dimarts, 6 de setembre de 2011

Andorra Ultra Trail: Ultra Iniciàtic

Divendres 15 de juliol al diumenge 17 de juliol de 2011
Ordino (Principat d'Andorra)
103km - 6800+ - 26:15:14

Perfil2011Inicia

L'Ultra Iniciàtic d'Andorra marcaba el repte principal de la meva temporada i el final d'aquesta, també marcaba el meu debut en les ultres de llarga distància. Enrera quedaven moltes curses de muntanya, alguns triatlons, travessies en aigues obertes, la satisfacció de ser finisher en totes elles, molts entrenaments, molts kms i les meves potetes ben cremadetes!!.
Haig de rconèixer que les dues setmanetes previes a la ut estaba ben cagat!, tenia un no se què a l'estòmac que em tenia molt neguitós, només pensar en el patiment que m'esperaba em posaba els pèls de punta i això que no en tinc. No em sentia per res preparat per tal animalada, jo venia del marató trail i el màxim de distància que habia assolit eren els 58km del 7 cims. Els meus entrenaments els vaig fer integrament a Montserrat, i cap d'ells va passar de 30 kms i de 1800+. El màxim de desnivell positiu el vaig fer a la marató de Berga (3000+). Així que amb aquests números i amb els turmells tocats i les potes d'aquella manera em presentaba a la sortida d'Ordino.


Són les 22h, estic a la sortida de d'Ordino, queda una horeta perque comenci l'animalada de la meva vida fins al moment com a corredor, i no em deixo de preguntar-me una i una altra vegada "que collons fotu aqui!", tinc els nervis "a flor de piel", estic junt amb el meu amic i runner Jordi Rami. Ell està més tranquil, en aquests moments previs anem xerrant i amb moltes ganes de que comenci "la guerra". Portem des de les 16h a Ordino i la espera desespera!!!. En la sortida ens trobem uns 400 corredors, els de l'U Iniciàtic compartirem alguns trams junt amb els que corren la Ultra Mític (112km 9800+). En el primer que m'hi quedo és que jo vaig de pardillo total, tots porten bastons menys jo! ostres!! que "collons hi pinto jo aqui", no donc ni cinc centims per mi...Falten 10min, ja em passat el control de sortida i estem a l'espera, de cop i volta em dono conta que em fa mal el taló del peu..Merda! perque coi vaig anar al Pedraforca i vaig baixar per la tartera corrent! seré borinot!...ja no hi ha moment per lamentar-se, aniré "a muerte", fins on pugui arribar...Ja arriba el moment, l'speaker està fent la presentació i comencen els focs artificials que donen l'inici a l'aventura!.
Just sortint d'Ordino agafem una pista forestal, jo amb els nervis que porto he sortit un pel embalat. No puc afluixar el ritme, estic flipant amb la imatge que tinc al davant, una filera bestial de llums a causa dels frontals.


Les meves sensacions tot i així són molt dolentes, el taló em treu de polleguera i em sento amb les cames pesades. El camí va pujant a poc a poc fins que arribem al km 6, el primer pepino, la pujada al Pic del Clot del Cavall (2600), es tracta d'una pujada que em rebenta les cames ufff!!!!! em moro! no puc, en aqui continuo pensant que estic fent aqui i que tota aquesta història em vé gran. Continuo, sempre endavant i la pujada cada cop més empinada. Tot i així em recreo observant la imatge que deixa la llum dels frontals movent-se. Porto quasi dues hores d'ascens i això no s'acaba mai. Se'm passa pel cap de retirar-me però alhora penso amb tota la gent que m'han estat donant suport i anims els dies previs i ja només per ells val la pena lluitar. Quan més fet pols estic per fi coronem...uuuffff!!!! em sento en l'olimp, estic molt cansat, a veure si em recupero. Ara toca baixar a sac, la baixada es força técnica amb uns corriols ben macos, després de baixar la cosa planeja i al passar per un riu aprofito per beure, no les tinc totes però m'he quedat sense aigua i necessito beure. Em sento una mica recuperat, al arribar al peu del Comapedrosa (km 16), trobo el primer avituallament i control, on aprofito per beure caldo i menjar unes galetes, en aqui ens separem dels que corren l'Ultra Mític, nosaltres no pujarem el Comapedrosa. Ara vé baixada, em trobo al km 20 i ens dirigim cap a la Portella de Sanfons (2600), el segón pepino i amb una pendent del 22%, entremig hi ha el segón avituallament en un refugi (km 22) del qual desconec el nom. Aquests dos kms se'm fan eterns i la pujada m'està matant, no s'acaba mai, per fi arribo al refugi fet caldo, passo el control i aprofito per menjar i beure. Al sortir continuo l'ascens, encara em queden 2'5 kms de patiment, la lluna plena en aquest punt és espectacular, el terreny es obert, jo vaig molt apurat i ja penso molt seriosament en retirar-me però pensant pensant arribo al cim. El subidón que sento aqui em fot les piles per seguir. Ara torna a venir baixada, un corriol molt estret, és molt técnic, baixo força ràpid, pateixo una caiguda però res a lamentar. Baixant baixant arribo al Coll de la Botella (km 27), tercer avituallament i primer tall. En aqui em dono conta i m'animo, i em començo a creure que si que puc aconseguir-ho!. Em diuen que ara venen 16 kms de baixada per corriols fins a Caldea. Poso la directa i cap avall. Aquesta baixada no és molt técnica però si super rodadora i em serveix per recuperar les cames. Arribant a Escaldes, ja de dia, noto que els turmells, la planta dels peus i el taló em fan figa però mentalment ja no hi ha dolor!. Arribo a Caldea (km 43) segón temps de tall a les 7 del matí.


