dimecres, 22 de juny de 2011

Marató de muntanya de Berga

Diumenge, 5 de juny de 2011
Berga (Berguedà)
42Km - 2930+ - 7:27:01


Una setmana després d'haver assolit la marató de Zegama i sense pràcticament temps de disfrutar de ser finisher, se'm presentava l'altra gran fita d'aquesta mitja temporada, la Marató de Berga, ara convertida en repte. Físicament arribava a aquesta cursa tocat, no estava recuperat de l'esforç de la setmana anterior. No les tenia totes per la distància i el seu alt desnivell. Sincerament veia complicat acabar-la, el dia abans em feia mal el genoll, tenia els turmells tocats des de feia dos mesos. Els quadriceps fets caldo des de Zegama. Resumint: arribava fet un cromo!!!. El cap em deia que em quedés a casa però el cor i la il.lusió em deien que tenia que intentar-la córrer.
Arribem a Berga a dos quarts de set del matí enmig d'un gran diluvi, aquesta vegada m'acompanyen el Marc Grases i el Pepe Valderrama. Agafem el dorsal i esperem a veure que passa, sentim el rumor que al igual escurçen el recorregut per les condicions del terreny. Esperant a la sortida, coincideixo amb la Rosa Navarro i el Lluís Planagumà, dos amics i cracks de les cremades de pota amb els quals xerro durant una estona. També em trobo i mantinc una xerradeta amb la Montse Sistere i el Bodi. Uns minuts abans del tret de sortida para de ploure.
A les 7'30 donen el tret de sortida, comença el repte!! aquesta vegada comença bé, sense rampes ni cap dolor. Com sempre i aquest cop més que mai em quedo al darrere, al cap d'uns 200 metres la cosa comença a pujar, per davant 1200m + en 12 km...uufff!!! això ni a Zegama. En aquest punt em trobo amb el Rubén Pinyol, amic i company de club. Ell també vé de fer una marató la setmana abans, decidim anar tirant junts.

La cosa continua pujant, el terreny està força enfangat però no plou. Conforme anem pujant el paissatge és brutal. A l'avituallament  de la Figuerassa (km 5) ens trobem al Kiku Olivella, de Sant Sadurní. Tot i ser els dos del mateix poble, ens hem conegut personalment a la sortida. El Kiku s'enganxa amb nosaltres i anem tirant junts. Anem xerrant de les nostres vides, del que ens agrada, de vambes de trail, malles, samarretes técniques, de la familia, de les festetes que ens fotiem de jovenets...o sigui, com unes marujes!! jajajaja. La cosa continua pujant i pujant, les meves cames aguanten bé i cada cop están millor, el Rubén porta el ritme i no em costa seguir-lo, el Kiku també l'aguanta bé, aquest és el seu estreno en la distància. Al km 6,5 arribem al segón control, la gent que hi és allà ens anima i ens diu que anem bé.
Nosaltres continuem anant cap amunt. No hi ha treva, ni un petit replà per poder agafar aire i tot corriols de pujada amb fang i més fang fins al km 12,5 que arribem al remuntador de Rasos de Peguera on trobem l'avituallament. Aprofitem per menjar fruits secs i beguda isotònica i a partir d'aqui per fi fa baixada, el terreny com durant tot el que portem de cursa està enfangat però s'hi pot rodar bé. Durant la baixada continuem de "xàxara", entre pista i corriols on arribem a l'avituallament de Casa Ferrús (km 17) on la gent ens anima molt, en aquest control passem d'avituallar-nos..(no sabiem el que ens esperava a partir de llavors jeje)...de cop i volta ens trobem que la cosa puja super empinada, uffff!!!! el Kiku se'ns despenja. Em dono compta que tinc la vamba dreta descordada però no m'he la puc cordar perque tinc les mans congelades!!! jaja (per alguna cosa em diuen Yakman, l'home de gel). Decideixo esperar-me a que arribi el Kiku, al cap d'un moment arriba i li demano que m'he la cordi, el tiu flipa jajaj. Un cop la vamba cordada vaig darrera del Rubén que s'he m'ha escapat. El Kiku em diu que va fent. La pujada és bestial, estem a uns 2000 metres i la pujada cada cop és més dreta i empedrada, hem de grimpar, anem passant a gent i durant un moment em dona per mirar cap avall i m'acollono!!! penso: Jordi no miris avall. Em sorprén molt que no hi hagi ningú de l'organització en aquest punt tan perillós. Si rellisco ja he begut oli!!, la boira és força espesa i aplico el que em deien a Zegama, "no mires para arriba", no cal dir-vos que no s'acaba mai aquesta pujada. No he pujat una pujada tan xunga en ma vida. Aqui si que noto que les cames em pesen de Zegama però jo cap amunt, sempre darrera del Rubén, que per cert només li veig les vambes. Finalment arribem a d'alt...uuuffff!!!! agafem aire!!, la boira és densa, no sabem ben bé on estem.
Seguim la cresta i pràcticament de morros ens trobem a un noi de l'organització que ens diu que estem a pocs metres de coronar la temuda Gallina Pelada, punt emblemàtic i més alt de la prova. Al cap de res hi arribem. Estem a 2300m d'alçada.


