gana terrible (que poquet em dura! jaja) tot descansat sobre una roca amb un solaco que fot que espanta la terra. Les vistes en aqui ja començen a ser realment espectaculars.

Sortint de l'avituallament vé una baixada técnica de 300-, vaig en cuidado ja que un error pot ser fatal, sort que vaig amb bastons. Quan ja estic abaix em trobo a la Vall de la Coma Vaca, el paissatge és realment espectacular, de postal, a partir d'aqui vé una remuntada pel riu Freser, la cosa va pujant poc a poc al principi fins que arribo a un pepinot molt pronunciat que em durà fins al cim de La Marrana, aquesta pujada me la prenc amb calma ja que és d'aquelles que et fa apretar el cul i treure llengua, per sort em trobo fresquet encara que ja duc uns 31kms, en aquest punt conecto amb dos corredors i n'avanço a tres més.

Quan arribo al cim del Coll de la Marrana fa una forta ventolera, fitxo al control i agafo el cami de l'esquerra, puc veure a d'alt de tot el cim del Bastiments (2882), la pujada que em vé ara és dura de collons però pas a pas arribo al cim. Torno a fitxar i segueixo la cresta de pedra que em fa cagar potes avall una mica, ja que és un puja-baixa constant i pronunciat entre les pedres i haig de vigilar molt de no caure. Arribo al Pic del Freser (2835) i tornem al puja-baixa entre les pedres fins coronar el Pic de l'Infern (2869), torno a baixar entre les pedres i les roques i després d'un pas técnic complicat d'aquells que si mires abaix et cagues viu comença una grimpadeta que em durà fins a la Tossa del Gegant (2801) per després agafar un cami que em durà fins al Coll de Nou Creus on puc veure Núria al fons, aqui conecto amb el Toni, un company amb qui he coincidit en algunes curses i entrenaments...aquest tram de la Marrana fins a Nou Creus m'ha tingut en tensió per la seva dificultat, les vistes per això espectaculars i no negaré que he disfrutat com un camell. 










La baixada del coll fins a Núria pel GR és la canya màxima, disfruto moltissim ja que és llarga, forta i técnica al principi amb força pedra per passar més endavant a ser més suau i més corrible. En aquest tram em trobo el Josep Artigas. Poc després arribo a Núria, sobre les tres de la tarda amb un solaco que pica que dona gust i una calor bestial. A l'avituallament, aprofito per descansar, menjar i xerrar amb el Josep Artigas, l'Assumpta Marimón, el Marc Campal i la "3a" arriben poc després; també aprofito per carregar aigua i isotònic abans d'enfilar cap al Puigmal, tothom em diu que em prepari que l'ascens és durillo.
Surto de Núria junt amb el Toni, just començar a pujar se'ns afegeix un grup de cinc corredors, són les 4 de la tarda i la calor que fot és bestial. El primer tram transcorre entre prats verds per després, conforme anem agafant alçada ens anem trobant més pedra; poc després de creuar el riu la pujada és va pronunciant més i més, ja puc veure el cim del Puigmal a d'alt de tot...comença a agafar la directa, el ritme yak que els meus amics sempre em diuen, ja ningú em segueix, en un no res ja començo l'ascens al cim. La pujada cada cop és més empinada i ja tot pedregosa.
 Puc veure a la "3a" un pèl més amunt. A la Coma de l'Embut el desnivell ja és brutal, quins rampots! apretant el cul vaig pujant i pujant, em sento molt bé, encara que no m'ho acabi de creure estic disfrutant com un camell. Una mica més amunt em trobo una parella de corredors que no són de la cursa i que estàn baixant amb brillo, m'animen i em diuen que em falta poquet per arribar i que vaig de conya. Les últimes rampes és fan dures de veritat però ja sé que queda poquet, poc després ja puc veure la creu del cim i els dos col.laboradors que el custodien...penso: ja està fet! això està xupat!...que equivocat que vaig...em trobo un toll de neu que el passo sense problema, però el segón fa pujada i rellisca un colló!, per molt que ho intento no aconsegueixo pujar, em desespero i em poso nerviós, un parell de relliscades i a la tercera faig força màxima amb els pals, i apretant les dents aconsegueixo que les vambes per fi s'agafin a la neu i pujar els pocs metres que em queden...uuuffff!!!...ja hi sóc a d'alt, arribo amb un somriure d'orella a orella (pensava que no podria pujar), fitxo, em fan la foto de torn (encara l'espero) junt amb un altre company que em precedia i cap avall cagant osties!.


El primer tram de baixada és un pèl técnic, sense tenir res a veure amb els anteriors, tot i així vaig amb precaució, quan arribo abaix, el meu company ja se m'ha escapat i jo al veure que el tiu corre com un dimoni opto per fer el mateix...començo a donar-li canya i veig que tinc les cames voladores, el terreny és planer primer, amb alguna pujadeta per després passar a plà i baixada...començo a córrer com un dimoni, durant el recorregut em vaig trobant a companys totalment enganxats i petats (no han gestionat bé la cursa), els paios flipen quan em van veient passar i que estic tan fresc, m'animen!, em diuen que em queden 12kms de baixada i que li dongui gas...això encara em fot més les piles...una mica més endavant agafo un desviament a mà dreta i cap abaix cames ajudeu-me...més endavant avanço a un grupet de sis corredors que van en plan trekking i un pelet més avall m'entrabanco i quasi m'estrello, això em fa afluixar el pas, penso que haig de tenir seny, encara em falten 50kms i haig de tenir cap i saber gestionar...cambio el pas a CA-CO, de tant en tant em vaig calentant i apreto. Quant menys m'ho penso i després d'agafar un desviament a mà esquerra i envoltat d'arbres ja, em trobo el Rotterdam (no participava), un cremapota amb el qual vaig coincidir amb un entreno per l'Obac fa poc, ell em diu que em falten 500 metres fins a l'avituallament de Corral Blanc i que troti tranquil que ja arribo. Al cap de poc arribo a l'avituallament de Corral Blanc on aprofito per menjar truita de patates amb pà Bimbo i veure alguna cosa i de pas descansar una mica ja que els últims 8 kms he anat ràpid.

