dimecres, 24 de juliol del 2013

Ultra Mític



Dies 21-22-23 de juny de 2013
Ordino (Principat d'Andorra)
119km - 8600+ - 34:02:55
Perfil2013MiticC

La Mític era la ultra més esperada de l'any, duïa poc més de mig any esperant aquest repte i la veritat és que arribava en el pitjor moment ja que un esguinç de costella em va tenir parat un mes i una mica més engega a parir la cursa. Em faltava rodatge però les ganes i la il.lusió estaven pels núvols i tenia molt clar que la podia acabar.
Em trobo a la linia de sortida junt amb el 'Nano' Jordi Garcia, hem decidit fer la ultra junts ja que els dos no arribem finets a la cita i en un moment donat ens podem donar suport mutuament. Mentres esperem saludo a amics i companys com el Rami, El Pol Puigderram que m'han vingut a donar-me ànims a la sortida, saludo al gran Oscar Pérez que també córrer la Mític després d'haver guanyat l'Emmona, el Raul Koala, el Yves Almellones dels Tallaferros. És un moment emocionant ja que la sortida està plena de corredors i d'acompanyants i es pot 'palpar' la tensió previa al tret de sortida.
Tret de sortida!, els primers 4 kms són molt corribles, amb tendència a pujar però suaus, anem tots en fila, el terreny està moll a causa de la pluja que ha caigut els últims dies, a partir de la Cortinada agafem una trialera que s'empina molt cap amunt. El Jordi i jo anem xerrant, cosa que fa que quasi no ens adonem ni conta de la duresa. Sense donar-nos conta arribem al Coma Aubosa, en aqui el terreny tendeix a baixada cosa que s'agraeix molt, en un dels corriols veiem a un noi francés que s'espinya i es queda plegat a terra dolorint-se i amb un dels bastons partit a causa de la caiguda, la cosa té mala pinta ja que no es pot bellugar...al cap de poc el terreny es torna neu dura i en no res ja podem veure les antorxes clavades a terra i el refugi de Pla de l'Estany al fons a les faldes del Comapedrosa (no el pujarem perque no ens poden garantir seguretat i és perillós). En aqui passem control i fem l'avituallament ràpid ja que fot rasca. 
Sortim corrent cap avall, la neu és durilla però es pot baixar bé, encara anem els corredors força agrupats, en un dels passos d'aigua que hem de sortejar tinc una caiguda sense conseqüència. Segueixo embalat cap avall en busca del meu company que al cap de poc hi conecto amb els seu grup. Passat un corriol començem a pujar per pista fins a la Estació d'Arinsal, la pujadeta és dureta però xerrant xerrant amb el Jordi arribem sense adonar-nos. Passem control, menjem, bebem un caldo calent que entra de 'lujo' i cap avall per un tramet asfaltat que al cap de poc enllaçem amb una trialera de pujada, pepinaco del quinze de 800+ que ens durà fins a l'Alt de la Capa (2572). La pujada trialera és semblant a les anteriors, dretes però et va deixant fer, però al arribar a la falda de la muntanya, aquesta és torna dretissima, força vertical, de pujada podem sentir tocar el 'gaitero', aquest ens esperona a que seguim pujant...mentres sentim això, puc veure el cel estrellat amb la lluna plena radiant...i continua sonant el sac de gemecs, i jo patint i apretant el cul cap amunt però embruixat per aquelles notes que m'emputxen fins al cim...pell de gallina!, no oblidaré mai aquell ascens.



