dimarts, 6 d’agost de 2013

100 milles Puigmal-Cavalls

Queralbs (Ripollès)
Dies 6-7 de Juliol de 2013
170km - 10000+

El mateix dia que vaig acabar de la Ultra Mític, recent arribat d'Andorra, obro el facebook i em trobo un post del Paco Robles dient que dues setmanes després feia un repte personal que consisitia en fer 100 milles, el recorregut començaria des de Queralbs, passant pel Puigmal, Collada de Tosses, Coll de Pal i fent tot el nou recorregut de Cavalls del Vent des de el Niu de l'Àliga per tornar a Coll de Pal, Collada de Tosses, Pas dels Lladres i acabar a Queralbs. Des del primer moment i com sempre em passa quan veig una proposta així, se'm van fer dentetes, però com que venia de fer una ultra dura com la Mític no veia clar que pogués estar a l'alçada, recuperar-me be i com no, acabar-la...després de pensar-ho cinc minuts li vaig dir que m'apuntava al repte, total, sino em trobava be sempre estava a temps d'abandonar i quedar-me a la caravana fent un cop de mà en els avituallaments. Fer una ultra de 100 milles era un repte somniat des de feia temps, el que tenia molt clar era que ho donaria tot per aconseguir-ho. La preparació per aquells 15 dies era ben senzilla: nedar, nedar, nedar i estirar per un tubo amb les seves sessions de propio i resistència de turmells i genolls.

Divendres per la tarda, després de dinar i fer una bacaina surto cap a Pallejà a buscar a l'amic Troncha Cadenas que també s'apunta al bombardeig, no em va costar res de liar-lo per fer aquest repte. A les 10 de la nit arribem a l'aparcament del cremallera de Queralbs on hem quedat amb el Paco, Escuté i les seves respectives  families, el Jordi Garcia 'Nano' i la gent del Team Ultra Lleida: l'Enric Sabaté, el Txuano Martí, el Roger, el Joan Casas i la Montse Sistere.
La logistica serà la seguent: el Jordi farà de conductor de la caravana que ens farà el seguiment, que junt amb el Juan Carlos Escuté, el Pau (fill del Paco) i la Maria José (dona del Paco) ens faràn els avituallaments.
A la nostra arribada ja trobem el Juanca i la seva familia, i els demés van arribant a poc a poc. Després de sopar, preparar-nos les coses i petar la xerrada una estona comença el repte.

Sortim a tres de dotze de la nit de Queralbs i enfilem cap amunt pel GR-11 que porta fins a Núria, tenim com a limit fer el repte en 48h i tenim una taula de temps de pas fixada en cada pas o avituallament per complir amb aquesta taula. Amb aquestes coses, entre moltes d'altres, el Paco és un 'Maestro', així que portem ritme sub-48, cal dir que la ruta són 170km i 10000+, així que més val regular.
La pujada és fa molt amena, anem xerrant de batalletes varies, fins a Núria són quasi 700+ en 7kms que et deixen pujar bé. La temperatura és bonissima per cremar pota, llàstima que sigui de nit perque els paissatges en aqui són acollonants. Quan arribem a Núria el cel està estrellat, quina passada!, ja comença a fer una mica de fresqueta, carreguem aigua a la font de Núria, en aqui la Montse ja es tapa perque va molt refredada a causa de l'aparell d'aire acondicionat en el seu lloc de treball, se la veu fotudeta, quasi no pot parlar de lo afonica que està.
A partir d'aqui comença lo bo, 1000+ en 4km amb una part final força vertical on tocarà apretar el cul. A mitja pujada ens hem de posar el paravent perque fot una ventolera guapa i comença a notar-se el fred, al arribar a l'últim tram de l'ascens ens costa traçar-lo be perque costa distingir la traçada, tothom puja pel dret, uff!! es fa dur pujar en linia recta, el Paco i jo aconseguim trobar la traçada i zig-zaguejant la cosa cambia bastant. El Joan i la Montse es queden enrera, pobre Montse, va fotuda, i aquest vent i sobretot el fred no l'ajuden gens ni mica, però ella, guerrera curtida en mil i una batalles segueix cap amunt sense defallir. Abans de  coronar ens trobem una serie de personatges amb els seus gossos que estàn fent 'vivac', quins collons! jaja, per flipar amb aquest temps que fa. Sobre les 3 passades arribem al cim, fot una rasca de tres parells de collons i el vent es fa quasi insoportable, de sobte ens apareix de l'anada el Marc Camí tapat amb una manta térmica, quin crack!! jaja, porta una mitja hora esperant la nostra arribada i ens acompanyarà un tros. Ell ha començat a Bagà, així que ja porta 38km a les potes i està tan panxo. El Troncha i jo aprofitem per fer-nos una foto al cim i ràpidament sortim tots cagant osties cap avall, jo tinc les mans congelades i sense tacte.