Em queden 4kms fins a Planoles, la baixada és técnica, enmig del bosc, estic a cota 1750, en aqui adelanto a un company argentí crec que va enganxadissim de potes i un pèl més avall em trobo amb el Gerard d'Olot, rodem junts i anem parlant durant la baixada (!) jeje. Al cap de poc arribem a Planoles on trobem l'avituallament/control i on tenim la bossa amb la roba neta. Hi ha un molt bon ambient, en aqui trobo a gent i amics coneguts com l'Assumpta, l'Àngela, el Massa i el José Povedano. Em cambio de roba i em poso cremes a les potes. Poc després arriba la "3a", incombustible aquesta dona, tot un exemple a seguir!.
Surto de Planoles i vaig cap a conquerir el Coma Ermada i el Covil, penúltim pepino que hem de pujar. Just abans de començar a pujar conecto amb un grup de quatre corredors, el Gerard també se'ns afegeix. Començem a pujar per un corriol boscós i amb molta vegetació, la pujada és va tornant cada cop més i més i més vertical, per sort encara em sento bé de potes, els meus companys porten un ritme guapo guapo, no sé si podré aguantar-lo però jo a darrera d'ells, enganxat a les seves potes! jeje. Una mica més amunt se'ns enganxen tres companys més els quals em adelentat. El corriol per això és la ostia amb patinet de xulo...apretant les dents i el cul, com no, arribem al Coma Ermada(1872) i carenem la Serra del Montgrony on una mica més amunt arribem al cim del Covil (2004), en aqui parem per agafar aire i posar-nos el frontal ja que és quasi de nit, en tot aquest tram ens hem cascat 900- en uns 5kms...uuffff!!!.



Sortim del Covil direcció a Campelles per un camí llarg i pedregós de baixada, técnic al principi per després ser un puja-baixa constant, anem tot el grupet junts, el corriol és guapissim, el ritme que duem és força ràpid, abans d'arribar al camí asfaltat ja se'ns han despenjat tres companys. Una mica més endavant haig de parar per treure'm les pedretes que m'han entrat a la vamba...quan m'incorporo em poso a córrer com un boig per reincorporar-me amb els meus companys, vaig passant a demés corredors que van caminant però ni senyal del meu grup...flipo amb lo ràpid que han anat. Poc després arribo a l'avituallament de Campelles on aprofito per menjar pasta i repondre liquids, i....arriben els meus companys! jajaja, és veu que els he adelantat i ni me n'he enterat!! jajajajaja....cada dia estic més petat de l'olla.
En aquest avituallament és retiren tota la quadrilla i només quedem el Jaume, un home de Banyoles de 64 anys (makinot!) i jo. Els dos ens quedem en "quadros" veient que els altres dos és rendeixen...el Gerard ja ha tirat darrera de la "3a".
Més avall de Campelles, agafem un sender xunguillo i técnic que fa forta baixada que en uns 45 minuts ens durà fins a Ribes on trobem el seguent avituallament i ens trobem a quatre companys més que han abandonat (un d'ells el que baixava escopetejat del Puigmal a Planoles).

Ara ens queda l'últim pepinaco de la jornada, el Taga i a la postre el nou tram d'aquesta edició. El primer tram de pujada el vaig pujant bé, el Jaume marca un ritme fort però el puc seguir bé, però quan ja començem a ascendir de debó el pic el tiu em marca un ritme que aquesta vegada si em fa cremar les potes i treure fetge de veritat! per molt que m'esforci a apretar el cul em costa seguir-lo...ell que em va veient patir, es va parant un minut de tant en tant perque jo agafi aire i reenpendre junts l'ascens. En l'últim tram, ja megavertical i després de pendre'm un gel conectem amb la "3a", un tiu que va enganxadissim, dos tius més que no recordo el nom i el Gerard que em diu que està somiant en arribar a la Creu del cim....jajaja el tiu va fatigadissim. Arribem al cim del Taga (2040) després d'hora i mitja d'ascens i la baixada técnica fins a Cou de Jou per mi és realment un alivi i en poc temps ja estic refet de la fatiga de l'ascens. Les potes fan una mica de mal però puc tirar la mar de bé i afrontar amb total garanties els últims 12kms que resten per acabar la prova.
Quan sortim de Cou de Jou ens queda una llarga baixada per un bosc frondós per després passar per diversos corriols amb petites pujadetes i baixades fins arribar al poble ja de dia. Aquests 12kms se'ns fan eterns! ja que fins als últims dos kms no veiem el poble per res i  això et va minvant la moral. Quan ja estem a punt d'arribar a la pista municipal, el Jaume i jo ens mirem i decidim acabar la locura amb un bon esprint. Arribo a la linia d'arribada amb un sprint ben parit com mai he fet, amb el meu makinot de company al costat i com no, amb una felicitat rebossant i un gran somriure d'orella a orella.
També cal dir que el meu amic Jordi Marti "Millagui" és va cascar la cursa en poc més de 22h, quin màkina que està fet!. Enhorabona tiu!!!.