Coronem el cim i seguim cap avall, primer la baixada és un pel dreta i s'ha de baixar fent 'eses' després el terreny es torna més suau i ben corrible. Aviat arribem a un tram de pista que ens durà fins l'avituallament del Coll de la Botella (km 23), on no s'hi cap de la gentada que hi ha, passem control i agafem forces. Com que no pujarem el Bony de la Pica per la neu, ens desvien cap a una trialera molt corrible i ràpida d'uns 16kms de baixada que ens a de dur cap a Sispony on ens fan agafar un camínet planer, a estones pistero que passa pel costat del riu amb algunes passareles on en una d'elles el Jordi s'espinya de morros perque se li ha enganxat un bastó entre mig d'una reixa d'una claveguera...s'ha fotut un bon pinyaco!, li fa molt de mal el pit però segueix (a la tornada i després d'unes proves va saber que s'havia trencat una costella). El caminet aquest és fa etern, a mi m'està trinxant les potes, passem pel costat d'Andorra la Vella...la passem tota i el caminet punyetero no s'acaba mai, després ens fan passar per uns rocots que encara em trinxen més les potes...quan s'acaba el camí ens fan donar unes voltetes absurdes fins que arribem per fi a la Margineda on tenim el primer avituallament de vida. Arribo trinxat de potes i no sé com podré afrontar la resta. Procurant no pensar en negatiu aprofito per rentar-me els peus, cambiar-me de roba, menjar i descansar.
Sortint de la Margineda ja podem veure una part del gran pepino que ens espera, una muntanya ben dreta i "bonica", hem sento amb les piles carregades i recuperat a tope i el Jordi finalment decideix continuar l'aventura. Quam passem la carretera començem a enfilar cap amunt, fins al Coll de Bou Mort, ja en plena Vall de Madriu...ens esperen 7kms i 1500+, ens ho haurem de pendre amb calma.  
La primera part de la pujada és entremig d'arbres i vegetació cosa que fa que a les 9 del matí la temperatura sigui fantàstica, puja dreta però et deixa fer la mar de bé, el Jordi i jo anem xerrant de vins i caves, i cerveses belgues i alemanyes (és un gran entés), m'encanta el tema perque em va el rotllo i desconeixia moltes de les coses que m'explica. Quan ja portem quasi uns 1100+ de pujada el Jordi comença a treure'm distància, va fort pujant el tiu! i a mi la calor em comença a matxacar, en aqui ja queden pocs arbres, passem a un pla on veiem un petit control on trobem dos tius que fan sonar una campana, seguim pel pla fins arribar al refugi de Prat Primer on parem tres minuts per agafar aire (bueno jo jeje) i començem a pujar el pepino ben dret de 350+ entre neu dura fins a d'alt del coll. A d'alt les vistes són brutals!!! de postal!, des d'aqui veiem el refugi de Claror a sota. Baixem cagant osties cap avall fins arribar al refugi, ens avituallem bé, carreguem aigua, 'fotiki' al canto, en aqui hem trobo el Xavi Carreras que arriba amb el crack del David Ariñó, petem la xerradeta una estoneta i seguim endavant.
Després d'una baixadeta, passem un pla molt guapo, amb el seu riu ben parit, prats verds, en fi, en plan Heidi! jajaja. Seguidament ens ve una pujadeta de 200+ on entremig passem pel refugi de Perafita, seguim endavant, acabem de pujar a la Collada Maiana i ara ens ve una baixada ben parida però amb força fang i pedra on el David Ariñó ha conectat amb nosaltres i la baixa pel dret, tal que al cap d'un km no li veiem el pèl. Nosaltres seguim al nostre rotllo, ara ens toca pujar 400+ no gaire drets però em d'anar sortejant rocs, el riu etc...la calor ara mateix és bestial i sort que tenim el riu al costat i ens podem anar refrescant-nos força sovint. El Jordi se'm comença a escapar de nou fins a tal punt que desisteixo de seguir-lo, més endavant em trobo el David Ariñó caminat coix, em diu que s'ha fet un esguinç al turmell i que li fot molt de mal, que arribarà fins al refugi de l'Illa i a veure que li diu el fisio que hi ha en allà. Uns dos kms més amunt arribo al refugi on veig que m'està esperant el Jordi, passem control, menjo, carrego aigua i a seguir la guerra!. El David ja ha arribat i el fisio li ha dit que no pot seguir, s'ha de quedar a passar la nit i que vingui a buscar-lo l'helicòpter a l'endemà.
Sortim del refugi, passem pel costat de l'estany que està totalment gelat, una pujada amb neu dura i comença la baixada entre la neu primer i entre fang i roca després, 500- que s'ha de vigilar de no caure. Un cop abaix arribem a un pla verd molt maco que fa frontera amb Catalunya i en aqui començem a pujar per un corriol obert que ens ha de dur fins el Coll dels Isards, abans de pujar el primer tram ens trobem el Pau Correcat que està fent el seguiment els Tallaferros de la Ronda dels Cims, xerrem una estoneta amb ell i seguim al lío. El primer tram de pujada és dret però 'zigzaguejant' el pujem bé encara que el cansament ja es nota. a D'alt crestejem una mica i pujem un segón tram entre neu dura que puja més dret encara. Un cop a d'alt podem veure les pistes de Grau Roig, ara baixadeta técnica, planer nevat i ara sí, pujem fins d'alt el Coll dels Isards, que es fronterer amb França, baixem una mica i ara ens ve una baixada fins quasi avall a pistes entre la neu que la baixem lliscant, superdivertit la veritat. Al arribar a uns 400- més avall ens desvien cap a la pista central, o sigui un pepino per la pista central ben dret entre la neu dura. Arribo a d'alt molt cansat, el Jordi se'l veu bé...i ara una baixada xula amb semi-neu fins a Grandvalira per sorpresa nostra tornar a pujar uns 300+ que dos quilòmetres més enllà i finalment en baixada ens durà fins a Bordes d'Envalira, avituallament de vida que portava hores esperant...cal dir que aquest tram final no estava en el perfil i ens ha tret de polleguera.