Baixem per la banda francesa, és una baixada de terra-gravilla pedregosa que ens portarà cap al Pas dels Lladres, i des d'aqui anirem planejant amb tendència a baixada per la pista direcció a la Collada de Tosses. Més endavant, al desviar-nos de la pista, ja de dia, ens vé una serie de puja-baixes on perdem de vista el Paco, el Marc i el Troncha i em quedo amb la gent d'Ultra Lleida, que sort que ja es conèixen el cami (perque jo ni papa), poc després arribem a la Collada de Tossa sobre les 7:30 on ens espera la Caravana amb el primer avituallament.
Al arribar a la caravana, el Juan Carlos, el Jordi i el fill del Paco ens han preparat café amb llet, te, magdalenes i croissantets...aprofito per cambiar-me samarreta i mitjons, i a seguir cremant pota!, al sortir de la caravana em trobo que s'han fotut tot el café però l'Escuté i el Pau estàn a l'aguait i m'en preparen un ràpidament (gràcies cracks, ese café con leche era vital para mi), el Jordi m'ajuda a carregar d'aigua la camel...(em sento com una marquesa jeje). Sortim de la Collada de Tosses el Paco, el Troncha, el Marc i jo, els del Team Ultra Lleida han sortit abans, el Juanca ens acompanya un tramet donant-nos molta força i ànims.
Quan ens deixa el Juan Carlos agafem un cami de baixada que ens portarà a La Molina, el Troncha i jo anem davant i a mitja baixada ens trobem el Joan i la Montse que estàn parats, la Montse està feta caldo, està vomitant i molt pàlida, ella ens diu que no es troba be però que no ens preocupem, que es refarà. La força mental d'aquesta dona és extraordinària!.
Tres quilòmetres després arribem a la Molina, a la entrada del poble ens trobem l'Enric, el Txuano i el Roger que ens estàn esperant, ens diuen que giren cua i ho deixen aqui, no ens acompanyaràn fins a Coll de Pal com estava previst, ja que se'ls faria massa tard. Nosaltres esperem a que arribin el Paco i el Marc.




Quan arriben ens diuen que el Joan i la Montse han girat cua també i que se'n tornen fins a Queralbs, pobreta Montse, encara li queda un catxo llarg fins arribar a Queralbs. Nosaltres seguim ara cap amunt direcció a Coll de Pal, just sortir del poble agafem un corriol dret de collons i poc després, al creuar la carretera i seguir pujant arribem a les pistes de la Molina, seguim pujant per pista xerrant de mil coses i fent broma, entre elles, escoltant el Troncha i el Paco parlant en català. Arribem a Coll de Pal, sobre les 9:30, anem sobre l'horari previst, en aqui hauria d'estar la caravana però no els hi ha donat temps a arribar, però ens està esperant el José Alvarez, que està passant uns dies amb els seus fills al refugi del Rebost, ells ens farà l'avituallament, ens porta sucs, aigua, gominoles, fruits secs...quin crack! sort que ha vingut perque jo anava sec d'aigua.
Sortim de Coll de Pal i enfilem cap al Niu de l'Àliga començant el nostre periple per Cavalls del Vent, fot un dia espectacular, sense núbols i té pinta que fotrà una calor brutal. El José i els nens ens acompanyaràn fins al Niu de l'Àliga, dona goig veure la canalla pujant i baixant per la muntanya amb un somriure d'orella a orella i gaudint, i com li foten!. Al arribar a d'alt de la muntanya el Troncha ja comença a fer una frisada de les seves aprofitant la baixada, nosaltres tres al nostre rotllo gaudint de les vistes espectaculars, el José s'ha quedat enrere ja que té els nens cansadets. Quan arribem al refugi, el Troncha ja fa rato que hi és, jeje, quin crack, va encés el tiu. Aprofitem per fer una coca-cola, ens despedim del José i li donem les gràcies...seguim la marxa.