dilluns, 4 de juny de 2012

Marató de Muntanya de Berga

Diumenge 27 de maig de 2012
Berga (Berguedà)
42Km - 2950+ - 7:03:13

alt 

La Marató de Berga marcava el meu retorn al trail running i a les curses de muntanya després del meu periple per les triatlons de llarga distància. Bonissima experiència amb les triatlons, hi tornaré!. La veritat és que tenia un mono de muntanya bestial, tenia moltissimes ganes de tornar al meu medi després de més de dos mesos des de la Marató de la Vall del Congost i tres mesos sense entrenaments amb desnivell. Arribava  a Berga cagadet, ja que coneixia aquesta dura prova, per cert era la primera cursa que repetia, sabia que patiria de valent ja que dins el meu interior sabia que no estava per res recuperat de l'ironman. Tota una insensatesa per part meva i mala planificació inscriure'm en aquesta prova....o no. Em va encantar fer-la l'any passat i tenia que repetir perque aquesta marató és tot un repte, això si, com tinguis un mal dia es pot convertir en tota una odissea, com al final va acabar sent.


Sortim a les 7 del Passeig de la Industria i ja enfilem cap amunt per Sant Francesc, creuem la carretera de St. Llorenç i agafem un cami cap amunt que pica que dona gust. Al km 3 trobem el control de la pista de la Figarassa, aprofito per beure aigua en l'avituallament, creuem la pista i cap amunt altre cop, ja portem 200 metres de desnivell positiu i ara ja comença a picar de debó, és tracta d'un tram de 2kms amb quasi 600 metres de desnivell + que et fa treure fetge de valent, per sort ja me la conec aquesta i encara que no estic en el meu millor dia la pujo força còmode, el grup de corredors és comença a estirar. Arribem al Cim de la Figarassa (km 5) on trobem l'avituallament on aprofito per beure més aigua. Després d'una petita baixadeta que em serveix per agafar una mica d'aire i relaxar les potes després de tanta pujada tornem a pujar altre cop, vinga'n! a apretar el cul de nou! jeje. Tres kms més endavant trobo l'avituallament de la Font del Tagast, en aqui recordo que l'any passat ja vaig arribar trinxadet. Aqui em trobo al Bodi, no se'n perd ni una el el sr Gegant! aprofito per saludar-lo de nou i mantenir una breu conversació i segueixo endavant. 

Conforme hem anat guanyant alçada el paissatge cada cop és més xulo, els camins i corriols és tornen més durs i técnics fins a arribar a quasi 2000 metres d'alçada. Ara ens espera una baixadeta a camp obert primer en en forma de camí pedregós i després de prat verd on aprofito per apretar una mica el ritme; arribo a l'avituallament i control de Rasos de Peguera (km 12'5). Segueixo endavant junt amb un grupet de quatre corredors per pista ample de baixada, en aqui continuo amb pas accelerat però ja començo a notar que avui no serà el meu dia ja que les potes les noto una mica cansadetes. Sobre el km 16 agafem un cami que comença pujant molt suau que ens portarà fins a l'avituallament liquid de Casa El Ferrús on ens reben amb pitus, esquellots i animant-nos a tope!!. 

A partir d'aqui comença la pujada de 700+ i poc més de 3kms que ens faràn treure fetge a tots els corredors...jo ja vaig preparat, ja me la conec aquesta!. Ja per començar puc observar el maravellós paissatge en el qual puc veure belles parets que s'alçen majestuoses, molt altes, que només observant-les acollonen! se'm cau la baba amb tal prodigi de la naturalesa. Una miqueta més endavant comença l'ascens a la Gallina Pelada pujant l'Estret, el millor que és pot fer en aqui és evitar mirar amunt perque sino et desespera moralment, és una pujada pedregosa entre roques i terra primer i després és torna en roca pura (Roques Blanques) cada cop més i més vertical i on és té que anar grimpant. En aqui ja puc veure a gent que és va parant per agafar aire i forçes...i no m'estranya!!!. En plena pujada em trobo a la Dolors Morcillo que em diu que l'any que vé no hi tornarà, que és molt dur!! (tots pensem el mateix, però a l'endemà ja pensem en tornar...almenys jo! jeje). Encara que em sento pujant millor que l'any passat i no paro per res, ja noto que tal pepino m'està trinxant les potes, i no cal dir que treure fetge aqui és inevitable!, l'última part és megavertical i costa avançar i és fa una eternitat....amb paciéncia arribo a d'alt de tot on aprofito per respirar i trotar el que les potes em deixen per la cresta que em durà fins el sostre de la prova, la Gallina Pelada (2300). 