Ara una miqueta de baixadeta i el paissatge és torna brutal, tot de color verd, ni un arbre ni res, només verdor  i pedra, em recorda força als dibuixos animats de la Heidi i al Pla de Beret de la Vall d'Aran. Arribem a l'avituallament del Refugi d'Ensinja, estem al km 21, ja tenim mitja cursa i la part més difícil al sac. Agafem energies i continuem el Rubén i jo amb el nostre mano a mano particular, ara en pla fins al km 23 on ens trobem una baixada molt técnica però molt xula, en aquest punt hem de vigilar perque és molt fàcil espinyar-se, prenem precaució però tot i així anem força ràpids, baixem fent eses, anant controlant, una mica més avall la cosa és torna més facileta i continua baixant, tot corriol, brutal! molt de fang per això...continuem així, en total uns 4 km! de baixada, llavors comença una mica de pujadeta on trobem l'avituallament del 25,5, agafem més energies i continuem pujant per pista fins que entrem en un corriol de pujada, uuuffff!!!! no hi comptava amb això, la cosa s'empina més i més, sort que tinc el Rubén que em marca el ritme, noto que perdo forces però em dona un dels seus gels que em dona una mica de vida. En aquesta pujada adelantem a força gent, alguns corredors se'ls hi acaben les forces, també ens trobem a gent parada i enganxada. El Rubén, sempre generós reparteix i es queda sense gels. Arribem a d'alt i ens trobem una baixadeta, uuuffff!!! agafo aire, continuem baixant i arribem al km 30, tornem a estar al control de Rasos de Peguera, en allí ens diuen que en 10 minuts  tanquen el control, que ens espavilem que sino no arribarem al seguent control. El Rubén i jo ens quedem sorpresos i decidim que li hem de fotre canya i apretar el cul!.
  A Rasos arrepleguem o més ben dit animem a un corredor que es diu Valentí a acabar la seva primera marató, el tiu ja volia plegar. Nosaltres ens trobem frescos i recuperats de la pujada anterior, decidim fotre-li canya!, sabem que a partir d'aqui és tot baixada, podem superar els controls que ens queden. Aqui ja començo a apretar. Els corriols que ens n'hem trobant són força perillosos per culpa del fang, n'hi ha moltissim i rellisca molt!!! nosaltres a fondu! jeje. Ara mateix sóm un grup de quatre corredors que uns kms més avall ens quedem el Rubén i jo. Ens anem animant per no afluixar el ritme, un pèl més avall ens trobem a la Montse Sistere i dos corredors més. Continuem baixant fins que arribem a un corriol de pujada i amb algunes escales de pedra!...ufff!!! com trenca les cames però ja estem al 37, hem d'apretar les dents. La Montse se'ns escapa. Nosaltres a lo nostre jaja!!. Arribem a l'ultim tram, ja veiem Berga a sota, baixem per un corriol empedrat, ja surt el sol, comença a picar, de quina una ens hem lliurat. En aquest punt hem trobo fort i pletòric, com si no hagués fet Zegama la setmana anterior. Ens diuen que queden 2kms, nosaltres a foonduu cap avall...entrem al poble, ultimes curves pels carrers de Berga, quatre escales i veiem l'arribada, hi entrem el Rubén i jo agafats de la mà...tota una marató sencera mano a mano...el millor de la cursa: l'amistat per sempre amb el Rubén i el Kiku!.
Acabar una marató d'aquest desnivell i duresa, amb controls de pas pel mig i venint de fer la de Zegama, el temps per mi era el de menys. Estaba feliç per haver-la acabat. L'organització va ser perfecta, la senyalització perfecta, els avituallaments ben col.locats i el dinar de l'arribada genial. Marató molt recomenable.