A la baixada del Niu el Troncha ja torna a fer de les seves, el Marc darrera i jo darrera d'ells, el Paco va fent, el mestre no s'inmuta, ell va sobre el ritme estipulat i no es frisarà, un cop fet el primer tram de baixada ens reagrupem i enfilem la trialera que ens porta fins a l'ascens a Penyes Altes, en aqui el Marc i el Troncha enfilen a ritme cap amunt, jo a uns metres d'ells i el Paco...jajaja, pujant parlant amb la seva dona per telèfon, quin crack!. Arribo a d'alt i m'assec a contemplar les espectacular vistes de la Cerdanya per una banda i del Berguedà per l'altra...Pura Vida!. Arriba el Paco i ens diu que tindrem l'avituallament a la piscina de Bellver i que el Juanca ens està preparant un bon plat de pasta...encara ens queden 14kms per tastar-lo...i comença a cardar una caloraca del quinze...es farà llarga la espera.

Quan baixem de Penyes Altes i arribem al Pla de Moixerò, el Marc i el Troncha altra cop és frisen, jo darrera d'ells i el mestre de nou li fot brillo però sempre controlant el ritme. Arribem a una font que trobem per allà i carreguem aigua. La calor comença a tocar els ous. Seguim endavant i ja de baixada agafem un corriol que baixa força dret i que ens portarà fins abaix el torrent, per sort el terreny està sec i no patina. El Troncha és llença a sac cap avall, i una mica més s'emporta a dos nois que pujen, el Marc, aqui sí, baixa controlant i jo al darrera, el Paco baixa amb sensatesa (més tard em vaig enterar que el Troncha es va espinyar en aquesta baixada). Quan el Marc i jo arribem avall no hi ha senyals del Troncha, esperem a que arribi el Paco i seguim per la pista, una mica més avall ens trobem el Troncha que ens està esperant. Ara si, tots junts arribem al Serrat de les Esposes, sobre les 13:30. Ens refresquem a la font, carreguem aigua, menjem una barreta, petit descans i cap a Bellver de Cerdanya que hi ha gana.

Els seguents 7 kms fins a Bellver és fan eterns, entre mig del tram de pista entre el Serrat de les Esposes i Cortals de l'Ingla surt un corriol a mà dreta que baixa fins a una altra pista que duu a Bellver de Cerdanya, aquest és la nova modificació del recorregut de Cavalls del Vent d'aquest any. Baixant aquest corriol el Troncha i jo el baixem cagant osties, no està malament el corriol però un xic fastigós si que és. Al arribar al seguent tram de pista esperem a que arribin el Paco i el Marc, i junts seguim aquesta pista fastigosa fins a Bellver entre una caloraca bestial i una gana descomunal. Al arribar al poble, ja ens està esperant el Jordi, el Juanca i un amic del Paco esperonant-nos, la nostra cara, almenys la meva segur que reflexa que està morta de gana! jaja. Arribem a la piscina, en aqui hi ha la Maria José, la Mar, el Pau, la familia Escuté i la dona de l'amic del Paco. Em 'zampo' el plat de pasta en plan Son Goku, repeteixo una altra ració i em menjo un tall de fuet de Bellver ben parit. 'Palikeo' al canto amb tothom i aprofito per rentar-me els peus a la dutxa de la piscina i seguidament cap a la caravana per cambiar-me de roba. Sobre les 16:30 i amb l'estòmac plè sortim direcció Cortals de l'Ingla o el que és el mateix, 7 kms més de pista fastigosa. A mig camí el Troncha li comença a fer molt mal el genoll i ens diu que no pot seguir, no se la vol jugar, i el Marc que ja ha passat dels 100 kms en el seu entreno personal diu que ja se'n torna cap a Bagà i que s'emporta el Troncha amb ell. Pobre Troncha, encara li queda un bon catxo de patiment. Quan arribem a Cortals de l'Ingla, carreguem aigua i seguim junts fins al començament de la trialera que puja fins al Coll de Pendís, ens separem dels nostres amics i seguim el Paco i jo.