Després de coronar aquesta pesadilla de muntanya ens vé la baixada fins al refugi d'Ensinja. Aquest tram baixa força, per un caminet estret a camp obert alpí, les vistes són impresionants, les potes em fan molt de mal degut a l'esforç anterior i noto els primers síntomes de que patiré de valent avui, l'esforç que vaig fer a l'Ironcat ja comença a ser present a les cames (cosa d'esperar). Arribo a l'avituallament del Refugi exhaust,  necessito repondre liquids i menjar fruita. Segueixo endavant per un caminet fals planer on intento trotar però no puc aguantar més d'alguns metres obligant-me a caminar, vaig fent així a estones. Els demés companys també van igual que jo, cosa que m'anima, molts només caminen.

Al km 23 comença el tram de baixada més técnic i més llarg (3kms i 600-) amb una mica de tartera primer, molt vertical que has d'anar serpentejant perque sino t'en vas avall i conforme vas baixant, sortejant troncs i roques. Baixada dura de collons ons els abductors, isquios i quàdriceps pateixen la ostia!. Al arribar abaix, agafo un tram de pista a l'esquerra que fa baixada, en aqui em trobo al Joan Llopart (tampoc se'n perd ni una, a totes les maratons que vaig sempre hi és), compartim una conversació explicant-nos batalletes, anem junts un km fins arribar a l'avituallament de la Font de Cal Coix, al km 25 on aprofito per beure i sobretot per remullar-me les potes que les pobres em cremen i treuen fum, a partir d'aqui vé la que és per mi la temuda Oubaga de Peguera, pujada de quasi tres km i 400+ que us puc assegurar que amb la fatiga acumulada i amb les potes trinxades de tot el tute anterior és un infern!!!! l'any passat sort de les bromes del Ruben Pinyol que sino no aguanto tal patiment. Aquesta vegada em toca pringar-la sol amb la companyia del meu coco de pirat crema pota.





Conforme vaig pujant es van incorporant més gent fins arribar a un grupet de 4 persones on ningú té forces ni per parlar ni collons d'adelantar a ningú, aqui tothom està treient fetge i passant el seu calvari particular. La cosa cada cop és va fent més i més interminable i la calor minva físic i mentalment fins a tornar-se en tot un calvari!...amb moltissima paciència arribem tots quatre a d'alt de tot, agafem la pista que ens durà fins a la caseta de Rasos de Peguera altre cop, aquesta baixada super senzilla em va bé per agafar aire però em costa, les cames no estàn per osties! i encara em queden 12kms!!!!!!!. 

A l'avituallament em prenc un gel (no notaria cap millora més tard). La petita pujadeta de pista de les Soques se'm fa eterna però anar fent, jo mai paro. Al arribar al km 30 vé la baixada, que la faig amb un company que me anat trobant durant tota la cursa, un tal Jordi Soler, entre ell i jo ens anem arrossegant i fent-nos relleus. La baixada alterna pista amb corriols de fang i després pedra. Es fa dura per que és tècnica i les cames pateixen un colló. Després ens trobem una breu pujadeta on passem l'avituallament de Coll d'Estela primer per seguir baixant per corriols técnics i de fang fins al control del Santuari de Corbella (km 35) on se'ns afegeix el Marc Castejón, corredor del Penedès també. Seguim baixant fins creuar la carretera i agafar un altre corriol d'aquests xulos i durillos. 
Ara l'enemic és la fatiga sobretot la calor!!!!, i el tram no afavoreix res de res, del km 37 al 40 és un puja-baixa infernal on has de pujar i baixar escales en alguns trams. Fins aqui he anat agafant la davantera en el grupet de tres però ja em noto "pajaru" i em venen arcades, per postres em fotu un pinyaco per culpa de la fatiga que porto a les potes, el Marc em té que aixecar i tot. En veure que no m'he fet mal segueixo cap endavant, sense parar i si fa falta caminar és camina. Cada cop veig menys factible el baixar de 7h, cosa que cada cop m'importa una m...., només penso que acabar és un verdader èxit!. Per sort el Jordi agafa la iniciativa i ens arrossega els demés...pura solidaritat muntanyera, no ens conèixem de res! el tiu hagués pogut tirar i fotren's una destralada del quinze i es queda amb nosaltres girant-se i aminorant la marxa si fa falta.

Arribar fins al santuari de Queralt se'm fa realment tota una odisea, i el sol i la calor piquen que dona gust, per estones em venen petits marejos. Del Santuari fins a Berga són 3kms baixant escales i després per un camí amb trams de terra i pedra; tinc les potes realment cremades, ara si que estic realment cremant pota! en el bon sentit de la paraula jajaja. Ja puc veure el final, tinc Berga sota els meus peus i només veig el Jordi que em marca el pas i també procuro de no perdre la vista de terra per no caure ja que la baixada és dura i ho ha pedres. També cal dir que anem escopetejats!. El Marc es va quedant un pel enrera però va fent, ja ho té a tiro també. 
Quan arribem a Berga jo ja vaig "pajaru" total però res de caminar! com a l'Ironcat!. Després de passar per alguns dels seus carrers arribem al Passeig de la Industria on està l'arribada. Faig l'últim sprint (si és pot dir sprint) apretant les dents fins creuar la linia d'arribada. Ara si! estic molt feliç!! i baixant 25 minuts el temps de l'any passat. La medalla que em penjen em sap a gloria (i això que és lletja), més que mai!. Ara li donc encara més valor en quins collons que vaig tenir l'any passat en cascar-me Zegama i Berga en 7 dies de diferència...i com m'he cascat Berga després d'un Ironman en 15 dies de diferència. D'aquesta experiència en trec que haig de recuperar com cal, descansar més i millor, ser més cerebral, i tornar més progressivament en quant a volum als entrenaments després d'una animalada...lliçó apresa!. Haver acabat aquesta dura marató realment m'omple d'orgull i em fa sentir molt feliç.