diumenge, 12 de juny de 2011

Marató Zegama-Aizkorri

Diumenge 29 de maig de 2011
Zegama (Goierri), Gipuzkoa
Euskal Herria
42Km - 5470m - 6:49:24


La primera vegada que vaig sentir parlar d'aquesta marató va ser al programa Temps d'Aventura del canal 33, a l'any 2007, el primer any que la va guanyar Kilian Jornet. Recordo que em vaig quedar al.lucinat!, sobretot per les imatges en les que els corredors pujaven l'Aizkorri, punt i cim emblemàtic de la prova. Em vaig quedar tan bocabadat per la duresa d'aquesta prova i pel nivell que hi havia que vaig pensar que mai podria aspirar a córrer-la i molt menys tenir el nivell suficient per acabar-la. Llavors jo portava un parell d'anys entrenant per asfalt i no feia curses, simplement entrenava per mantenir el meu pes desprès d'haver superat els meus problemes d'obesitat. Una cosa sí! des d'aquell dia no m'he la tret del cap i durant aquest ultim any ha estat una obsessió per a mi.
Fa deu minuts que estic donant voltes al llit, estic neguitós, són les 6:30, el Sebas Baca dorm al llit del costat i encara no s'ha despertat. Sona el mòvil, l'agafo, és el sr Millagui que em truca per dessitjar-me sort, em fa feliç! quin putu crack! és el meu mestre, ell sap el que significa per mi aquesta marató. Ell també té marató, li dessitjo molta sort també...penjo el mòvil, el Sebas també és desperta i es prepara per la cursa. els dos tenim tota la roba preparada sobre la cadira. Comprobo que tot estigui en ordre: les Trabuco, els shorts, la samarreta de la Blancafort, les mitjes compressives i el Buff. També paravent, pomades, gels etc.





Baixem al menjador de la casa rural on ens allotjem, ens han preparat pasta per esmorzar, té una pinta genialcarreguem energies, ens prenem un café amb llet, ens despedim de tothom i cap a Zegama via Idiazabal, on passarem a buscar al Jordi Agustí, que també córre la marató. 
Arribem a Zegama a les 8 del matí, estic molt nerviós, tinc els nervis a "flor de piel", s'acosta el moment dessitjat des de fa molt de temps, ja fa estona que des de que veniem amb el cotxe no trec la vista a l'Aizkorri, el seu pic més emblemàtic, i penso, "d'aqui a unes hores estaré allà a d'alt"...se'm posa la pell de gallina mentres penso en això!!!.