Ja portem uns 70 kms llargs i 18 horetes de tute, però hem trobo be fisicament i amb moltes ganes de seguir endavant. La pujada al Coll del Pendis es fa dureta pero la pujem be, la xixarra ja ha passat i podem gaudir de la fresqueta que ens dona el resguardanr-nos entre els arbres. Arribats al coll agafem la segona trialera que ens ha de dur fins al Coll de Vimboca, aquesta puja més dreta i em deixa tou, però amb pit i collons arribo a d'alt de la trialera relativament be. M'espero a que arribi el Paco assegut i junts pujem al Serrat de la Muga, fem tota la carena que s'em fot eterna i arribem al cami que passa per la tartera de la Serra dels Terrers. En aqui fem tota la baixada fins abaix el riu a tot drap ja que volem arribar a Prats d'Aguiló abans de que es faci fosc. Fem la pujadeta entre prats verds i baques fins d'alt el Pla de les Creus, sempre em deixa tovet aquesta pujadeta, sort que es curta, al arribar a d'alt ja podem veure el refugi al fons, després d'una serie de puja i baixes cagant llets arribem a Prats d'Aguiló abans de que es faci de nit. En aqui bocata al canto, una coca-cola que em porta el Paco, uns minuts de descansillo i seguim la marxa.
L'entrepà em fot les piles i ja de nit amb els frontals enfilem amunt cap el Pas dels Gosolans, només començar a pujar passem per una font que coneix el Paco i carreguem aigua, aquesta surt ben fresqueta. Ara sí, cap amunt!. Entre pitos i flautes, amb brillo i xerrera arribem a d'alt sense donar temps a que se'ns faci pesada la pujada. Al arribar al Pas, sort del GPS, trobem ràpidament el camí, ja que de nit no el veiem clarament. Fem tot el tram planer fins a arribar a la baixada que ens ha de portar al Collet. En aqui ja em començo a notar les potes cansadetes, són ja 90 kms i moltes hores foten-li canya amb desnivell maco...sort que tot és baixada fins al Mirador d'Estasen.

Durant la baixada, amb el cel estrellat i amb la fresqueta, el Paco em va explicant històries de mogudes que li han passat en aquell tram, com per exemple quan un cop va haver d'anar de Caldes fins allà per anar a buscar a uns amics seus que feien una ruta per aquell punt i s'havien perdut. Quanta humanitat té el Paco, és una de les millors persones que he conegut en la meva vida, amb grans valors, amb ell mai et quedaràs tirat, sempre et cuidarà, estarà per tu i mai et faltarà de res.
Arribem al Collet i ara sí, 5 kms de pista de falsa baixada fins a Estasen que m'enganxa molt tou de potes i amb una gana descomunal. Quins 5 kms més eterns! uff! no s'acaben mai. Amb mota paciència arribem al mirador on ens està esperant la Maria José, el Juanca i el Jordi...i el kitsch d'espinacs i la coca de poma que ens ha fet la meva mare jeje. El Troncha ja ha arribat, el Marc l'ha portat de Bagà fins aqui i ja dorm. Després de menjar i d'explicar les batalletes de la tarda als nostres amics, aprofitem per dormir poc menys de tres horetes a la caravana que ens aniràn molt bé per seguir amb el repte. Encara ens queden 72kms que seràn molt durs i on la fatiga cada cop farà més acte de presència.
Quan desperto em trobo acurrucat a un cantó del llit ja que el gos del Paco s'ha fet l'amo d'ell i em trobo el Jordi sentat davant meu, sentat, ja que no ha dormit per cedir-me el llit perque pogués descansar...quin crack, quin gest! gràcies company. Mentres ens preparem, ens fan un café amb llet, tallet de kitch de la mama i quatre galetes, omplir camels, frontal i 'al lío' amb les piles carregades.

Sortim direcció el Gresolet, la baixada està super practicable, tot lo contrari a la primera vegada que la vaig fer fa dos anys amb el camí mutllat. Arribem al refugi en tres quarts/una hora i enfilem amunt direcció al Coll de la Bauma, 300+ per calentar les potes jeje...en arribar a d'alt començem a baixar direcció a Can Cerdanyola per un corriol ben parit que ja no recordava, en aqui em deixo anar i el faig a tope, quina disfrutada, uff!! fantàstic. Quan arribem abaix, fem una queixaladeta, omplim aigua en una font i Empedrats amunt!. La pujada al principi la faig bé, baixa força aigua i en el tram de les gorges no poso el peu a dins per poc en alguns punts, conforme anem pujant, el solet va calant i em comença a venir un petita 'pájara' fins a tal punt que els últims metres de pujada s'em fan una calamitat, sort del Paco que em va distraient explicant-me històries de les seves primeres Núria-Queralt i de com ha lligat la ruta de les 100 milles fent un pupurri de les primeres edicions d'aquesta marxa en el seu primer i últim tram.