dimarts, 29 de maig de 2012

IRONCAT 2012

Dissabte 12 de maig de 2012
L'Ampolla (Baix Ebre)
3800mts-180km-42,2Km - 12:33:00



Surto de boxes direcció al port natural del Fangar que és on es donarà la sortida, vaig conversant amenament amb un company que està just darrera del box. Estic molt tranquil, res de nervis, porto quatre mesos i mig esperant aquest moment, ha arribat el gran dia i sé que he fet bé la feina, tinc moltes ganes d'iron, l'experiència al Terres de l'Ebre i sobretot les bones sensacions que he tingut entrenant aquestes últimes tres setmanes amb el meu amic Jordi Paz fan que em senti d'aquesta manera. Arribo a la platja, tothom està allà, una jutja ens diu per megafonia que falten cinc minuts per la sortida i jo....encara no he fet el tast de l'aigua!. Ràpidament entro dins l'aigua...mmmm està calenta i tot! i la mar està molt tranquila, com una piscina, res de vent...em coloco a la linia de sortida, a l'esquerra i dels últims, com sempre. Falten un parell de minuts i la jutja de la federació ens explica el recorregut del segment de natació que consisteix a donar tres voltes a un circuit rectangular de quatre boies i després donar la volta a l'espigó i sortir al port nàutic on estàn situats els boxes.

A les set en punt donen la sortida, m'ho prenc amb calma procurant trobar el meu lloc, el meu ritme i sobretot fer unes bones braçades i estar el més còmode possible. Ja arribant a la primera boia ja crec haber trobat aquestes sensacions, ara només és tracta de "dar cera, pulir cera". La mar està en calma, no haig de patir perres, els fantasmes i temors que sempre m'han espantat en aquest segment van desaparèixer al Terres de l'Ebre. Durant les tres voltes, no tinc cap mena de problema i inclus disfruto i tot. Al passar l'espigó, i arribar a boxes em sento molt descansat, sobretot relaxat i convençut per fi de que el swim realment és un pur tramit en un IM.


Començo el segment de bike a les 8:30 amb bones sensacions, he treballat molt la bicicleta, així que l'afronto amb tranquilitat, em proposo fer-lo en 6h i una mitja de 30km/h...no fa vent (cosa estranya al Delta). Aquest segment consisteix en donar sis voltes a un circuit de 30km pels arrossals del Delta de l'Ebre unint les poblacions de l'Ampolla-Deltebre-Camarles i acabant a l'Ampolla.
Durant la primera volta tot va quasi perfecte, rodant còmode, al arribar a l'avituallament de Camarles m'ataquen una plaga de mosquits sense cap consequencia i al arribar a l'Ampolla per poc em passo la rotonda que marca l'inici de volta per desconeixença del traçat, sort del públic que m'avisa jeje. En la segona volta tot perfecte però quan estic a punt d'arribar a Camarles començo a sentir dolor a les lumbars...merda!, em començo a menjar l'olla només en pensar en els 135 kms que em resten...procuro relaxar-me i espantar fantasmes dels meus pensaments i pensar en coses positives. Al tornar a l'Ampolla veig els meus amics i amigues de l'A.E Blancafort Triatló animant-me, i això em fot les piles! no els puc fallar en dic!. Durant la tercera i quarta volta el dolor a les lumbars comença a desaparèixer i em sento molt confiat...però a la cinquena volta comença a bufar el vent, on en el tram fins a Deltebre i tornant de Camarles a Deltebre comença a molestar i a trencar el bon ritme, tot i així estic en la mitja. En la última volta el vent ja és molt emprenyador i insuportable en aquests dos trams fent-me baixar a 22 km/h i on la calor ja comença a agobiar moltissim. Tot i això faig la mitja de temps que buscaba. Abans d'acabar m'apareix una petita plaga d'avispes, la qual una d'elles em pica i com que vaig tot suant em fot una mal bestial, com escou collons!...arribo a boxes amb les potes a punt per afrontar la marató.

