Diumenge 18 de març de 2012
Aiguafreda (Vallès Oriental)
43 km - 3200+ - 6:43:38
Quantes ganes que tenia de córrer aquesta cursa, portava esperant-la tot just un any ja que l'any passat finalment no la vaig poder córrer. El seu desnivell i dificultat és elevat i la fa unes deles maratons més dures del calendari. Fa quasi tres mesos vaig tenir el gust de participar en un dels entrenaments que monten els organitzadors i vaig poder tastar de primera mà el que us comentava abans. En aquesta edició havien cambiat els primers sis kms del recorregut fent-los més suaus i més ràpids...en l'entrenament en que vaig participar aquests sis primers kms eren demoledors.
Arribava a aquesta marató molt motivat però mentalment pensant exclusivament amb l'Ironcat, el primer gran repte que tinc aquest any i que estic preparant amb molta cura i amb moltes ganes. En un mes i mig no havia fet desnivell de muntanya, només havia corregut per pista i ben planet degut a que la cursa a peu del IM és tot pla. Això si, portava molts kms running a les potes, per rodatge no seria. La setmana abans havia corregut la Punk trail de Sallent, i encara que vaig tenir bones sensacions i vaig acabar molt content del resultat, si arriba a durar un parell de kms més rebento fetge. Aquesta cursa la vaig acabar amb les potes ben quadrades...quadramenta que vaig arrossegar durant quasi tota la setmana.
Sortim a les 7 des de la plaça de la Rectoria, com sempre conservador ja que estic informat de la dificultat de tot plegat i conec una part del recorregut. Durant els primers kms que van cara amunt vaig junt amb el Ruben Pinyol, amic i company de fatigues. Anem a un ritme molt suau i anem explicant-nos batalletes. Al principi anem per corriol i després per pista. Al arribar a la pista la cosa fa baixada, en aqui deixo al Ruben i vaig tirant i avançant a diversos corredors. Més endavant deixem la pista i agafem un corriol de baixada, a partir d'aqui comença més o menys el recorregut original. Una mica més endavant arribem al primer avituallament/control situat al km5, sortint d'aqui creuem un rierol i començem a pujar per un corriol amb bastant desnivell, d'uns 5km de llargada, en aqui avanço a alguns company, entre ells el Jordi Ballesta amb el que mantinc una bona conversa i més endavant m'acabo enganxant a dos dels Patidors, el Ricard, amb el que he compartit entrenos i el Bonfi, amb ells ens anem explicant batalles i fa que durant els kms que resten de pujada la cosa sigui més amena. Arribem al Collet de la Font (1100), km10 i punt més alt de la cursa on trobem un nou avituallament i control, en aqui aprofito per recuperar liquid i menjar una mica i tiro cagant osties cap avall on un pel més endavant m'acabo enganxant amb el Ricard. Són 5 kms de baixada corriolera tècnica força pronunciats amb molta pedra, el Ricard tira fort i jo darrera seu. La veritat és que disfrutem com a camells en aquest tram. Tot i així quan arribem abaix de tot em sento trinxat de les potes i de la adrenalina despresa.
Arribats al km 15 trobem un altre avituallament (El Paraiso) i a continuació seguim cap amunt per un corriol de 2km pronunciats, abans de coronar El Paraiso ens adelanten els tres primers corredors de la Mitja, quins màkines!. Després de coronar ens venen 1'5km de baixada técnica fins arribar a l'avituallament del km 19, al Pla dels Llobins on carreguem piles. Seguidament trenquem a l'esquerra i cap amunt altre cop, ara ens vé una forta pujada d'aquelles dures que si no te les prens en calma reventes, ens anem trobant a varis corredors, alguns parats a banda i banda trinxats de les potes. El Ricard i jo com hem anat reservant pota ens trobem en condicions de seguir pujant la mar de bé, com durant tota la estona que portem junts seguim xerrant de les nostres batalles cosa que fa la pujadota més amena i després d'un tram de baixada on recuperem una mica de pota arribem a l'avituallament previ a l'ascens al Purgatori, que pel que tothom m'ha explicat és ben dret, tot un bon pepinot!.
Com que ja anem avisats, la pujada al Purgatori ens la prenem amb molta cura i amb calma, sempre reservant però sense adormir-se, ens trobem forts i això ens sorprén força. Tot i així cal dir que et deixa ben trinxades les potes aquesta pepinot i podem comprovar que li escau perfectament aquest nom. Entre conversa i convera arribem a d'alt on podem veure alguns corredors fent estiraments i descansant ja que van ben quadrats de cames. En un tres i no res arribem a Bellver on ens espera un gran avituallament on trobem de tot, també hi trobo el Marc Campal que m'ofereix suc de cibada que li nego (al cap d'una estona m'arrepentiria perque m'hagués anat de conya, però en aquell moment no m'entrava) aqui aprofito per carregar forces de cara el tute que ens espera. Em sorprén lo fresc de potes en que arribo a aquest punt del recorregut, estic a tope per afrontar la segona part. Després d'unes fotos que ens fa l'Assumpta Marimón fem cap cap al Tagamanent que en uns deu minuts coronem, "fitxem" al control i cap abaix s'ha dit. La baixada que ens vé ara fa uns 4kms de llarg i uns 650-. Es tot un pepinaco cap avall, amb forçes pendents i força tècnic, el Ricard i jo ens llencem a fondu cap avall, l'adrenalina, la concentració i la tensió que experimento en aquest tram és brutal, sempre vigilant on poso els peus per no caure. La veritat és que aquest tram finalment se m'acaba fent bastant llarg, em dona la sensació de que no s'acaba mai i arribats a l'avituallament que trobem abans d'acabar-la, les potes se m'han carregat força.