Sortim de Bordes, ja de nit ben alimentats, roba neta, amb vambes cambiades que un km després mutllem, com no. 
Poc després arribem a Soldeu i vinga'n pujadeta cap amunt, planejar i cap a Incles, passem control, seguim endavant per carretera i baixem cap el riu, creuem, ens mutllem, pujem, planejem entre xarcots durant un quilòmetre, ens mutllem, aigua, més aigua, baixem, tornem a la carretera, la creuem, pujem per un corriol superdret, més planejar entre xarcots i fang, ens mutllem els peus de nou i tornem a la carretera pel mateix lloc. Fem un tramet de carretera i arribem a un petit control a Ranjol, el paio ens diu que ens queden tres km! altra cop no quadra res de res, nosaltres ja venim calents del tram anterior que tampoc no quadrava però ens aguantem i no ens enfadem amb el voluntari que cap culpa en té. Aquests tres quilòmetres, si ho són se'ns fan eterns! puja i baixes corriolers primer i després una volta planejant...vaig notant que el Jordi no pot trotar i quasi ni caminar, em comenta que li fan molt de mal les plantes dels peus...no sé que dir-li...ha anat bé tota la ultra i de cop i volta s'ha apagat...quan avistem l'avituallament d'Armiana, em diu que plega, que ja no pot més, que no pot ni caminar i que li fot molt de mal els peus. Amb molta tristesa el deixo allà, tot impotent i trist, amb llàgrimes. Vaja merda! estava fent una bona ultra i estava fort. Només ens queden 15kms i un pepino...llàstima!.
Just sortir d'Armiana pujo uns 200+ encara amb el cap pensant amb el Jordi...i tot seguit un corriol força planer que el faig cagant osties, arribo al començament de l'ascens el Coll d'Arenes, ja és de dia i em trobo fort per pujar-lo, he rebifat! potser ha estat el conservadurisme durant tots els kms anteriors que m'han fet arribar a aquest estat. Ja és de dia i la pujada és d'uns 600+ ben drets, les vistes són impressionants, prats verds, l'aigua baixant dels cims...la pujo amb energia però se'm fa dura i llarga però ja sé que és l'últim esforç, després tot baixada, arribo a d'alt entre molta boira i un fred que pela!.
Hem queden 10kms de baixada, el primer tramet del descens del coll és força dret, el baixo força ràpid, sempre controlant, el segón tramet ja no tan dret el faig ràpid, en aqui començo a avançar a gent que ja no poden córrer, jo a lo meu...arribo a un tramet que va de pujada, jo al trote avançant a més gent i finalment l'última baixada de 6km i 600- que va fent 'esses' la faig com posseït pel dimoni, cagant osties i 'a muerte'. donant-ho tot i dient-me a mi mateix com collons no tenia aquesta força i energia 24h abans quan anava fet caldo...no trobo cap explicació...arribo a Ordino fatigat però molt content d'haver aconseguit el repte, aquell repte que em vaig proposar i em va fer abandonar la idea de fer triatlons en forma d'IM...a l'arribada era més feliç que un tornavís, amb un somriure d'orella a orella. 




2 comentaris:

Toni ha dit...

Ostres Jordi, de gran vull ser com tu. Molt bona crònica, els que sabem de què va el tema, quan ens veuen creuar la meta, haurien de veure'ns 10, 15 0 20 kms. abans, je,je. Felicitats i a per la propera.

Unknown ha dit...

Gràcies màkina!! aquesta va ser especialment dura, no va arribar en el millor moment fisicament, però haber-la acabat, i amb un somriure em fa estar molt content i satisfet