La marató és el segment que més inquietut em causava, ja que a Terres de l'Ebre vaig començar fatal i vaig tenir males sensacions. Aquest cop començo de conya i les potes responen, el meu principal enemic (i el de tothom) serà la insuportable calor a més de 30 graus. El recorregut consisteix a fer sis voltes de 7kms per tot el passeig maritim de l'Ampolla que inclueix un petit tram de terra. Fins al km 24 vaig de fàbula, a un bon ritme i amb molt bones sensacions però al final de la cinquena volta la calor ja em comença a perjudicar de valent. Encara que no he parat d'hidratar-me en els dos avituallament que té cada volta ara mateix em sento axafat...tocarà tirar sobretot de coco, com sempre. Sort de tots els amics del club que no paren d'animar-me sense parar a cada volta. També els meus amics i companys de fatigues, a la postre participants també, Jordi Paz, Marti Quadras i Pep Sanchez Delgado que durant les dues vegades per volta que ens anem trobant m'animen també i això em dona vidilla. La cinquena volta se'm fa durissima i a cada avituallament em tiro gel a les potes perque m'estàn bullint. Encaro la última volta molt fatigat però pensant que ja acaricio el repte i petit somni. Quan estic a punt d'arribar a l'avituallament de la primera part del circuit que és on et donen la goma blanca que marca el final de la marató i l'èxit, em sento marejat i amb ganes de vomitar...decideixo parar uns minuts per recuperar-me, no he caminat en cap moment però em veig obligat a aturar-me per despejar-me. M'hidrato bé a l'avituallament i en un parell de minuts em sento millor i torno al lio. Em manquen poc més de tres kms per acabar...els últims dos kms els tiro de coco però corrent, amb el cap ben alt...quan passo pel control de xip al final de l'espigó em queda un km...estic contentissim!, encaro la recta final...puc veure el crono que marca 12h:30', ni sabia el temps que duia ja que no duc crono...ja puc veure els meus amics amb el magnum de cava a punt per desgorjar...creuo la linia d'arribada amb un somriure d'orella a orella...ja sóc Ironman!!! repte aconseguit!!!. Em donen l'ampolla de cava, quasi no tinc ni forçes per remenar-la jeje, massa cansament i emocions juntes, ja s'encarrega Super Paz del tema jeje. Al acabar, un massatge i com nou. Al anar a boxes a buscar la bicicleta i les bosses vaig pensant en que vull fer un altre Ironman!, torno pedalant cap a l'apartament amb aquest pensament i més feliç que un tornavis.



diumenge, 20 de maig de 2012

Triatló Terres de l'Ebre



Diumenge 22 d'abril de 2012
Sant Carles de la Ràpita - Jesús-Tortosa (Baix Ebre)
3000-85km-20km - 6:17:03



Falten cinc minuts per les 8 del mati, acabo de sortir de l'aigua per fer un tast del seu estat, estic força nerviós, he passat una setmana força dura psicològicament, aquests 4 mesos que porto preparant l'Ironcat estàn començant a pesar com una llosa. Em trobo a la sortida de la Platja de Les Delicies, sóm uns 190 participants, hi ha bon ambient. Estic amb el Tigre, el Juanra, Super Paz, el Víctor de Santos i l'Arnau, ens dessitjem sort. L'organitzador ens explica el recorregut del tram de natació que consisteix en fer dues voltes a un circuit triangular de 1500 metres. Ja queda poquet per la sortida...20 segons, 10, 5...donen la sortida!. Em coloco a la part esquerra i dels últims, vull nedar còmodament i no vull rebre osties encara que en aquesta distància no és tan important. No sóc bon nedador i com més relaxat nedi millor. La mar està picadeta i fa vent, cosa normal en aquesta zona, i això encara em posa més nerviós. Fins arribar a la primera boia em mentalitzo psicològicament de que endavant!, que passaré el tall de la natació. Arribo a la primera boia amb un grup de quatre nedadors, sembla que anem a la par i la cosa té pinta de que anirem junts tota l'estona, així que vaig fent la meva. Quan acabo la primera volta em sento molt relaxat a pesar de que l'estat de la mar toca la pera. Estic nedant còmodament i cada cop veig més clar que no tindré cap problema per passar el tall. Durant la segona volta continuo acompanyat dels altres tres nedadors. Quan surto de l'aigua no puc evitar de mirar els jutges per veure si em tallen...però no és el cas, estic content i molt tranquil. Surto de l'aigua amb 1:12:00 i vaig cap a boxes on em disposo a preparar-me pel segment de bike.


Ja sobre la bici em disposo a afrontar els 85km, just sortir de Sant Carles direcció a Amposta entre camps d'arròs i carreteres amb asfalt xunguillo, el vent comença a fer la guitza, i el seu sò no deixa de fer-me companyia. Al cap de deu kms m'haig d'aturar perque el dorsal em penja d'un sol forat i estic a punt de perdre'l, m'el guardo a la butxaca del trimono. Fins a Amposta el recorregut és plà però a partir d'aqui fins a la Sènia fa pujada amb algún petit puja-baixa. Fa un dia assoleiat però el vent és emprenyador, en fi, toca aguantar-se i mirar d'apretar el cul perque surti una mitja de velocitat acceptable. Durant aquest tram em vaig trobant a diferents corredors, alguns d'ells amb uns pepinos de bicis d'escàndol. Al arribar a l'avituallament de la Sènia situat al km 50 segueixo cap a Mas Barberans i Roquetes, és tracta d'una carretera secundaria poc transitada i un pel trenca cames però sobretot amb tendència a baixada, cosa que s'agraeix moltissim i el vent en aqui ja no molesta tant. Abans d'arrinar a Mas Barberans em trobo aturat a la cuneta al Victor que ha tingut una punxada i no té camera. Quina llàstima, segur que anava a tope i hagués fet un tiempazo. Arribo a Jesús-Tortosa amb bones sensacions però amb la incertesa de com estaràn les potes quan començi a còrrer.


