dijous, 2 de juliol de 2015

Euskal Trail Ultra

Dissabte 2 de maig de 2015
St Etienne de Baigorry (Basse Navarre)
90km - 6000+ - 19:00:00

Primer gran repte de l'any i encara que no arribava a tope per una lesió a l'esquena ho feia molt motivat, amb il.lusió i ganes per poder gaudir dels encants de la regió de la Baixa Navarra, al Pais Basc francès i emportar-me aquesta gran ultra.
La meteo pintava malament durant tota la setmana, molta pluja i tempestes així que anava amb tot el kit de roba impermeable i d'abric del que disposaba. Dos dies abans de la cursa ja estàvem a St Etienne amb el Capi, la Laura i l'Albert per conèixer la zona. Bueno, els Capis ja hi havien estat quinze dies abans fent el recorregut integre per etapes.

A les 5:30 ja ens trobem a la sortida per passar el control de material, està plovent i la cosa sembla que no pararà de fer-ho durant tot el dia. Anem tots ja amb els 'gores', els pantalons impermeables, guants etc. Esperant a que donguin la sortida petem la xerrada amb el Carles Rossell i l'Egoitz Aragón. A les 6 donen la sortida i ja de bon principi anem el Capi i jo junts com si d'un equip de parelles fossim. Els 3km primers són planers per després començar a pujar a les antenes, un pepino llarg, no molt empinat però amb força desnivell que amb la que està caient es fa una odissea sobretot crestejar-lo, el vent en aqui és demolidor. Arribem al primer avituallament al km 19 després d'una baixada llargueta i ben xula amb unes vistes a la vall precioses. Arribant al avituallament ja puc veure tota la serra que hem de pujar i tota la carenota que hem de crestejar, tela marinera. Sortim de l'avituallament i anem pujant per un sender obert que de cop i volta gira per fer un llarg flanqueig per sota la carena fina arribar a una canal que puja molt dreta, es tracta de la 'ximenea'...brutal! la pujada és feixuga, demolidora però per sort curta. Arribem a d'alt, jo flipant pepinos de plaer. Seguim el Capi i jo per la cresta, molt tècnica entre la pluja. Arribem a un bosc molt verd (com tot per aqui) i fem uns corriols molt guapos per dins d'ell. Sembla que la pluja ens deixa una treva però al sortir a camp obert torna a caure el diluvi. Arribem al Col d'Ispeguy (km31) plovent a bots i barrals i cansadets. En allà ens espera la Laura que ens està fent el seguiment.

Avituallament ràpid, fem una serie de corriols i pujada dreta i intensa fins a coronar l'Atza que amb la boira i l'aigua que està caient ni m'entero que el coronem, ara baixada per prats i senders fresats tècnics amb pedra i fang fins a Aldudes. En allà la Laura ens porta uns bocates ja que els avituallaments són justets i anem famèlics.
El camí fins a Urkiaga és una lluita constant contra el fang i la pluja, els corriols són pura xocolata, un cop pujat al coll fem un tram obert entre prats amb més fang per després entrar dins un bosc molt bonic rotllo dels elfos del Senyor dels Anells que ens deixa a l'avituallament d'Urkiaga ja a terres de la Navarra espanyola.

No ens encantem a l'avituallent i sortim per pista cimentada per poc després enllaçar amb el GR-11, han neutralitzat la pujada a l'Adi degut a que la baixada del pic amb la pluja és molt perillosa. Així que seguim pel gr que està totalment enfangat, és xocolata pura i la baixada fins al riu es fa un turment. Hi ha gent que fa 'culing' avall, un espectacle la veriat. Arribem abaix al riu ben tensos de cames i  braços, ha estat una baixada durissima i per sort no hem pres mal. La pujada del riu, uns 300+ es fa igual de dura ja que costa que el calçat traccioni degut al fang. Un cop superat aquesta dificultat, tot pla i baixada fins a Urepel on tindrem sopar i base de vida.




Urepel sembla un cuartel de guerra, està plè de gent i la els rostres de la gent parlen per si mateix. Sembla que tothom vingui d'un camp de batalla en tota regla. I la veritat és que és així. El Capi i jo anem per feina, ens cambiem de roba de dalt abaix, la Laura ens ajuda ja que no tenim practicament espai ni per això. Un cop cambiats anem a sopar, que està força bé per cert. Jo menjo amb ansia ja que tinc una gana bestial. Un cop carregades les piles sortim al camp de batalla de nou.
Són les 22h i tot just s'acaba de fer de nit, per endavant una pujada de 900+ i molta aigua, ja comença a fer una mica de rasca, conforme anem pujant aquest fred va calant més i més en el meu cos, primer anem per pista per després agafar un corriol interminable que cada cop es va fent més feixuc. Passem per una cabana i alguns dels que van al nostre grup es despengen. Seguim el Capi i jo pujant fins arribar al coll on fot una ventolera gelada bestial. En allà empalmem amb la pista de baixada que ens durà fins a Roncesvalles, Fem tot aquest tram pistero practicament corrent i quan arribem al control de Burguete, al km 90 ens diuen que la cursa ha estat neutralitzada. Fi de festa...la veritat que em quedo amb un pam de nas i frustrat. Després de 19h sota la pluja passant-les ben putes va i s'acaba la festa...mentres anàvem esperant el bus que ens tornés a St Etienne no paren d'arribar corredors embolicats amb les mantes tèrmiques que els han hagut de rescatar a la muntanya. No em sorprén per res que la neutralitzessin. Això si, durant tot el dia no he parat de veure corredors sense el material obligatori, ni gores, ni guants etc. Gent imprudent a la muntanya sempre n'hi haurà però estàvem avisats de les inclemències del temps des de feia dies. La gent es pensa que una ultra trail és com anar d'excursió i no tenen en compte que t'hi pots arribar a jugar la vida.
En fi, un dels objectius de l'any sense poder-lo acabar, em queda una sensació agridolça i haurem de tornar l'any que vé per rematar la feina.