Són les nou menys deu, estem tots col.locats a la linia de sortida, jo estic amb els demés corredors de Sant Sadurní, petan la xerrada, cosa que em va bé per calmar els nervis de mentres va passant el protocol de sortida. Falta poquet per les 9, sona la música previa, se'm posa a mi i a tothom suposo la pell de gallina...les 9, sona el campanar, conta enrere i tret de sortida!!! comença la marató i el moment més dessitjat en 5 anys de runner...un pas, dos passes, RAMPA! al peu esquerre, dos passes més...RAMPA! al peu dret, se'm cau el món a sobre, em desmoralitzo, el meu somni se'n està anant a norris però haig de siguir fins que rebenti!! no puc abandonar! No! a Zegama no!!!...continuo tirant, després d'unes trotades més ja no noto res, donem la volta al poble de 500m perque s'estiri el grup de corredors. Tornant a passar per la linia de sortida la cridòria és espectacular, jo estic realment flipant!. Encara estic acollonit però miro de calmar-me, sortim del poble i enfilem cap amunt primer cami encimentat i després pedregós, amb una verticalitat molt bestia. Jo ja començo a suar, imagino que a causa dels txakolins, la sidra i el chuletón dels dies previs. Durant els primers 4-5kms, pateixo molt, no tinc bones sensacions, hem noto pesat, fa molta calor! però confiat que la cosa millori. Arribo a aquesta cursa ben rodat, he fet molts kms, i bons desnivells per preparar-la. A Bidarte (km5) trobo el primer avituallament on aprofito per veure un got d'aigua, continuo, vaig darrere del Sergi, el Tade i el Jinks, tres companys de Sant Sadurní. D'aqui anem de baixada, el Sergi i el Tade s'escapen i jo m'enganxo amb dos corredos, arribem al km 7'5 passem per Otzaurte on la cridoria em fot les piles, començo a sentir-me millor, poc després trenquem per un camí a mà esquerre i enfilem un cami de pujada força pronunciat, jo sempre darrere dels dos corredors, se'ns afegeixen dos més. Seguim aquest cami o corriol més ben dit cap amunt, em trobo al Antoni Rubio de SSadurni, és queixa de les rampes però va tirant, jo segueixo. La cosa comença a planejar un pelet, però continua amunt. Tiro endavant, em començo a trobar com sempre, la meva moral va en augment i el meu cos ja comença a anar a tope. Arribo al km 9'5 a l'avituallament d'Ultzama, el grupet de corredors amb els que anava s'han quedat enrere, aprofito per veure liquid i alguna cosa sòlida. La cridoria en aquest punt és genial! m'esperona i em dona forces, continuo per un corriol de baixada tècnica i molt xulo, en aqui em trobo al Sergi i al Tade, m'enganxo a ells. Al  km 11, un parell de kms de pista i la cosa ja enfila cap amunt, comença la pujada a l'Aratz on en la part previa, abans del control d'Atabarreta em trobo amb el Bodi, corredor veterà en maratons, ultres i el que fagi falta! tota una referència per mi. El saludo, no sabia que la corria aquest any, em dòna un consell que no l'oblidaré mai: "Jordi, Endavant i molt de Seny". Penso que seguiré el seu consell al peu de la lletra. Començo a sentir-me molt bé i no em vull confiar, si tiro molt segurament ho acabi pagant. Tot i així li fotu brillo al tema perque no tinc clar si vaig gaire sobrat als controls.
Segueixo sense perdre de vista al Sergi i al Tade, ens adentrem dins d'un bosc, al km 14-15 ens vé un puja i baixa fins a l'avituallament d'Allarte on des d'aqui començem a pujar al cim de l'Aratz ja a camp obert i terreny pedregós. Aquesta pujada se'm fa un pèl dura, el sol toca de plè i fa força calor, però em trobo molt animat i amb moltes ganes. En aquest punt hi ha força gent animant i això em dona empenta per fer el cim. Un cop a dalt, una mica de pla i torna a fer baixada, en aquest punt ja passo al Sergi i al Tade i em torno quedar sol. Una mica més endavant passo per la Cova de San Adrián, a partir d'aqui els ultims metres planers fins arribar al avituallament i control del Sancti Spiritu. Aqui la concentració de gent és bestial!, tenia coneixement de la concentració de gent animant en aquest punt però viure-ho...uufff!!!! s'em posa la pell de gallina!. A una de les persones que hi ha a l'avituallament li pregunto si vaig molt just de temps en el tall, em diu que vaig 20 minuts per sota i la veritat que em fa posar-me molt content, en aqui em sento fort i penso que ja no m'hauré de preocupar pels talls. Aprofito per beure molta aigua, menjar una barreta i fruits secs, començo a tirar milles amunt. Durant la pujada em trobo amb gent de Sant Sadurní que com tothom no para d'animar, això em fot les piles i em dona un plus de força, també cal dir que fa una calor bestial, el sol toca de plè en aqui. La pujada és dura però jo estic a tope! penso: aquesta marató m'he la menjo amb patates!!. Un km més endavant comença la pujada a l'Aizkorri, és una pujada superdreta, jo vaig fort, he reservat tanta pota que "rebosso" energia per un tubo, pel cami em trobo molta gent que ja baixa, tothom m'anima, m'ofereixen aigua, barretes etc..també em trobo gent de Sant Sadurní que quan em veuen s'exalten i m'animen sense parar. Jo sempre amb un somriure! tinc en ment d'anar cap amunt! res em pot parar, vaig a per l'Aizkorri. els ultims 300 metres més o menys el terreny és pedregós, avanço a alguns corredors, alguns están parats amb rampes i els hi costa continuar, també em trobo amb un corredor subjectat pel públic que li ha agafat una lipotimia i está vomitant...la gent em diu que ja estic arribant, que falten pocs metres, jo ja diviso el cim, vaig directe cap amunt. La ultima pujada és dura però jo vaig a tope! la gent anima a banda i banda sense parar, estic al.lucinat del "griterío", m'estàn pujant en volandes, estic flipant!! ja veig al Sebas Jurado de SSadurní amb la càmara de video inmortalitzant el moment, jo estic molt feliç, coronar aquesta muntanya era un dels moments que sempre habia somniat. Quan arribo a d'alt toca avituallar-se, més aigua i menjar, necessitu agafar forçes. Em despedeixo de la gent del poble que hi ha al cim.