Just sortint de boxes i començar a còrrer noto que tinc les cames com adormides, no em pesen com altres vegades però no em sento bé, potser no he treballat prou aquesta transició cosa que em proposo a treballar-la a tope durant les tres setmanes que queden fins l'ironman. El circuit, totalment plà, és d'una sola volta de 20kms pràcticament per pista de terra, cosa que agraeixo molt. Són les 12:30 i fot una calor bestial! les potes no tiren com han de tirar, començo a patir, no puc evitar deixar de pensar en l'Ironcat i el que m'espera si em trobo en aquesta situació...uuufff!!! esquivo aquests mals pensaments i procuro pensar en coses positives. Al km 5 em trobo al Paz i l'Arnau que van totalment llençats, quins cracks!. Sobre el km 7 em trobo el Tigre, com m'alegro de veure'l en acció! va bé el tiu!, s'ha estat quasi dos mesos lesionat i té l'IM de Lanzarote a la cantonada i porta poc entreno. Al cap d'un km m'adelanta el Victor de Santos, l'organització l'ha deixat fer el segment de run però no ha pogut acabar el de bike per la punxada que ha tingut.
La calor és espantosa, al arribar al km 10 el circuit torna cap a direcció Jesus, en aqui decideixo apretar el cul i allargar la gambada, cosa que al cap d'un parell de kms les sensacions milloren. Arribant al km 15 ja començo a adelantar a alguns corredors que van enganxats, jo, encara que una mica fatigat em sento molt bé i noto que les cames em tiren. Els últims dos kms se'm fan durillos sobretot per la calor però no afluxo per res el pas i arribo a la meta amb 1:46:57 que fan un total de 6:17:03.
Acabo content per que m'he pogut refer i perque no, d'haver acabat el meu primer doble olimpic, sobretot d'haver passat el tall sense cap problema el tall de natació cosa que vol dir que estic dins els parametres i aquest mal pensament deixarà de ser un maldecap...encara que amb l'amargor de que hagués pogut fer un millor temps i que hi ha molta feina a fer encara per afrontar amb garanties l'Ironcat.
Aquest tricap de setmana acaba a Sant Carles de la Ràpita amb un dinar de germanor de la familia Blancafort Triatló entre "rises" i explicant-nos batalles, degustant unes tapetes i una bona paella en un bar.




dilluns, 7 de maig de 2012

Marató de la Vall del Congost

Diumenge 18 de març de 2012
Aiguafreda (Vallès Oriental)
43 km - 3200+ - 6:43:38




Quantes ganes que tenia de córrer aquesta cursa, portava esperant-la tot just un any ja que l'any passat finalment no la vaig poder córrer. El seu desnivell i dificultat és elevat i la fa unes deles maratons més dures del calendari. Fa quasi tres mesos vaig tenir el gust de participar en un dels entrenaments que monten els organitzadors i vaig poder tastar de primera mà el que us comentava abans. En aquesta edició havien cambiat els primers sis kms del recorregut fent-los més suaus i més ràpids...en l'entrenament en que vaig participar aquests sis primers kms eren demoledors.



Arribava a aquesta marató molt motivat però mentalment pensant exclusivament amb l'Ironcat, el primer gran repte que tinc aquest any i que estic preparant amb molta cura i amb moltes ganes. En un mes i mig no havia fet desnivell de muntanya, només havia corregut per pista i ben planet degut a que la cursa a peu del IM és tot pla. Això si, portava molts kms running a les potes, per rodatge no seria. La setmana abans havia corregut la Punk trail de Sallent, i encara que vaig tenir bones sensacions i vaig acabar molt content del resultat, si arriba a durar un parell de kms més rebento fetge. Aquesta cursa la vaig acabar amb les potes ben quadrades...quadramenta que vaig arrossegar durant quasi tota la setmana.
Sortim a les 7 des de la plaça de la Rectoria, com sempre conservador ja que estic informat de la dificultat de tot plegat i conec una part del recorregut. Durant els primers kms que van cara amunt vaig junt amb el Ruben Pinyol, amic i company de fatigues. Anem a un ritme molt suau i anem explicant-nos batalletes. Al principi anem per corriol i després per pista. Al arribar a la pista la cosa fa baixada, en aqui deixo al Ruben i vaig tirant i avançant a diversos corredors. Més endavant deixem la pista i agafem un corriol de baixada, a partir d'aqui comença més o menys el recorregut original. Una mica més endavant arribem al primer avituallament/control situat al km5, sortint d'aqui creuem un rierol i començem a pujar per un corriol amb bastant desnivell, d'uns 5km de llargada, en aqui avanço a alguns company, entre ells el Jordi Ballesta amb el que mantinc una bona conversa i més endavant m'acabo enganxant a dos dels Patidors, el Ricard, amb el que he compartit entrenos i el Bonfi, amb ells ens anem explicant batalles i fa que durant els kms que resten de pujada la cosa sigui més amena. Arribem al Collet de la Font (1100), km10 i punt més alt de la cursa on trobem un nou avituallament i control, en aqui aprofito per recuperar liquid i menjar una mica i tiro cagant osties cap avall on un pel més endavant m'acabo enganxant amb el Ricard. Són 5 kms de baixada corriolera tècnica força pronunciats amb molta pedra, el Ricard tira fort i jo darrera seu. La veritat és que disfrutem com a camells en aquest tram. Tot i així quan arribem abaix de tot em sento trinxat de les potes i de la adrenalina despresa.



