Marató de Muntanya de Berga

Diumenge 27 de maig de 2012

Berga (Berguedà)

42Km - 2950+ - 7:03:13

 

La Marató de Berga marcava el meu retorn al trail running i a les curses de muntanya després del meu periple per les triatlons de llarga distància. Bonissima experiència amb les triatlons, hi tornaré!. La veritat és que tenia un mono de muntanya bestial, tenia moltissimes ganes de tornar al meu medi després de més de dos mesos des de la Marató de la Vall del Congost i tres mesos sense entrenaments amb desnivell. Arribava  a Berga cagadet, ja que coneixia aquesta dura prova, per cert era la primera cursa que repetia, sabia que patiria de valent ja que dins el meu interior sabia que no estava per res recuperat de l'ironman. Tota una insensatesa per part meva i mala planificació inscriure'm en aquesta prova....o no. Em va encantar fer-la l'any passat i tenia que repetir perque aquesta marató és tot un repte, això si, com tinguis un mal dia es pot convertir en tota una odissea, com al final va acabar sent.

Sortim a les 7 del Passeig de la Industria i ja enfilem cap amunt per Sant Francesc, creuem la carretera de St. Llorenç i agafem un cami cap amunt que pica que dona gust. Al km 3 trobem el control de la pista de la Figarassa, aprofito per beure aigua en l'avituallament, creuem la pista i cap amunt altre cop, ja portem 200 metres de desnivell positiu i ara ja comença a picar de debó, és tracta d'un tram de 2kms amb quasi 600 metres de desnivell + que et fa treure fetge de valent, per sort ja me la conec aquesta i encara que no estic en el meu millor dia la pujo força còmode, el grup de corredors és comença a estirar. Arribem al Cim de la Figarassa (km 5) on trobem l'avituallament on aprofito per beure més aigua. Després d'una petita baixadeta que em serveix per agafar una mica d'aire i relaxar les potes després de tanta pujada tornem a pujar altre cop, vinga'n! a apretar el cul de nou! jeje. Tres kms més endavant trobo l'avituallament de la Font del Tagast, en aqui recordo que l'any passat ja vaig arribar trinxadet. Aqui em trobo al Bodi, no se'n perd ni una el el sr Gegant! aprofito per saludar-lo de nou i mantenir una breu conversació i segueixo endavant. 

Conforme hem anat guanyant alçada el paissatge cada cop és més xulo, els camins i corriols és tornen més durs i técnics fins a arribar a quasi 2000 metres d'alçada. Ara ens espera una baixadeta a camp obert primer en en forma de camí pedregós i després de prat verd on aprofito per apretar una mica el ritme; arribo a l'avituallament i control de Rasos de Peguera (km 12'5). Segueixo endavant junt amb un grupet de quatre corredors per pista ample de baixada, en aqui continuo amb pas accelerat però ja començo a notar que avui no serà el meu dia ja que les potes les noto una mica cansadetes. Sobre el km 16 agafem un cami que comença pujant molt suau que ens portarà fins a l'avituallament liquid de Casa El Ferrús on ens reben amb pitus, esquellots i animant-nos a tope!!. 

A partir d'aqui comença la pujada de 700+ i poc més de 3kms que ens faràn treure fetge a tots els corredors...jo ja vaig preparat, ja me la conec aquesta!. Ja per començar puc observar el maravellós paissatge en el qual puc veure belles parets que s'alçen majestuoses, molt altes, que només observant-les acollonen! se'm cau la baba amb tal prodigi de la naturalesa. Una miqueta més endavant comença l'ascens a la Gallina Pelada pujant l'Estret, el millor que és pot fer en aqui és evitar mirar amunt perque sino et desespera moralment, és una pujada pedregosa entre roques i terra primer i després és torna en roca pura (Roques Blanques) cada cop més i més vertical i on és té que anar grimpant. En aqui ja puc veure a gent que és va parant per agafar aire i forçes...i no m'estranya!!!. En plena pujada em trobo a la Dolors Morcillo que em diu que l'any que vé no hi tornarà, que és molt dur!! (tots pensem el mateix, però a l'endemà ja pensem en tornar...almenys jo! jeje). Encara que em sento pujant millor que l'any passat i no paro per res, ja noto que tal pepino m'està trinxant les potes, i no cal dir que treure fetge aqui és inevitable!, l'última part és megavertical i costa avançar i és fa una eternitat....amb paciéncia arribo a d'alt de tot on aprofito per respirar i trotar el que les potes em deixen per la cresta que em durà fins el sostre de la prova, la Gallina Pelada (2300). 

Després de coronar aquesta pesadilla de muntanya ens vé la baixada fins al refugi d'Ensinja. Aquest tram baixa força, per un caminet estret a camp obert alpí, les vistes són impresionants, les potes em fan molt de mal degut a l'esforç anterior i noto els primers síntomes de que patiré de valent avui, l'esforç que vaig fer a l'Ironcat ja comença a ser present a les cames (cosa d'esperar). Arribo a l'avituallament del Refugi exhaust,  necessito repondre liquids i menjar fruita. Segueixo endavant per un caminet fals planer on intento trotar però no puc aguantar més d'alguns metres obligant-me a caminar, vaig fent així a estones. Els demés companys també van igual que jo, cosa que m'anima, molts només caminen.