 Ara toca l'Aitxuri que en menys de dos km el tinc a tiro. Aquests kms se'm fan durs perque haig de "crestejar" entre les roques, en un punt estic a punt d'espinyar-me però per sort aguanto l'equilibri, se'm fa llarg aquest tros però un cop arribo al cim sento un soroll molt bestia que vé de baix el poble, des d'aqui se sent l'speaker que anuncia el guanyador, ha guanyat al Killian! quin crack!! i jo encara estic al km 23!!!! impressionant...un cop aqui toca baixar 300m de desnivell fins a l'avituallament d'Arbelar. És una baixada molt técnica i durilla, procuro anar amb precaució per no fer cap mal gest o caure ja que en l'ultim mes he patit dels turmells. Un cop abaix  em trobo dos coneguts de Zegama en l'avituallament d'Arbelar (km 24), l'Antxón tal com m'havia promès em té reservat un parell de talls de formatge amb pà, també m'ofereix vi però jo no estic pel vi...vull aigua o isostar!! jajja. També estar l'Unai que graba aquest moment en video. Ens saludem, xerrem un parell de minuts i a seguir. 
Després d'una baixadeta, m'incorporo a un grupet de 6 corredors, entrem en terreny boscós, Poc després anem a parar a camp obert, és una zona planera i amb herba i és pot rodar la mar de bé, arribem a l'avituallament d'Oltze i dos kms més tard al d'Urbia, aqui hi ha molta gent, en aquest punt ja noto el cansament i el sol i la calor m'està trinxant, la gent em va venint i em diuen que ja està, que només em queda una pujada i després tot baixada, m'ofereixen aigua, m'he la tiren per sobre, cosa que jo agraeixo. En pocs metres comença la pujada a l'ultim cim, el Andraitz, pujada semblant a la del Aratz, força pedregosa, però aquesta vegada vaig justet de forces, m'he la prenc amb molta calma, els corredors que em segueixen i els que tinc al davant van igual que jo. Penso, xino xano i ja arribaré, procuro no alçar la vista perque sino em puc desesperar. La pujada és fa molt llarga, a mig cami em ve el Borja, un noi de Zegama amb el qual vam compartir birres i "rises" dos nits abans. M'anima sense parar, no em para de parlar, jo li agraeixo perque em distreu. Ell vé de l'arribada i m'explica com ha a anat tot i em diu que un cop a d'alt tot és baixada. Una mica més endavant em deixa i al cap de poc arribo a d'alt el cim de l'Andratz (km 30), em dic a mi mateix que ja ha passat el pitjor, ara toca baixada.