Poc després arribem a la carretera, creuem i enfilem muntanya amunt, ara ens vé la temuda Trona, de 450+. Aquesta pujada el Ricard i jo ens la anem prenent amb calma ja que anem sota avis, tot i així ens sorprén que ens deixa fer, ens esperàvem que fos més bèstia, no ens fiem per això. Al cap d'un parell de kms ens trobem un avituallament on tornem a carregar piles. Ara ens trobem a camp obert i el sol i la calor ja comença a picar, tornem a arrencar i la cosa ara si que comença a pujar dret, això si que és el que m'havien dit. Uns metres més amunt escolto un crit darrera meu, és el Ricard que se li acaba de pujar un bessò i és troba al terra dolorint-se. Em diu que continui jo sol, que no pot continuar i necessita parar (poc després va poder continuar i acabar).
Continuo cap amunt, em trobo al km 32 i superfresc de potes, he sabut dosificar-me i ara em sento volador, començo a accelerar el pas i a passar a companys, primer em trobo amb el Josep Maria Oliva que va molt enganxat, em comenta que s'ha espinyat baixant i que no pot córrer però que va aguantant. Una mica més endavant em trobo al Bodi, quin crack! fa una quatre dies que el van operar i la setmana anterior va ser finisher a la UT Les Fonts de Xerta, realment impressionant aquest home!, tot un exemple el sr Gegant. Segueixo endavant, la cosa cada cop és posa més dreta però jo vaig a tope, com mai, no hi qui em pari jeje. Segueixo passant a companys, abans de coronar aquest pepino, al km 35'5, em trobo amb el meu company dels Senglar's Manuel Tamayo, el saludo i segueixo, ja vaig enxufadissim. Quan arribo a dalt, a camp obert altra cop, la cosa ja planeja, em trobo al Jordi Rami i més endavant a l'avituallament al Mans Sella i al Josep Maria Romeu dels Patidors, en aquest avituallament dos glops d'aigua i tiro milles, ja no hi ha pausa possible, haig d'aprofitar aquest moment de "subidón".
Ara em trobo una baixada técnica a dins el bosc ja, la baixa com posseit pel dimoni i passant a companys que ja van fatigats, les sensacions que experimento són brutals, no puc parar, no hi ha pausa possible i més sabent que queden 5 kms. Poc després arribo a l'avituallament de Valldaneu on bec més aigua i cap amunt per un corriol de 200+ dret dels macos. Segueixo trobant a companys.....al arribar a d'alt, torno a baixar per un corriol ben parit fins a l'avituallament del Grau del Sunyer, més aigua i cap avall cagant osties. Em falten poc més de dos kms i veig que segur que baixaré de 7h (amb 8h ja ho donava per bó). Al arribar a baix, una mica de pista i ja puc veure les primeres cases. Poc després arribo a la linia d'arribada igual d'enxufat que deu kms abans i més feliç que un tornavis per la gran cursa que he realitzat. Ara una dutxeta amb aigua ben freda (no funcionava el calentador), el tradicional pà amb botifarra i woll inclosa, i a petar-la amb els amics cremapotes. Aquests grans moments realment no tenen preu i ja només per això val la pena "estrujar-se" les potes.
Surto de boxes direcció al port natural del Fangar que és on es donarà la sortida, vaig conversant amenament amb un company que està just darrera del box. Estic molt tranquil, res de nervis, porto quatre mesos i mig esperant aquest moment, ha arribat el gran dia i sé que he fet bé la feina, tinc moltes ganes d'iron, l'experiència al Terres de l'Ebre i sobretot les bones sensacions que he tingut entrenant aquestes últimes tres setmanes amb el meu amic Jordi Paz fan que em senti d'aquesta manera. Arribo a la platja, tothom està allà, una jutja ens diu per megafonia que falten cinc minuts per la sortida i jo....encara no he fet el tast de l'aigua!. Ràpidament entro dins l'aigua...mmmm està calenta i tot! i la mar està molt tranquila, com una piscina, res de vent...em coloco a la linia de sortida, a l'esquerra i dels últims, com sempre. Falten un parell de minuts i la jutja de la federació ens explica el recorregut del segment de natació que consisteix a donar tres voltes a un circuit rectangular de quatre boies i després donar la volta a l'espigó i sortir al port nàutic on estàn situats els boxes.
A les set en punt donen la sortida, m'ho prenc amb calma procurant trobar el meu lloc, el meu ritme i sobretot fer unes bones braçades i estar el més còmode possible. Ja arribant a la primera boia ja crec haber trobat aquestes sensacions, ara només és tracta de "dar cera, pulir cera". La mar està en calma, no haig de patir perres, els fantasmes i temors que sempre m'han espantat en aquest segment van desaparèixer al Terres de l'Ebre. Durant les tres voltes, no tinc cap mena de problema i inclus disfruto i tot. Al passar l'espigó, i arribar a boxes em sento molt descansat, sobretot relaxat i convençut per fi de que el swim realment és un pur tramit en un IM.