Després de descansar una mica i un masstage a les potes i la planta dels peus surto cap a l'ascens més llarg de la ut, m'esperen 14'5km d'ascens amb un desnivell de 1800+ i un 12% de pendent, és un tram que va des de Caldea fins a la Collada de Passons, en plena Vall de Madriu. Sortint de Caldea m'ajunto amb un parell de runners, el Joan Vicent Banyuls i el Jose Solanes, dos companys valencians. Amb ells començo a pujar per un camí empedrat, el paissatge és realment espectacular i la pujada cansina, però al anar amb els meus dos companys tot es fa més fàcil, arribem a d'alt a una vall i d'aqui agafem un camí que continua pujant i pujant fins a un refugi, aquests 14'5km se'ns fan eterns perque no hi ha cap avituallament, quan arribem al refugi de l'Illa i tercer tall estem exhausts, passem el control i cap amunt, entre llacs, les vistes són precioses!! quan corem la Collada de Passons (2800) ens vé una baixada molt técnica amb molta pedra, tot seguit arribem al llac d'Engolasters i d'aqui 5kms de bona baixada entre prats fins a les Bordes d'Envalira (67km).
Sortint d' Es Bordes ens dirigim cap a Soldeu, en aqui m'agafa la primera "pàjara", m'estic morint de son, porto 29 hores sense domir, el Joan em dona una pastilla de cafeina que a poc a poc em fot les piles..d'aqui agafem un camí que ens portarà cap a la Baladosa (km 75). A l'avituallament passem el control i anem de camí al penultim pepino, la Cresta de la Cabana Sorda (2650). Ens esperen 5 kms d'ascens brutal. El paisatge com sempre es espectacular. Arribant a d'alt, a falta de 200 metres comença a fer molt de vent i a fer fred. En aquest punt vaig "pàjaro" perdut, no tinc forces i em costa tirar, porto 80 kms i molt cansament a les cames, però no penso en abandonar, arribat aquest punt haig d'arribar al final!. El Jose i el Joan em van esperant, ells estan més forts i aconsegueixen fer-me arribar a d'alt a la Cresta, en aqui el vent encara es més fort, ara ens espera una baixada técnica fins al refugi del seguent control. En el refugi agafo forces i carrego d'aigua els bidons, ara anem cap a la Collada dels Meners (2700) l'ultim pepino de la ut, cal dir que anem molt justos de forces. Començant a pujar, el Joan està cascat del genoll i li fot mal al caminar, i al Jose li fa mal la cama i li costa caminar. I el cansament és molt gran. Tot i així jo agafo forces de no ser a on i començo a tirar del carro amb energia, em moro de ganes d'acabar. Ens plantejem coronar el cim abans de que es faci fosc, son les 20h. Són 4km de patiment, un pepinot empinat, puja puja i puja, les potes fan mal, jo vaig tirant i els meus companys darrera, haig d'anar esperant-los i animant-los, i ells a mi també. Gran companyerisme!. Després d'una eternitat, coronem aquest cim salvatge, arribem exhausts a d'alt i quasi de nit, fa molt de fred i vent i encara ens esperen 16km de baixada .


La baixada fins a l'ultim control (km90) es fa eterna, la baixada passa per llocs que a falta de llum diurna es torna molt complicada, i les forces van molt justes, arribat a aquest punt estic tirant de coco perque les potes quasi no responen, tot i així em permeto córrer 2 kms a fonduu fins al control. En aqui espero a que arribin els meus companys, aquests cada cop els hi costa més caminar i els és impossible córrer, ells em diuen que tiri sol però després de quasi 50kms junts els hi dic que res de res, junts fins al final.
Continuem tirant i al cap d'uns 3kms ens despistem i ens perdem, tardem ben vé 10 minuts en trobar la pist bona, ens adentrem en un corriol que ens porta fins al Serrat, en aquest punt seguim la carretera i després agafem una pista forestal, només ens queden 7 kms per acabar i estem fets pols, les cames no responen, només podem caminar, procurem caminar ràpid perque l'ansietat per acabar és molt gran, ens anem animant i sobretot xerrem, són quasi 60km junts i això crea un vincle. El final està aprop, ja veiem el poble d'Ordino, estem trinxats, un ultim esforç, entrem dins el poble, la poca gent que hi ha pels carrer ens aplaudeixen, són la una de la matinada, un ultim revolt, ens esperen la dona, el fill i els amics del Jose i el Joan. El Joan agafa el cotxet amb el seu fill per entrar tots junts a l'arribada...amb un somriure d'orella a orella!...repte aconseguit!!.