Una mica de baixada i el grupet de tres corredors que sóm entrem en terreny boscós, ja s'ha acabat la calor! aqui la temperatura és refrescant, ni rastre del sol abrassador per enlloc. La baixada és técnica, en algún punt inclús estic a punt de caure, en alguns llocs hi ha una mica de fang. Pel camí em trobo amb gent enganxada a la cuneta, no poden seguir i estàn esperant que els vinguin a buscar els sanitaris, d'altres amb rampes esperant el moment per poder continuar. Jo em sento recuperat en aquest tram i vaig llençat, tot i així procuro ser prudent perque és molt fàcil torçar-se els turmells en aquest punt. Passat l'avituallament d'Itzubiaga hi trobo una mica de plà i alguna pujadeta que fa la guitza més que res, també em trobo bassals d'aigua, però res, ja començo a assaborir l'èxit de l'arribada. La cosa continua de baixada, passo dos controls més, a cadascun d'ells em diuen que ja està, que ja ho tinc. Jo ja vaig de subidón i estic superfeliç, vaig sol tot aquest tram, ni rastre de cap corredor. Després d'Oazurtza, la baixada ja és més pronunciada i començo a passar a corredors que ja estàn a les ultimes, sigui que van enrampats o van justets de forces. En aqui vaig llençadissim, a foondu! com jo dic. Una mica més endavant comença la pista encimentada, ja puc veure el poble abaix, només penso en el moment de creuar l'arribada, ja ho tinc, queda poquet!, Al arribar al poble ja sento la veu de l'speaker i la massificació de gent que per alli s'hi troba, tots animant com sempre! sense parar!! i jo més feliç que un tornavís, assaborint el moment...ultim parell de curves i directe cap a meta! entro a l'sprint, amb les mans ben obertes, somrient i feliç!!!. Des d'aquestes linies vull felicitar a tota la gent finisher de Sant Sadurní! en especial al Sebas Baca (un plaer compartir finde amb tu!), Jordi Agustí, Jordi Pinyol i l'Antoni Reynes. 



dimecres, 1 de juny de 2011

7 cims

Diumenge, 8 de maig de 2011
Torrelles de Foix (Alt Penedès)
58km - 4912m - 8:29:00