Al km 23 comença el tram de baixada més técnic i més llarg (3kms i 600-) amb una mica de tartera primer, molt vertical que has d'anar serpentejant perque sino t'en vas avall i conforme vas baixant, sortejant troncs i roques. Baixada dura de collons ons els abductors, isquios i quàdriceps pateixen la ostia!. Al arribar abaix, agafo un tram de pista a l'esquerra que fa baixada, en aqui em trobo al Joan Llopart (tampoc se'n perd ni una, a totes les maratons que vaig sempre hi és), compartim una conversació explicant-nos batalletes, anem junts un km fins arribar a l'avituallament de la Font de Cal Coix, al km 25 on aprofito per beure i sobretot per remullar-me les potes que les pobres em cremen i treuen fum, a partir d'aqui vé la que és per mi la temuda Oubaga de Peguera, pujada de quasi tres km i 400+ que us puc assegurar que amb la fatiga acumulada i amb les potes trinxades de tot el tute anterior és un infern!!!! l'any passat sort de les bromes del Ruben Pinyol que sino no aguanto tal patiment. Aquesta vegada em toca pringar-la sol amb la companyia del meu coco de pirat crema pota.

Conforme vaig pujant es van incorporant més gent fins arribar a un grupet de 4 persones on ningú té forces ni per parlar ni collons d'adelantar a ningú, aqui tothom està treient fetge i passant el seu calvari particular. La cosa cada cop és va fent més i més interminable i la calor minva físic i mentalment fins a tornar-se en tot un calvari!...amb moltissima paciència arribem tots quatre a d'alt de tot, agafem la pista que ens durà fins a la caseta de Rasos de Peguera altre cop, aquesta baixada super senzilla em va bé per agafar aire però em costa, les cames no estàn per osties! i encara em queden 12kms!!!!!!!. 

A l'avituallament em prenc un gel (no notaria cap millora més tard). La petita pujadeta de pista de les Soques se'm fa eterna però anar fent, jo mai paro. Al arribar al km 30 vé la baixada, que la faig amb un company que me anat trobant durant tota la cursa, un tal Jordi Soler, entre ell i jo ens anem arrossegant i fent-nos relleus. La baixada alterna pista amb corriols de fang i després pedra. Es fa dura per que és tècnica i les cames pateixen un colló. Després ens trobem una breu pujadeta on passem l'avituallament de Coll d'Estela primer per seguir baixant per corriols técnics i de fang fins al control del Santuari de Corbella (km 35) on se'ns afegeix el Marc Castejón, corredor del Penedès també. Seguim baixant fins creuar la carretera i agafar un altre corriol d'aquests xulos i durillos. 

Ara l'enemic és la fatiga sobretot la calor!!!!, i el tram no afavoreix res de res, del km 37 al 40 és un puja-baixa infernal on has de pujar i baixar escales en alguns trams. Fins aqui he anat agafant la davantera en el grupet de tres però ja em noto "pajaru" i em venen arcades, per postres em fotu un pinyaco per culpa de la fatiga que porto a les potes, el Marc em té que aixecar i tot. En veure que no m'he fet mal segueixo cap endavant, sense parar i si fa falta caminar és camina. Cada cop veig menys factible el baixar de 7h, cosa que cada cop m'importa una m...., només penso que acabar és un verdader èxit!. Per sort el Jordi agafa la iniciativa i ens arrossega els demés...pura solidaritat muntanyera, no ens conèixem de res! el tiu hagués pogut tirar i fotren's una destralada del quinze i es queda amb nosaltres girant-se i aminorant la marxa si fa falta.

Arribar fins al santuari de Queralt se'm fa realment tota una odisea, i el sol i la calor piquen que dona gust, per estones em venen petits marejos. Del Santuari fins a Berga són 3kms baixant escales i després per un camí amb trams de terra i pedra; tinc les potes realment cremades, ara si que estic realment cremant pota! en el bon sentit de la paraula jajaja. Ja puc veure el final, tinc Berga sota els meus peus i només veig el Jordi que em marca el pas i també procuro de no perdre la vista de terra per no caure ja que la baixada és dura i ho ha pedres. També cal dir que anem escopetejats!. El Marc es va quedant un pel enrera però va fent, ja ho té a tiro també. 

Quan arribem a Berga jo ja vaig "pajaru" total però res de caminar! com a l'Ironcat!. Després de passar per alguns dels seus carrers arribem al Passeig de la Industria on està l'arribada. Faig l'últim sprint (si és pot dir sprint) apretant les dents fins creuar la linia d'arribada. Ara si! estic molt feliç!! i baixant 25 minuts el temps de l'any passat. La medalla que em penjen em sap a gloria (i això que és lletja), més que mai!. Ara li donc encara més valor en quins collons que vaig tenir l'any passat en cascar-me Zegama i Berga en 7 dies de diferència...i com m'he cascat Berga després d'un Ironman en 15 dies de diferència. D'aquesta experiència en trec que haig de recuperar com cal, descansar més i millor, ser més cerebral, i tornar més progressivament en quant a volum als entrenaments després d'una animalada...lliçó apresa!. Haver acabat aquesta dura marató realment m'omple d'orgull i em fa sentir molt feliç.