Quan arribem al refugi de Sant Jordi em sento feliç, aquella pujada m'estava trinxant, aprofito per remutllar-me en un dipòsit d'aigua, barreta al canto i agafem la pista de baixada que ens duu al principi de la pujada del Coll d'Escric, aquest coll sí que el pujo be, curtet però intens el cabr.., un cop a d'alt fem la baixada per la pista que porta fins a Gréixer on ens espera la caravana per fer l'avituallament, no recordava lo avorrit que és aquest tram. Abans d'arribar a la carretera ens ve a buscar l'Escuté, la canalla va fent series en plan Troncha Cadenas, moment molt maco per cert. Arribem a la caravana, tenim un parell de cadiretes preparades per nosaltres, el Juan Carlos em fa un massatge a les potes mentres estic menjant (grácias Juanca!) i una birra ben freda que em porta la dona de l'Escuté i que em sap a gloria....el Jordi em carrega l'aigua...uff! (pell de gallina), sóm tractats com unes autèntiques marqueses. Li foto un viatge a la coca de la mama que em dona la Maria José...en fi, tractats com a reis. Això si que és un avituallament!!.


Ens despedim d'aquesta Gran familia, ja és migdia i està caient una xixarra del quinze, sortim direcció al Rebost per la pista, ara ens espera una pujadota de 700+ primer per pista i després per corriol cap amunt. La calor ja comença a ser insoportable a mitja pujada, cosa que crec que ens fa augmentar el pas. En menys de l'esperat arribem al refugi, ens prenem una coca-cola i seguim cap amunt, abans d'agafar el cami que porta cap el Niu de l'Àliga trenquem a mà dreta direcció al Coll de Pal, en aquest instant ens despedim del traçat Cavalls del Vent. Després d'una pujadeta i una baixadeta arribem a la carretera on podem veure el Xalet del Coll de Pal, en aqui ens està esperant el Marc Camí que ens acompanyarà els dos quilòmetres i 200+ que ens manquen per arribar a l'avituallament del dinar que a mi s'em fan eterns ja que vaig una mica tou de potes.

Quan arribem a l'avituallament (km 137), ens trobem el plat de pasta amb amanida que ens ha preparat l'Escuté que em sap a gloria, no cal dir que repeteixo plat ;-). El Pau està fent el seguiment de la F1 i ens explica les incidències de la cursa, cosa que em fa sentir de nou al món real després de 32h desconnectat voltant entre baques, prats verds i un pepino darrera l'altre. Quan acabo de menjar entro a la caravana i em trobo el Juanca preparant-nos el café cosa que m'estranya, això em fa preguntar-li si m'he equivocat de caravana ja que tinc la roba a la del Paco...uufff! el tiu és parteix la caixa, ja que ell no té caravana...anada d'olla per part meva ja que és la caravana de sempre del Paco...el cap ja nota la fatiga i descordina un xic ja.
Després de fer tots els preparatius, de despedir-nos de la familia Escuté i del Marc i la seva dona que s'en tornen cap a casa, el Paco i jo seguim la nostra guerra. A partir d'ara el Jordi, el Pau, la Mar i la Maria Jose ens faràn el seguiment.

Sortim del Coll de Pal cap avall i un km més enllà pujem per una pista ben empinada que ens porta fins al restaurant de l'estació de La Molina, en allà les vistes són espectaculars, podem veure el Puigmal al fons, Collada de Tosses, el poble de la Molina, Masella...mitja Cerdanya...brutal!. Baixem trotant per una pista fins a la carretera, ara no ens queda més remei que 'llepar' asfalt durant 4 km fins a la Collada de Tosses on poc abans ens adelanta la caravana. Just abans d'arribar-hi ens cau un bon diluvi que ens fa córrer com a beneïts. Entrem a dins a la caravana, cauen unes galetes i un suc. La Maria José ens va a buscar unes coca-coles a l'hotel que hi ha al davant. Carreguem aigua i esperem a que pari de ploure. Mitja horeta més tard ja podem reempendre la marxa. Estem al km 149, ja queda poquet!.