Logo 7 cims.png
El 7 cims representava el meu estreno en curses de llarga distància, la meva primera cursa de més de 42 Km i tenia molta curiositat per comprovar com el meu cos assimalava passar d'aquesta distància, i si vull passar-me a les ultratrails, primer tenia que passar pels 58Km d'aquesta cursa que per cert és corria molt aprop de casa.
Els 7 cims és una cursa de resistència que aquest any cumplia la seva 8a edició, sempre ha sigut una cursa per excursionistes però cada edició que passa la fan més corredors. El recorregut transcorre per la zona de Torrelles, Plà de Manlleu, Querol i Pontons, i passa pels set cims més alts de l'Alt Penedès.
Després del tute de curses de muntanya que arrossegava durant el mes d'abril, diumenge si, diumenge també, arrivaba a aquesta cursa amb molta il.lusió i amb les potes un pèl carregadetes. Aquesta vegada m'acompanyava el Millagui i el Tigre, vaja trio de bèsties pardes que estem fets! jaja.
Una hora abans de la sortida, agafem el dorsal i ens
posem a calentar i a xerrar amb tots els amics que ens anem trobant, que per cert n'eren molts perque quasi tots eren de la comarca. Cal dir que la nit abans habia plogut molt i ens esperàvem força fang, i deu ni dó el que ens vam trobar.
Donen la sortida a les 6:30 i el Millagui ja es desmarca de nosaltres i comença la seva particular cursa com sempre. El Tigre i jo teniem clar que el nostre objectiu era ser finishers de cara a reptes de més tirada. Ja al km 4 pujem el primer dels 7 cims, el Clapí Vell on trobem el primer control, seguidament fem camí cap al segón cim que era el cim de l'Aguila que està molt a prop del primer. Després ens esperen una serie de pujades i baixades trencacames fins arribar al primer control on agafem forçes, sempre m'enrecordaré del membrillo d'aquesta cursa, bonissim! jajaja. Al km 18 ens trobem el tercer, el Montmell, per mi un dels més complicats de la cursa, amb un desnivell força exigent, un cop a dalt la baixada és molt técnica i haig de vigilar de no caure perque tranquilament pot ser el final de la cursa. Sort que el Tigre, que l'any anterior s'hi va espinyar en aquest punt em va fent de guia. Just abaix ens trobem el segón control i avituallament, una mica de fruita i més membrillo jaja. Més desnivells trencacames, sen's ajunten un grupet de corredors, tres d'ells estaràn amb nosaltres fins quasi al final. En el km 24 més o menys començo a sentir-me molt malament, tinc la necessitat de plantar un pi. Començo a posar-me nerviós. Al arribar al tercer avituallament (Km 32), em menjo la butifarra que donen i planto el pi, em quedo com nou! jajajaj.
Des de llavors recupero tirada, al Tigre li agafa una petita pàjara i jo al revés, estic a tope!, el vaig esperant. Una mica més endavant ens trobem el Montagut, cim força complicat per la pujada que és molt dreta, jo estic a tope i el puc pujar sense problemes, seguidament a 2.5km ens trobem amb el cinquè cim, el Formigosa. Ja tenim més de mitja cursa i els desnivells més complicats completats.

Al km 36 trobem el quart avituallament, i a partir d'aqui el terreny es torna pedregós, no hi ha gaire desnivell, però és molt dur!!! d'aqui fins al km 42, tot pedra i fang. Començo a sentir que m'està agafant una pàjara bestial, les potes no em tiren, i sort del Tigre que tira de mi, jo només li veig les seves potes i les segueixo com puc...la meva moral baixa en picat, em queden 20km per acabar i ja no puc...penso que no podré acabar...però abans que retirar-me per fluixera, haig de rebentar pota!, tot és mental!!!. fins al 42 se'm fa etern!!!. Al arribar a l'avituallament, al cim del Solanes ens trobem un altre control i agafo forçes, estic exhaust!!!, però coses de la vida, a partir d'aqui conforme van passant els kms em vaig recuperant. Seguidament ens ve el cim del Castellar, assequible perque quasi no perd alçada amb l'anterior. I després d'aquest ultim ens vé un desnivell negatiu de més fang i pedra made in Penedès jajajja. Aquesta vegada resisteixo millor a la pedra.
Una mica més endavant ens trobem un "regalet" en clau de pista asfaltada, quina kk! el Tigre i jo ja portem les potes carregades i això ens fa mooolt de mal. També cal dir que aqui és tot pujada fins a arribar al Coll de Sapera (km 52). A partir d'aquest punt ens venen 6 km de pista força pedragosa fins a arribar a Torrelles de Foix.
Finalment el Tigre i jo marquem 8:29, estic content per acabar però una mica decebut. Personalment m'exigia fer sub-8h però el pas del temps m'ha fet sentir-me molt orgullós del meu crono.
Aprofito aquestes linies per felicitar a l'organització, s'ho van currar molt, el circuit estava molt ven senyalitzat, els controls ven situats i abundants, tan liquids com sòlids. És un gustasso còrrer una cursa així de ven organitzada.
Cal dir que la cursa la va guanyar el Sr Millagui! quin putu crack! és el putu amo!!!