Arribats al km 15 trobem un altre avituallament (El Paraiso) i a continuació seguim cap amunt per un corriol de 2km pronunciats, abans de coronar El Paraiso ens adelanten els tres primers corredors de la Mitja, quins màkines!. Després de coronar ens venen 1'5km de baixada técnica fins arribar a l'avituallament del km 19, al Pla dels Llobins on carreguem piles. Seguidament trenquem a l'esquerra i cap amunt altre cop, ara ens vé una forta pujada d'aquelles dures que si no te les prens en calma reventes, ens anem trobant a varis corredors, alguns parats a banda i banda trinxats de les potes. El Ricard i jo com hem anat reservant pota ens trobem en condicions de seguir pujant la mar de bé, com durant tota la estona que portem junts seguim xerrant de les nostres batalles cosa que fa la pujadota més amena i després d'un tram de baixada on recuperem una mica de pota arribem a l'avituallament previ a l'ascens al Purgatori, que pel que tothom m'ha explicat és ben dret, tot un bon pepinot!.


Com que ja anem avisats, la pujada al Purgatori ens la prenem amb molta cura i amb calma, sempre reservant però sense adormir-se, ens trobem forts i això ens sorprén força. Tot i així cal dir que et deixa ben trinxades les potes aquesta pepinot i podem comprovar que li escau perfectament aquest nom. Entre conversa i convera arribem a d'alt on podem veure alguns corredors fent estiraments i descansant ja que van ben quadrats de cames. En un tres i no res arribem a Bellver on ens espera un gran avituallament on trobem de tot, també hi trobo el Marc Campal que m'ofereix suc de cibada que li nego (al cap d'una estona m'arrepentiria perque m'hagués anat de conya, però en aquell moment no m'entrava) aqui aprofito per carregar forces de cara el tute que ens espera. Em sorprén lo fresc de potes en que arribo a aquest punt del recorregut, estic a tope per afrontar la segona part. Després d'unes fotos que ens fa l'Assumpta Marimón fem cap cap al Tagamanent que en uns deu minuts coronem, "fitxem" al control i cap abaix s'ha dit. La baixada que ens vé ara fa uns 4kms de llarg i uns 650-. Es tot un pepinaco cap avall, amb forçes pendents i força tècnic, el Ricard i jo ens llencem a fondu cap avall, l'adrenalina, la concentració i la tensió que experimento en aquest tram és brutal, sempre vigilant on poso els peus per no caure. La veritat és que aquest tram finalment se m'acaba fent bastant llarg, em dona la sensació de que no s'acaba mai i arribats a l'avituallament que trobem abans d'acabar-la, les potes se m'han carregat força.


Poc després arribem a la carretera, creuem i enfilem muntanya amunt, ara ens vé la temuda Trona, de 450+. Aquesta pujada el Ricard i jo ens la anem prenent amb calma ja que anem sota avis, tot i així  ens sorprén que ens deixa fer, ens esperàvem que fos més bèstia, no ens fiem per això. Al cap d'un parell de kms ens trobem un avituallament on tornem a carregar piles. Ara ens trobem a camp obert i el sol i la calor ja comença a picar, tornem a arrencar i la cosa ara si que comença a pujar dret, això si que és el que m'havien dit. Uns metres més amunt escolto un crit darrera meu, és el Ricard que se li acaba de pujar un bessò i és troba al terra dolorint-se. Em diu que continui jo sol, que no pot continuar i necessita parar (poc després va poder continuar i acabar).

Continuo cap amunt, em trobo al km 32 i superfresc de potes, he sabut dosificar-me i ara em sento volador, començo a accelerar el pas i a passar a companys, primer em trobo amb el Josep Maria Oliva que va molt enganxat, em comenta que s'ha espinyat baixant i que no pot córrer però que va aguantant. Una mica més endavant em trobo al Bodi, quin crack! fa una quatre dies que el van operar i la setmana anterior va ser finisher a la UT Les Fonts de Xerta, realment impressionant aquest home!, tot un exemple el sr Gegant. Segueixo endavant, la cosa cada cop és posa més dreta però jo vaig a tope, com mai, no hi qui em pari jeje. Segueixo passant a companys, abans de coronar aquest pepino, al km 35'5, em trobo amb el meu company dels Senglar's Manuel Tamayo, el saludo i segueixo, ja vaig enxufadissim. Quan arribo a dalt, a camp obert altra cop, la cosa ja planeja, em trobo al Jordi Rami i més endavant a l'avituallament al Mans Sella i al Josep Maria Romeu dels Patidors, en aquest avituallament dos glops d'aigua i tiro milles, ja no hi ha pausa possible, haig d'aprofitar aquest moment de "subidón".


Ara em trobo una baixada técnica a dins el bosc ja, la baixa com posseit pel dimoni i passant a companys que ja van fatigats, les sensacions que experimento són brutals, no puc parar, no hi ha pausa possible i més sabent que queden 5 kms. Poc després arribo a l'avituallament de Valldaneu on bec més aigua i cap amunt per un corriol de 200+ dret dels macos. Segueixo trobant a companys.....al arribar a d'alt, torno a baixar per un corriol ben parit fins a l'avituallament del Grau del Sunyer, més aigua i cap avall cagant osties. Em falten poc més de dos kms i veig que segur que baixaré de 7h (amb 8h ja ho donava per bó). Al arribar a baix, una mica de pista i ja puc veure les primeres cases. Poc després arribo a la linia d'arribada igual d'enxufat que deu kms abans i més feliç que un tornavis per la gran cursa que he realitzat. Ara una dutxeta amb aigua ben freda (no funcionava el calentador), el tradicional pà amb botifarra i woll inclosa, i a petar-la amb els amics cremapotes. Aquests grans moments realment no tenen preu i ja només per això val la pena "estrujar-se" les potes.