Ens despedim del Jordi i de la familia del Paco fins a l'arribada. Nosaltres agafem el cami que porta fins a la Font de l'Home Mort. Fins al Pas dels Lladres ens queden 10 km i 700+, sense cap pujada dura ni res, tot pistero entre prats verds però amb la dificultat de la quilometrada i fatiga que portem acumulada. Al cap de 3 km de sortir de la collada, en el primer puja-baixa ens comença a ploure, cosa que ens obliga a posar-nos l'impermeable, per sort cau poqueta aigua...seguim cap amunt xino xano...conforme van passant els metres em comença a venir un baixón i fluixera de potes i ment. El Paco en aqui ja no xerra tant, també està cansat, cosa que no em va bé perque em fa menjar-me l'olla...jo només puc veure els seus peus, segueixo els seus peus. Quan em dono conta que vaig 'pàjaro' li comento, ell m'anima i em diu que encara ens queda una mica, que sigui fort, que això ja ho tenim...jo sé que acabaré però la fluixera de potes i ment em farà patir. Al cap de poc rebem una trucada del Juan Carlos preguntant com estem i animant-nos...jo segueixo seguint els peus del Paco, quan miro endavant només veig el Puigmal, el prat verd i el putu cami de pista zig-zaguejant...uns kms més enllà se'm inflen els ous, el Paco em diu que paciència, que quan arribem al Pas dels Lladres fem un breu descans per menjar...el Pas dels Lladres no arriba mai, em desespero però callo, no vull ratllar al Paco. Per fi arribem al Pas dels Lladres!!!! (això ens pensavem), parem a menjar un entrepà i a beure aigua, això em fa ressucitar...de sobte se'ns apareix la boira que comença a calar, per sort desapareix ràpid. Seguim la marxa i 500 metres més endavant ens trobem el putu Pas dels Lladres! jajaja. Ens fotem a riure...portem 159km, 10-11kms de baixada i repte aconseguit!. 

El  primer tram de baixada és el més empinat i dur, ja que hem de seguir les marques blanques de la Núria Queralt i de baixada costa veure-les, t'has d'apropar força per poder-ho fer. Ens hem d'espavilar perque se'ns comença a fer de nit i hem d'arribar a enllaçar amb el GR abans de que és faci fosc. La baixada es fa durilla, ja que el primer tram és empinat i després tot són xarcots d'aigua i saltar entre les pedres. Aconseguim arribar al GR paral.lel al del GR11 del camí vell que porta a Núria abans de que és faci fosc, ens posem els frontals, ara ens queden 900- en 7 km per corriols agrestes ben parits, algún petit tramet d'enllaç de pista pel mig, que dins el cansament acumulat que portem els fem a tot drap, tenim ganes de liquidar el tema!, això si, se'ns fa realment llarg. Quan anem aproximant-nos a Queralbs el nostre somriure i felicitat es fan evidents. Quan arribem al poble ens abraçem i ens felicitem, ho hem aconseguit!!!. A l'arribada no aconseguim veure al Jordi i la Maria José que ens han vingut a rebre...anàvem massa enxufats! jajaja. Quan els trobem i arribem a la caravana, la Maria José ens prepara un bon sopar que ens fa carregar les piles. Em sento molt cansat a l'arribada, caic plegat a la cadira però la felicitat que sento és inmensa!, he passat dos dies de somni.
Grácias Paco por proponerme esta aventura y por tu compañia y lecciones, ha sido un enorme placer compartir esta experiéncia 'mano a mano' contigo. Gràcies Juan Carlos i familia, Jordi Garcia, Pau, Mar, Maria José i José Alvarez per cuidar-nos com a marqueses i que no ens faltés de res. A la mama per les coques!. Al Troncha Cadenas, Marc Camí, Txuano, Montse, Joan, Roger i Enric per la companyia en aquesta bonica aventura.
 
  
        


3 comentaris:

Toni ha dit...

A la pròxima no us deixo sols. Encara que he de reconèixer que aquesta em venia gran ... Però estic en ello. Moltes felicitats per la crònica i fas que almenys la fem nosaltres encara que sigui mentalment ... Ens veiem el disabte.

Anònim ha dit...

Gracias a ti Jordi ha sido estupendo compartir esta aventura contigo

sargantana ha dit...

De la mateixa manera que per l'onze de setembre esta previst fer una cadena humana, els blogs també ens estem preparant per enllaçar-nos

ens agradaria que us afegíssiu al projecte i si podeu fer-ne difusió

animeu-vos !!

http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/